Quan fa poc més d’una setmana de l’inici de la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit de la Federació Russa, de les poques coses que tenim clares és que allò que a priori era impossible, ara ha esdevingut realitat.

Per començar, el propi govern ucraïnès, pocs dies abans de la invasió, criticava per “alarmistes” les informacions de la intel·ligència americana que alertaven d’una invasió a gran escala per part de l’exèrcit rus, ja que pràcticament ningú ho considerava factible. Semblava que, en el pitjor dels casos, es donaria una operació militar per consolidar l’annexió del Donbass per part de Rússia i, a molt estirar, intentar connectar-lo per via terrestre amb Crimea i així consolidar definitivament l’annexió d’aquesta península per part de Rússia el 2014.

Però la nit del 23 al 24 de febrer quelcom va passar al Kremlin ―potser algun dia sabrem què― i es desencadenà el que va camí de convertir-se en el conflicte militar a Europa més gran des de la Segona Guerra Mundial.

I, de cop i volta, de la nit al dia, tot allò que era impossible deixà de ser-ho i es converteix en realitat, en el que podria ser l’inici de una nova i fosca normalitat. Per una banda, Putin activa una invasió a gran escala d’Ucraïna des de diversos fronts, des de l’est (l’esperat), el nord (des de territori bielorús) i el sud, amb atacs amfibis en diversos ports del mar Negre. Inesperadament, i sense encara entendre ben bé què estava passant, ens assabentem que hi ha enfrontaments als voltants de la central nuclear de Txernòbil (el camí més directe entre la frontera bielorussa i Kíiv) i molts tenim un flaix que ens transporta a la primavera del 1986, a aquell accident nuclear que va exposar al món les misèries d’una Unió Soviètica en descomposició. Però resulta que no, que d’allò ja fa més de tres dècades, i que el que està passant és real, encara que suposadament impossible.

I en qüestió d’hores ―i després de dies― la realitat canvia brutalment, i salten totes les lògiques, perquè resulta que, malgrat l’agressivitat de l’atac rus, Ucraïna resisteix. Resisteix i, en alguns moments, fins i tot contraataca la que se suposa que és una de les principals maquinàries militars del món. Una maquinària que s’assumia que un cop activada seria imparable i que no tindria problemes per entrar a Kíiv, no ja en qüestió de dies, sinó d’hores. Però no és així; l’heroisme de l’exèrcit i del poble ucraïnès, que evidencia una bona preparació ―també estratègica i tàctica― deixa astorats a molts, començant per l’Estat Major rus, que no esperava una resistència d’aquest nivell.

I el xoc de tot plegat ens deixa inicialment immòbils, començant per la comunitat internacional, que no pot creure el que està veient a les televisions, però també a través de Twitter o TikTok. Però aquí, de nou, l’improbable, en qüestió de poques, hores passa a ser realitat i el que inicialment comença amb unes tímides propostes de sancions, entra en un efecte de bola de neu que acaba amb la major part dels països occidentals imposant sancions abans mai vistes a Rússia ―i posteriorment a Bielorússia― primer de caràcter econòmic, però que acabaven desbordant també aquest àmbit. En qüestió de dies, s’inicia la congelació dels actius d’una llarga llista d’oligarques russos a Occident, incloent també els tradicionals “santuaris” com Suïssa, Mònaco o Londongrad. També es desconnecta el país del sistema Swift, s’inicia una cascada de sortides de multinacionals occidentals de l’entramat econòmic rus (BP, Shell, Boeing, DHL, Disney, Ikea), es tanca l’espai aeri als avions russos i fins i tot Turquia acaba també tancant, amb la boca petita, els estrets del Bòsfor i dels Dardanels, en aplicació dels tractats de Montreux. Abans havien estat l’OCDE o Eurovisió, i a aquestes segueix l’aïllament en l’àmbit esportiu: el Comitè Olímpic Internacional i la UEFA rescindeixen contractes milionaris amb Gazprom, i comença el degotall de cancel·lacions de partits, d’expulsions de federacions i de posicionaments d’estrelles de l’esport, també de russes, contra el conflicte.

Una operació que inicialment semblava preparada de manera meticulosa per part del Kremlin amb l’objectiu de debilitar i dividir la Unió Europea i l'OTAN i reforçar la posició geoestratègica de Rússia, està aconseguint tot el contrari

Però aquí no acaba. A mesura que l’atac i l’agressivitat russos es mantenen, també ho fa la resistència ucraïnesa i es desencadena l’èxode dels refugiats ―el més gran a Europa dels darrers setanta-cinc anys―, es trenca un altre tabú. Tímidament alguns països bàltics i centreeuropeus anuncien l’enviament d’ajuda, no sols humanitària, sinó també militar a Ucraïna. De seguida s’hi sumen els Països Baixos (on recorden molt bé l’avió holandès abatut el 2014 sobre territori ucraïnès per milícies prorusses) i en qüestió d’hores una desena de països més. El dissabte 24 de febrer, en un discurs d’una hora, el canceller alemany Scholz acaba amb dècades de política exterior i de seguretat alemanya i anuncia l’enviament d’armament; com també ho faran més tard Suècia i Finlàndia, després d’haver estat amenaçades obertament amb represàlies militars per la portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors rus. Dos casos molt particulars si es té en compte, per una banda, la secular política de neutralitat sueca i, per l’altra, els 1.300 quilòmetres de frontera que Finlàndia té amb Rússia.

Però la mutació dels impossibles continua. Enmig de la creixent tensió i aïllament rus, Vladímir Putin de cop fa una escalada sense precedents tot activant l’amenaça de l’arma nuclear i, de nou i com en el cas de Txernòbil, el marc mental fa un nou i brutal salt al passat de diverses dècades i ens situa en la lògica de la guerra freda. En paral·lel s’activa, també per part de Rússia, l’enviament de tropes txetxenes ―menys donades a la confraternització amb la població ucraïnesa que les tropes regulars russes― o l’ús d’armament no convencional especialment letal prohibit per diversos tractats internacionals, com les bombes de dispersió o armament termobàric. Això sí, segons el Kremlin, en el marc d’una suposada “operació militar especial” dirigida a evitar un “genocidi” per part d’un règim “nazi” que curiosament està liderat per un president jueu.

No obstant, vuit dies després de la invasió, Kíiv segueix resistint. Les tropes russes han avançat substancialment dins del territori ucraïnès, però les escenes de la població civil impedint el pas de tancs, preparant la resistència o manifestant-se obertament davant les tropes ocupants (a Berdiansk, Konotop, Enerhodar, Kherson, Starobilsk, Primoisk, Tigr o Svatova) sorprenen i corprenen.

Una operació que inicialment semblava preparada de manera meticulosa per part del Kremlin amb l’objectiu de debilitar i dividir la Unió Europea i l'OTAN i reforçar la posició geoestratègica de Rússia, està aconseguint tot el contrari. L'OTAN està més viva que mai i fins i tot Suècia i Finlàndia per primera vegada es plantegen seriosament entrar-hi.

Una operació “d’alliberament” que havia de desmuntar les aparences d’una nació fictícia i artificial, segons la propaganda russa, com la ucraïnesa, no sols es troba una gran resistència, també de part substancial de la població russòfona, sinó que actua de gran catalitzador i cohesionador del sentiment nacional ucraïnès.

I no sols això, una invasió que, en comptes de ser la consagració de Putin, cada vegada són més els analistes reputats que consideren que pot dur a l’inici de la seva fi. I és que és difícil entendre, també des de la perspectiva russa, quins poden ser els beneficis reals per a Rússia del que està passant. Les protestes als carrers de tota la Federació Russa es multipliquen, passen ja del centenar les ciutats a on s’han dut a terme, i els detinguts superen els 7.000, amb edats que comprenen des d’infants de 7 anys (a Moscou) fins a àvies de més de 80 (a Sant Petersburg). O la dura i inèdita carta de més de dos-cents clergues ortodoxos russos, demanant la pau i la llibertat d’Ucraïna.

Però el que pot ser fins i tot més perillós per a Putin és el nombre creixent d’oligarques incòmodes davant una situació sense sentit que posa en perill el seu futur i el de les seves fortunes; o la imatge de creixent debilitat russa que projecta la feroç resistència ucraïnesa, així com l'impactant aïllament internacional. En aquest sentit, el comunicat de Lukoil –la segona petroliera russa- demanant la fi de les hostilitats i una solució negociada al conflicte és especialment significativa. Veurem si, com es rumoreja, en els propers dies Putin decreta la llei marcial, quelcom que confirmaria la seva debilitat creixent, també en el front intern.

El que sí que queda clar a aquestes altures, malauradament, és la fallida de l’actual arquitectura multilateral i de seguretat tant en l'àmbit europeu (especialment de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa però també del Consell d’Europa) com en l'àmbit global (Nacions Unides), que ara com ara no ha estat capaç de gestionar, ni tan sols canalitzar, els elements motors d’aquest conflicte. Quelcom que és paral·lel a l’inexorable ascens de la Xina cap a la cúpula de la governança mundial, com bé demostra el fet de que es tracta de l’únic país que, en aquests moments, pot condicionar de manera real l’actitud de Rússia en aquesta crisi.

El futur, però, està del tot obert a pesar dels tímids avenços en les converses de Brest, l’antic Brest-Litovsk on es signà el tractat de pau de la Primera Guerra Mundial. I els propers dies no sols seran clau per al futur d’Ucraïna, i de Rússia, sinó que també ho seran per al futur d’Europa i de l’ordre internacional.