Momentàniament, ara que ja ha passat aquest cicle electoral permanent en què vivim, potser és hora de recuperar temes que afecten la nostra quotidianitat i que tenen a veure amb el com i on es gasten els nostres impostos. S’ha obert una finestra d’oportunitat perquè ja han passat els dies de les grans promeses (en el millor dels casos) i de les grans diatribes (en el pitjor). Sigui quin sigui el grau de decibels que hàgim patit, espero que els lectors no hagin decidit el seu vot en funció de qui crida més o de qui diu la frase més enginyosa, sinó, ben al contrari, que hagin privilegiat a aquells que consideren capaços de presentar una proposta o una alternativa de govern creïble. És obvi que una proposta de govern ha de comportar una multiplicitat de facetes, i que ha de contemplar, per exemple, una dosi d’èpica, perquè la situació del nostre país, des del punt de vista nacional i lingüístic per exemple, és ben dissortada, i amb tendència negativa, i que, per tant, calen mecanismes de reacció. Però també ha d’anar acompanyada d’una proposta pressupostària, que no pugui ser desmentida per la realitat dels fets quan s’han exercit o s’han d’exercir funcions governatives.

Seria raonable que els pressupostos tendissin a l’equilibri, i que també es treballés per disminuir el deute públic tan voluminós que presenten els comptes públics del Govern de Catalunya. Però si només diguéssim això, ens estaríem fent trampa, perquè una situació d’asfíxia econòmica premeditada de la comunitat autònoma fa que els comptes del Govern de la Generalitat no puguin ser equilibrats, ni que es pugui reduir el dèficit públic anual, ni que es pugui eixugar gaire el deute. Un sistema de finançament escleròtic i rovellat des de fa anys fa que la solidaritat interterritorial no sigui un deure moral i polític, sinó una càrrega massa gran per al Principat de Catalunya. Una càrrega que, augmentant any rere any, llastra el futur dels catalans, de tots, pensin el que pensin. Ja m’agradaria veure algun dia a Catalunya la solidaritat que tenen tots els partits de la comunitat autònoma Basca o de la Comunitat Foral Navarra, en defensa del “cupo” i del “fuero”, respectivament. Aquí som més de barallar-nos i de perdre, per tant, pistonada, any rere any.

És molt bonic inaugurar, i quasi tots es deleixen per fer-ho, però és més necessari encara assegurar el manteniment dels equipaments i infraestructures existents

A tots aquells que defensen tant la Constitució espanyola, que la farien gravar en marbre i que la treuen tothora, els hi hauria de fer vergonya que el sistema de finançament autonòmic porti caducat deu anys i que hi hagi okupes al Consejo General del Poder Judicial des d’en fa més de cinc. És clar que per sentir vergonya, primer se n’ha de tenir. 

Però ben enunciades aquestes dues lloses (asfíxia econòmica i reproducció de l’esquema fiscal contrari als interessos econòmics i socials de tots els catalans), també caldrà que ens posem deures com a col·lectivitat. Aquests dies hem escoltat moltes promeses, i, a vegades, ha semblat un concurs a veure qui arribava més lluny o a veure qui la deia més grossa. Ens han promès noves instal·lacions, una millor cartera de serveis, més inversions… Però, cal destriar el gra de la palla, i veure, per exemple, qui, podent-ho fer, no ho ha fet, malgrat que vulgui presentar l’excusa inevitable que fa que els culpables siguin sempre els altres. Atès que la pràctica totalitat dels partits parlamentaris han exercit el poder en un lloc o altre de la totalitat o de part de la nostra geografia política, ja podem conèixer el grau de fal·lera gastadora de cadascun d’ells, i fixar-nos fins a quin punt alguns tenen la mà foradada com si aquí no hi passés mai res.

Evidentment que s’han de fer inversions i que s’han d’augmentar i consolidar les prestacions de l’estat del benestar, però això no es pot fer en detriment del manteniment necessari de molts equipaments i de moltes infraestructures. És molt bonic inaugurar, i quasi tots es deleixen per fer-ho, però és més necessari encara assegurar el manteniment dels equipaments i infraestructures existents. Potser no cal fer els equipaments més vistosos, i n’hi hauria prou que fossin dignes i de fàcil manteniment. Potser racionalitzant la despesa podríem fer més accions. Potser inaugurant menys, es podrien disminuir les desigualtats i fer que tot durés més, que fes més goig i que els ciutadans n’estiguessin més orgullosos. Si més no, ho podríem provar: disminuir el capítol d’inversions (o millor, racionalitzar per fer les coses en la seva justa mesura) i augmentar el capítol de manteniment. Ara, això només serà possible si també els ciutadans tractem millor allò que és públic, perquè massa sovint tendim a donar les culpes als altres, quan nosaltres també som part del problema.