La declaració aprovada per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa aquest dilluns marca, sense dubte, un punt d’inflexió. Un abans i un després que reflecteix la visió que una part de la comunitat internacional té de les mancances en clau de drets humans en el tracte que les institucions de l’estat espanyol estan demostrant des de fa uns anys en relació amb la situació política a Catalunya.

Aquesta declaració, però, no és fruit ni de la improvisació ni de la casualitat, i té un llarg recorregut. Molts diran que és un “muntatge” per “justificar” els indults del govern de Sánchez. Però el fons i els fets demostren el contrari.

La declaració acabada d’aprovar té el seu origen el gener del 2019, és a dir, fa quasi dos anys i mig. Un conjunt de vint-i-quatre membres de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa van signar el que es coneix com a “moció per una resolució”, sota el títol Should politicians be prosecuted for statements made in the excercise of their mandates?, el mateix amb el qual s’ha aprovat la resolució final. Dins d’aquest grup hi havia membres de quatre dels grups de l’Assemblea com els Liberals, Conservadors, Socialistes i Verds; i el primer signatari fou en Boriss Cilevics, el letó membre del grup socialista que ha actuat de relator de tot el procés que ha dut fins a la resolució i informe acabats d’aprovar. Cal indicar que Cilevics és un dels membres més veterans i amb més prestigi en el si de l’Assemblea Parlamentària, bregat en molts debats i resolucions d’aquest organisme. També cal subratllar, atesa la seva nacionalitat, que es tracta d’algú que prové de la “minoria russa” del seu país, quelcom a tenir en compte de cara a aquells que vulguin fer lectures simplistes o interessades de tot aquest afer.

A partir d’aquella primera moció, el procediment ha estat llarg i treballat, incloent la famosa visita que va dur el relator Cilevics a Madrid, Barcelona i Lledoners, amb contacte per videoconferència amb Mas d’Enric i Puig de les Basses. D’aquella visita és conegut el xoc que es produí entre els fiscals del judici del Suprem i Cilevics, sobretot amb Javier Zaragoza; així com la profunda impressió que va tenir de la visita a Lledoners i del contacte amb videoconferència amb Carme Forcadell i Dolors Bassa.

Feia temps que no s’havien vist tantes “pressions” ni tant “joc brut” amb operacions “rocambolesques” per intentar acabar amb aquest informe, o desdibuixar-lo completament a força d’esmenes de tota mena

Però la visita del febrer del 2020 no va ser l’únic element d’aquest procediment. Cal recordar també els hearings, és a dir, el debat que sobre la qüestió es va organitzar uns mesos abans, el novembre del 2019, a la seu del Bundestag a Berlín. Hi van participar diversos exjutges del Tribunal Europeu dels Drets Humans i la majoria van ser crítics tant amb la situació dels presos polítics com amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol que havia estat anunciada un mes abans. També van ser crítics amb la situació a Turquia, l’incòmode company de viatge d’Espanya en aquest informe.

Un dels ponents que va participar en el debat va ser l’espanyol Luis López Guerra, també exjutge del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Els que foren presents a Berlín expliquen que en el debat —que era a porta tancada— López Guerra va ser dels més crítics, però que quan a la sortida es va veure sorprès per les preguntes del corresponsal de TV3, de cop i volta va optar per fer unes declaracions molt més aigualides.

A més, Cilevics va demanar un important informe a la Comissió de Venècia (mecanisme del Consell d’Europa, de caràcter consultiu, però molt influent, format per experts en dret constitucional) que conclou —entre altres coses— que en els casos de demandes per canvis constitucionals radicals prima el principi de llibertat d’expressió, sobretot en casos d’electes; i que per molt radicals que siguin els canvis constitucionals que es proposin, això no pot justificar restriccions de la llibertat d’expressió i encara menys sancions penals. Igualment va estudiar i analitzar tota la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre els aspectes més relacionats amb aquest informe i resolució, fet que queda evidenciat en un text ple de referències i precedents.

Amb tota aquesta feina feta es va arribar a la votació en comitè de la proposta de resolució de fa unes setmanes. Com tots els informes i propostes de resolució que ha de votar el plenari de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (formada per 324 membres electes que representen els 47 països que formen el Consell d’Europa), primer s’ha de debatre i aprovar a la comissió on han estat treballats, en aquest cas la d’Afers Legals i Drets Humans. Això fou el passat dijous 3 de juny i llavors sí que feia setmanes que en certs entorns de Madrid havia saltat l’alarma.

Fonts ben informades del que va passar llavors al Consell d’Europa explicaven que feia temps que no s’havien vist tantes “pressions” ni tant “joc brut” amb operacions “rocambolesques” per intentar acabar amb aquest informe, o desdibuixar-lo completament a força d’esmenes de tota mena. Però l’informe tirà endavant, per una majoria demolidora, i de la comissió passà al plenari.

La resolució també demana la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició, planteja la retirada les demandes d’extradició contra els exiliats, així com l’arxivament dels altres procediments judicials oberts pels mateixos motius

A partir d’aquí tot es va accelerar, primer el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol va jugar a les fake news intentant donar la volta a l’informe i presentant-lo com un “aval” del sistema constitucional i judicial espanyol; tot ignorant el fet que aquest informe toca l’os i posa davant el mirall la cúpula del sistema judicial espanyol. Però la realitat s’acaba imposant i divendres passat —i davant la imminència de la votació de dilluns— tres de les associacions judicials espanyoles van publicar un comunicat exigint al govern espanyol que actués per tal de frenar un informe que consideraven que afectaria greument el prestigi de la justícia espanyola, confirmant la “gravetat” de la situació que el Ministeri d’Exteriors havia intentat tapar amb el seu comunicat.

I d’aquí al debat del dilluns 21 de juny. Un debat curiós, amb unes llargues votacions esmena rere esmena, bastant diferent en les formes a aquell debat “d’urgència” que es va celebrar en la mateixa cambra el 12 d’octubre de 2017, convocat pocs dies després de l’1 d’octubre i arran de l’impacte de les imatges de la policia irrompent violentament als centres de votació de tot Catalunya. Per cert, que el debat del 2017, sota el títol “La necessitat d’una solució política per a la crisi de Catalunya” també es dugué a terme a pesar de les pressions del ministre d’Exteriors espanyols d’aleshores, Alfonso Dastis. I és que cal recordar que, a diferència d’altres fòrums parlamentaris europeus, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ha estat un dels pocs espais on aquells fets van ser debatuts, i on la violència policial de l’1 d’octubre va ser durament criticada i es van fer apel·lacions substancials al diàleg i a la mediació internacional.

Com és també en aquesta Assemblea Parlamentària on en els darrers anys s’han presentat diverses declaracions demanant protegir els drets democràtics dels parlamentaris catalans o el respecte al dret de representació política a Catalunya. I fou també en aquesta mateixa sala on el novembre del 2019 el president del parlament d’Islàndia Steingrímur Sigfússon va recordar Carme Forcadell i va demanar l’atenció del Consell d’Europa a la situació de Catalunya; sense entrar ara en detall en les diverses preguntes i declaracions fetes per múltiples membres d’aquesta cambra preocupats per l’evolució de la situació al nostre país.

I és tenint en compte tots aquests antecedents que s’ha d’entendre la rellevància històrica de la resolució que s’acaba d’aprovar. Una resolució que no sols critica durament la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1 d’octubre, sinó que també demana la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició, planteja la retirada les demandes d’extradició contra els exiliats, així com l’arxivament dels altres procediments judicials oberts pels mateixos motius, i indirectament es refereix també als procediments oberts al Tribunal de Comptes.

Evidentment també parla dels indults i del diàleg, però, amb la suma de tot l’esmentat, la resolució és una esmena que va molt més enllà del Tribunal Suprem, toca l’os i posa en entredit un sistema jurídic que des de la cúpula fins a la base s’ha desviat dels estàndards europeus de respecte dels drets humans en allò referent a la persecució del "procés català". I això no ho dic jo, ho ha votat i aprovat per una àmplia majoria el Consell d’Europa, o més ben dit, el seu organisme parlamentari que representa els més 800 milions de ciutadans que en formen part.