He llegit el pròleg que l’Abel Cutillas ha fet a la seva traducció d’El príncep i no puc deixar de pensar en l’actualitat europea com si fóssim a l’inici del segle XVI. Cutillas hi explica amb molta traça per què Maquiavel té gairebé tan mala fama com la família Borja, i recorda que el títol original d’El príncep era De principatibus, és a dir, 'sobre els principats'. Segons sembla, el polític florentí volia educar els seus conciutadans sobre la natura del poder que els estava a punt de caure a sobre i ha acabat passant pel gran gurú de les formes fosques de govern inventades pels estats nació europeus.

Com Cutillas recorda en començar el text, Itàlia és el gran estat fallit d’Europa. És un país meravellós, però indefens, que viu a la intempèrie des de fa cinc segles, i en el qual mig continent hi ha anat a robar sense cap escrúpol. Una mica com li ocorre a Bernat Metge un segle abans a Catalunya, Maquiavel veu venir l’ensulsiada i mira d’evitar-ho esmolant la ploma o, si més no, intenta fer sonar els senyals d’alarma. Al final, el famós autor d’El príncep triomfarà com a escriptor, però com a italià i com a polític, és el cornut que paga el beure.

El pròleg posa de manifest que els espanyols importants que va conèixer Maquiavel parlaven català i que el gran inspirador del seu pensament polític va ser Cèsar Borja. Cutillas ha llegit historiadors del Mediterrani com Alan Ryder o David Abulafia i sap que els catalans no sols vam mirar de salvar Itàlia, sinó que també vam contribuir a enfonsar-la intentant resoldre els nostres afers. Com diu Cutillas, no es pot llegir El príncep si no s’entén Cèsar Borja. El problema és que per explicar bé la seva figura —sense acabar escrivint novel·les— caldria que els acadèmics aprofundissin una mica més en la relació entre Itàlia i Catalunya.

Tot i que l’estudi introductori no ho diu, no puc evitar aventurar que la cultura política dels Borja per força devia estar lligada al Compromís de Casp i a les lliçons traumàtiques que se’n desprenen. No és només que la família papal comencés el seu ascens amb el Rei Martí, i que després funcionés amb agenda pròpia, sota el regnat napolità del rei Alfons. Com observa Cutillas, és significatiu que els retrets que Maquiavel fa a les elits florentines siguin els mateixos que alguns historiadors catalans han fet a les classes dirigents barcelonines d’un segle abans. També crida l’atenció que el drama sempitern d’Itàlia ens recordi tant Catalunya.

El primer rei d’Espanya i el fill de l’últim papa Borja són la màxima expressió de les dues escoles de poder sorgides de la Catalunya premoderna. Llegint Cutillas, m’ha semblat veure-les ressorgir dins d’Occident, en l’enfrontament entre els Estats Units i Europa

La idea més forta d’El príncep, remarca Cutillas, és que sense el suport del poble no hi ha manera d’instaurar un govern estable. La idea és senzilla i pot semblar un pèl bonista, però vista de prop té derivades subversives, en el sentit que funciona en les dues direccions. Si el príncep pot ser més o menys cínic, o més o menys despietat, però al mateix temps necessita el suport de la gent per perpetuar-se, vol dir que el poble mai no està del tot indefens, i que tampoc no es pot considerar mai del tot lliure de culpa. Vist així, l’escepticisme dels pobles mediterranis es pot posar més en context i el pensament de Maquiavel també.

Ara que la Unió Europea diu que vol entrar a la cursa militar, després de dècades de pacifisme, no ens faria cap mal rellegir una mica Maquiavel. El Mediterrani va infantar el món modern, però els Frankensteins que va crear li van passar per sobre i encara ens en sentim. El bel·licisme dels polítics de Brussel·les em recorda la Viena de la Marxa Radetzky o el Madrid de la guerra de Cuba, però no veig clar si aquests deliris crepusculars ens obriran les portes d’una Europa nova o si només portaran més ignomínia per a Itàlia i Catalunya. Tot i que Meloni està lligada al deute de l’Estat, i Orriols a l’ocupació espanyola, totes dues semblen haver entès, com Trump, que la millor manera de tirar endavant és confiar en la nació i lligar-se a la seva saviesa i la seva força.

El moment més il·luminador del llibre és quan Cutillas recorda que les milícies ciutadanes de Cèsar Borja portaven els colors de la senyera i explica l’impacte que van causar en Maquiavel, acostumat als exèrcits de mercenaris estrangers contractats per les elits florentines. Potser hauria estat interessant recordar que Cèsar va ser liquidat per Ferran II d’Aragó, un altre català que també apareix sovint a El príncep i que tampoc no va acabar de sortir-se’n. El primer rei d’Espanya i el fill de l’últim papa Borja són la màxima expressió de les dues escoles de poder sorgides de la Catalunya premoderna, escindida entre Itàlia i Castella. Llegint Cutillas, m’ha semblat veure-les ressorgir dins d’Occident, en l’enfrontament entre els Estats Units i Europa. Però això ja seria un altre tema.