Finals d’estiu del 2001, els observadors electorals de l’OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) van aterrant a l’aeroport de Minsk, la capital de Bielorússia. La benvinguda és particular, difusament tensa.

Oficialment hem estat invitats pel govern d’aquest país per dur a terme una missió d’observació electoral, com tantes altres que fa aquesta organització, d’unes eleccions presidencials que per un polèmic canvi constitucional han estat posposades dos anys.

Des de l’OSCE se’ns avisa, informalment, que el règim de Lukaixenko no la volia, aquesta missió. Només l’ha acceptada in extremis i després de fortes pressions de l’organització i de països clau d'aquesta. Aviat ens quedarà clar que -a pesar de ser convidats oficials del govern- generem incomoditat als estaments oficials, i fins i tot una certa recança si ens adrecem a la gent del carrer.

La formalitat però, es manté. Un cop arribats i traslladats a la seu de la missió temporal en un hotel de Minsk, es fa la formació de darrera hora, s’entreguen les credencials, s’assignen grups i destinacions, etc. Abans, però, que ens presentin als xofers i intèrprets que ens acompanyaran durant aproximadament una setmana, el cap de logística de la missió informa que -a diferència d’altres missions- aquests no han estat “validats”, sinó directament “suggerits” per les autoritats del país. Es recomana discreció davant d’ells.

La darrera nit a Minsk, abans del trasllat a les diferents províncies, l’aprofitem per fer un passeig per la ciutat. Falten tres dies per les eleccions i curiosament no es veu propaganda electoral enlloc, aviat, però, serem testimonis d’una escena que esvairà qualsevol dubte. Al centre neuràlgic de la ciutat, a l’encreuament entre l’avinguda de la Independència i el carrer Lenin (sí, Lenin), es concentren unes dotzenes de persones. En qüestió de minuts el grup va creixent, de seguida, però, arribaran unes quantes camionetes de la policia. No hi ha ni cent persones concentrades i no criden cap eslògan, però de seguida seran encerclades. Algunes aconsegueixen saltar per la boca del metro, però la majoria acaben dins dels vells furgons policials, que aviat desapareixen, sense soroll i amb les sirenes apagades, però carregats de detinguts. En menys de deu minuts es restableix la normalitat. Nosaltres no hi podem fer res, més enllà d’observar. De tornada a l’hotel informarem dels fets als nostres responsables, que ens comenten que “fa uns dies que passa”.

Més tard un altre incident ens recorda de nou que no som benvinguts. Sopant amb un grup d’observadors en un restaurant cèntric notem que els comensals de les altres taules ens miren encuriosits, alguns riuen mentre segueixen pel televisor la notícia del dia: la detenció per possessió de drogues d’un grup de suposats observadors a la seva habitació d’hotel. A la nit ens confirmaran que cap membre de la missió ha estat detingut, i que les imatges retransmeses pel noticiari no podien ser de l’hotel on estàvem tots allotjats. L’incident mai serà clarificat, a pesar de la protesta de diversos ambaixadors i de la promesa d’una investigació oficial, però la televisió oficial continuarà retransmetent la notícia fins el dia de les eleccions.

Durant la resta de l’estada, ja desplaçat a la ciutat de Brest (a la frontera amb Polònia, l’antiga Brest-Litovsk del famós tractat de pau), el seguiment d’un cotxe gris amb antena (concretament model Volga) és pràcticament constant. Ens informem del que ens sembla evident, és un cotxe de la KGB, perquè sí: Bielorússia és l’únic país de l’antiga URSS que no s’ha molestat a canviar el nom de la seva policia política. I a la Bielorússia del 2001 tothom sabia que els Volga de color gris amb antena eren del KGB. També ens diran que no ens preocupem per la nostra seguretat, amb la KGB al voltant ningú no “ens molestarà”. Perquè aquest és l’objectiu, que es vegi que hi són i que cap civil parli amb nosaltres, tret que estigui disposat a pagar-ne les conseqüències. Sembla que el primer "avís" que un bielorús rep (o que rebia el 2001) davant la sospita de comportament "inadequat" era trobar-se un dia a casa les cadires del menjador damunt de la taula.

El primer “avís” que un bielorús rep (o que rebia el 2001) davant la sospita de comportament “inadequat” era trobar-se un dia a casa les cadires del menjador damunt de la taula

Òbviament, dinou anys després, amb el desenvolupament de les noves tecnologies i les xarxes socials els mètodes s’han sofisticat, fins i tot en alguns casos moderat en les aparences, però el fons es manté.

Aquesta és la Bielorússia de Lukaixenko.

La de l’únic país de la regió que no és membre del Consell d’Europa, ja que manté la pena de mort i no garanteix els més mínims drets civils i democràtics. La d’un règim autoritari conduït amb mà de ferro per un president, Alexander Lukaixenko, que només per vanitat, misogínia i el masclisme més rònec ha acceptat enfrontar-se a Sevtlana Tikhanóvskaia afirmant que “no es pot elegir una dona per a un càrrec de tanta responsabilitat”, després de denegar o fer detenir uns quants candidats opositors, entre ells el marit de Tikhanóvskaia.

Per si de cas,  Lukaixenko s’ha assegurat que l’OSCE no observi aquestes presidencials. De fet des del 1995 que aquesta organització no ha considerat com a “lliures i justes” cap de les eleccions que ha monitoritzat en aquest país.

Segons France 24, més de 100 periodistes i bloguers han estat detinguts des del gener en aquest país, i alguns canals internacionals l’haurien abandonat per qüestions de seguretat. Altres mitjans informen de la detenció de centenars de manifestants i opositors durant la campanya electoral, xifra que supera el miler segons grups de defensa dels drets humans. També s’han denunciat la manipulació de les enquestes oficials, actes d’intimidació arreu, caigudes en el servei d’internet o la desaparició de les cortines a les cabines de vot de molts col·legis electorals, entre d’altres.

Així actua el règim a Bielorússia, que de moment pretén continuar dirigint el destí del país, a pesar d’una mobilització sense precedents de la societat civil, de la coalició de la Solidaritat Femenina, de les llargues cues als col·legis electorals o del cant de L’estaca, la famosa cançó de Lluís Llach que ha estat incorporada com a pròpia pels opositors al règim.

Queda, però, la futura evolució de la particular relació que Lukaixenko manté amb Putin, deteriorada els darrers temps, i l’impacte que això pot tenir en la futura governabilitat d’aquest país. Així com el coronavirus, que campa lliurement per les planes de la Rússia Blanca mentre l’omnipresent Lukaixenko -com fan altres polèmics presidents- frivolitza sobre la seva gravetat i la necessitat de fer-hi front.