Reus, 5 de juliol de 1931. Indalecio Prieto (PSOE), ministre d’Hisenda del primer govern de la II República espanyola, ordenava la retirada de tots els fons de les empreses públiques energètiques Campsa i Cepsa dipositats al Banc de Reus. Dos dies més tard, Evarist Fàbregas, president del Banc de Reus des del 1921, declarava la fallida de la històrica entitat. El Banc de Reus, fundat el 1861 per un grup de prohoms de la ciutat com un banc local, havia viscut un creixement espectacular. El 1931, passats setanta anys de la seva creació, competia amb els bancs de Bilbao, de Biscaia i de Santander pel lideratge del mercat financer espanyol. Es va especular que aquella maniobra obeïa a una trama ordida per la competència. Però quan van transcendir els plans d’Evarist Fàbregas, es va posar de manifest que aquella operació obeïa a altres propòsits.
Qui era Evarist Fàbregas?
Evarist Fàbregas i Pàmies era un ambiciós empresari i un compromès mecenes nascut a Reus el 1868, l’any de la Revolució Gloriosa que havia conduït el també reusenc Joan Prim i Prats —el general Prim— a la presidència del govern espanyol. Fàbregas havia nascut al si d’una família humil, però en un entorn d’oportunitats: a finals del segle XIX Reus era una font d’empreses i de negocis (era el segon nucli demogràfic i econòmic del Principat). Fàbregas es va formar com a agent de duanes, però ben aviat va donar mostres d’un talent especial per als negocis, i ben aviat també va esdevenir un dels principals empresaris de la ciutat i del país. Tant que l’any 1920, amb els germans Recasens, també reusencs i molt vinculats a la figura de Francesc Cambó (de la Lliga Regionalista, partit hegemònic a la Catalunya dels anys deu i vint), adquiria el Banc de Reus.
La dècada daurada del Banc de Reus
En canvi, Evarist Fàbregas, ideològicament i políticament, sempre va estar vinculat al Partit Republicà Democràtic Federal. Però això no va representar cap impediment perquè el triumvirat format per Fàbregas i per Francesc i Eduard Recasens catapultés el Banc de Reus al punt més alt de la seva història. Els nous dirigents del Banc de Reus estaven molt ben relacionats amb quasi tot l’espectre polític català. Com ho estarien amb el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930). Entre 1920 i 1923, Fàbregas i els Recasens van adquirir els bancs de Barcelona, de Tarragona i de Tortosa, que amb la matriu de Reus es va convertir en el principal grup bancari català. I entre 1923 i 1929 s’havien convertit en els gestors financers únics de l’empresa pública Campsa i havien contribuït decisivament a la creació de l’empresa semipública Cepsa.
Fàbregas, mecenes
Quan Evarist Fàbregas, amb els Recasens, va comprar el Banc de Reus (1920), la seva figura ja tenia una extraordinària dimensió a la ciutat. Entre altres coses, havia estat el mecenes que havia transportat el Centre de Lectura de Reus cap a la modernitat. L’any 1916 va adquirir el Palau Tamarit, un espaiós edifici d’estil neoclàssic situat al carrer Major, i el va donar a l’entitat perquè hi situés, definitivament, la seu. En aquest punt, és important destacar que el Centre de Lectura, fundat el 1859, ha estat en el decurs de la seva història alguna cosa més que una entitat cultural. Quan, a finals del segle XIX i principis del segle XX, l’estat espanyol ni volia ni podia garantir l’escolarització elemental, el Centre de Lectura va ser el motor de l’alfabetització de la ciutat. I va ser, també, una fàbrica inesgotable de creació i formació de talents.
Fàbregas i Macià
El hòlding financer creat per Evarist Fàbregas i els germans Recasens (format pels bancs de Reus, Barcelona, Tarragona i Tortosa) es va expandir seguint el model anomenat “taca d’oli" i a finals de la dècada dels vint ja disposava de més de cent cinquanta oficines arreu del Principat, i altres de representació a Madrid, a Bilbao, a París i a Londres. Aquell grup operava amb el nom comercial Banc de Catalunya (Banco de Cataluña) i era la joia de la corona de l’economia catalana. Però hi ha un detall que, generalment, ha escapat de la investigació de la figura de Fàbregas i que, en canvi, tindria una importància cabdal en els darrers anys d’existència del Banc de Reus. En un moment indeterminat (s’estima que cap al 1925), Evarist Fàbregas i Francesc Macià, fundador del partit independentista Estat Català (1922) i diputat a l’exili, van travar amistat.
El projecte Banc Públic de Catalunya
L’amistat de Fàbregas i Macià és la part menys estudiada de la figura del mecenes reusenc. Però és del tot segur que va tenir una gran influència en els projectes del magnat reusenc. No està clar que Fàbregas participés —o assessorés— en l’emissió de l’emprèstit Pau Claris, destinat a finançar l’exèrcit català de Prats de Molló (1926) que havia de propagar una revolució independentista generalitzada a Catalunya. Però, en canvi, sí que està bastant clar que, després de l’incontestable triomf electoral de Macià en les eleccions municipals de 1931 —que van conduir a la restauració de la Generalitat—, la gent d’Estat Català i Fàbregas —que en aquell moment ja tenia el control majoritari de l’entitat— haurien pactat la transformació del Banc de Reus (de la marca Banc de Catalunya) en el banc públic de la Generalitat.
Escac i mat a Fàbregas
Evarist Fàbregas tindria un paper destacat en aquell procés electoral: es va convertir en el primer alcalde republicà (de la II República) de Reus. Però, l’ambició de Macià, que amb un gran sentit de l’estratègia havia aconseguit restaurar l’autogovern català, va encendre totes les alarmes del nou poder republicà a Madrid. Alcalá-Zamora, Lerroux, Casares Quiroga o Largo Caballero van témer que aquella Generalitat provisional disposés d’un aparell financer propi que condicionés les negociacions estatutàries; i amb Horacio Echevarrieta —un aventurer que havia fet fortuna negociant el rescat dels soldats espanyols presoners d’Abd el-Krim— que era màxim accionista de la competència del Banc de Reus i que era padrí polític d’Indalecio Prieto, van ordir l’ensorrament de l’entitat reusenca. Escac a Macià i a Catalunya; escac i mat a Fàbregas i a Reus.