Burgos, 25 de setembre de 1506. Fa 516 anys. Felip d’Habsburg (Bruges, 1478); més conegut com a Felip el Bell, espòs de Joana d’Aragó i gendre de Ferran el Catòlic, moria sobtadament. Amb la inesperada i prematura mort de Felip esclataria una crisi successòria que posaria al caire de la destrucció el projecte hispànic dels Reis Catòlics. Ferran, en una arriscada maniobra proclamaria que Joana, la seva filla, tenia una malaltia mental que la incapacitava per governar. I aconseguiria usurpar-li el tron castellanolleonès —que havia ocupat amb el seu difunt marit (1504-1506)— i recloure-la en una freda torre d’un castell isolat. Durant quaranta-sis anys (1509-1555), Joana va ser ostatge, primer del pare i després de fill, Carles de Gant, alimentant el mite de la reina reclosa que havia embogit per amor i per gelosia. Però, realment, Joana havia embogit de debò?
Qui era Joana?
Joana (Toledo, 1479) era la tercera filla dels reis Ferran i Isabel; i la tercera en la línia successòria després de Joan (1478) i d’Isabel (1470). Però la mort inesperada i sense descendència de l’hereu Joan (1497); i de la primogènita Isabel (1498) i del seu fill Miquel de la Pau (1500); la va situar en el primer lloc d’aquella línia successòria. Alguns historiadors afirmen que els seus pares la van nomenar hereva a la mort de Joan, passant per davant d’Isabel; però aquest extrem no ha estat mai aclarit del tot. En canvi, el que és segur és que després de la mort del seu nebot Miquel (1500), la cancelleria hispànica la va reclamar i, amb el seu marit, van abandonar Flandes i van fixar la seva residència a Castella. És en aquell moment (1503), que Joana —al costat dels seus pares— s’inicia en les complexes tasques de govern d’aquell trencaclosques hispànic.
Com era Joana?
Segons les fonts documentals; Joana estava dotada d’una gran bellesa física i d’una extraordinària intel·lectualitat. Segons les mateixes fonts, Joana i la seva germana petita Caterina (que va ser casada amb el rei Enric VIII d’Anglaterra); atresoraven unes qualitats i unes capacitats no tenien els altres fills dels Reis Catòlics (Joan, Isabel i Maria). Però, en canvi, les hi van servir de ben poc. Van ser convertides en peces d’un gegantí tauler on es projectaven els interessos polítics de la flamant monarquia hispànica. I Joana va ser destinada al flanc centreeuropeu: casada amb Felip d’Habsburg (1496), fill i hereu de Maximilià, arxiduc independent d’Àustria, i de Maria, comtessa independent de Borgonya i de Flandes. Felip; faldiller incorregible, borratxo contumaç i manipulador impassible; la va enfosquir fins a convertir-la en una trista ombra.
Boja per gelosia?
També les fonts documentals revelen que aquell canvi de vida va representar un xoc colossal per a Joana. No era tant la diferència d’estils entre la cort hispànica (sòbria i religiosa) i la cort flamenca (luxosa i desinhibida); com la forta oposició que va generar l’arribada de Joana a Flandes. Les oligarquies flamenques contràries a aquell matrimoni (majoritàries a la cort de Gant), es van comportar pitjor que la més malvada de les sogres: la van sotmetre a un duríssim i perllongat atac que perseguia el seu descrèdit personal i la dissolució del matrimoni. L’origen de la inestabilitat de Joana no seria tant per les aventures de Felip, com pel clima extremadament hostil d’aquella cort. Joana; que quan va arribar a Flandes només tenia disset anys; hauria de resistir, en solitari, un brutal i despietat assetjament que li provocaria els primers problemes mentals.
La gènesi del mite “Joana la boja”
El 26 de novembre de 1504 moria la reina Isabel I de Castella i es desfermaven tots els dimonis polítics. La Catòlica havia llegat la Corona castellanolleonesa a la seva filla Joana i al seu gendre Felip; que ja feia un any que havien retornat a Toledo. I el vidu Ferran, que ambicionava l'herència de la difunta, va posar tota la maquinària conspirativa en marxa. El mite “Joana la Boja” seria fabricat per Ferran a la mort d’Isabel amb un evident propòsit. Però les oligarquies castellanolleoneses, que tenien la mateixa idea de Ferran que d’una pedregada, van imposar el compliment del testament de la difunta Isabel; i en la pretesa Concòrdia de Villafàfila (27 de juny de 1506) es va confirmar el govern conjunt de Joana i de Felip a Toledo. En canvi, Ferran va ser despatxat amb un cop de porta als nassos i amb la reveladora cita “viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.
Boja per amor?
Però Ferran no es va conformar amb el que havia passat; i amb el suport inestimable de les elits mercantils catalanes i valencianes; va ordir un pla per descavalcar Felip, la pedra al mig del camí que l’impedia culminar el seu objectiu. Tan sols tres mesos després de Villafáfila, el reial gendre moria en circumstàncies més que sospitoses. De seguida va córrer la brama que havia estat enverinat per ordre de Ferran; i Joana, que no era estúpida, immediatament va endevinar el que l'esperava en mans del seu pare. El macabre seguici fúnebre de Felip que va recórrer bona part de Castella; escenificava el que sentia la reina-vídua i les oligarquies castellanolleoneses: que dins d’aquell taüt se n’anava la darrera esperança d’allunyar l’insaciable Ferran. Durant el trajecte, Joana va patir un seguit de crisis, però no per amor, sinó per terror.
Joana era boja de debò?
Hi ha una hipòtesi que afirma que els problemes mentals de Joana a Flandes s’haurien agreujat a causa d’una malaltia venèria que li hauria transmès el seu marit. Sigui com sigui, en el decurs de la seva vida va tenir diversos episodis crítics; però, aparentment, no la incapacitaven per exercir el govern. Si més no, no era una malaltia de la gravetat de la de Felip V, el primer Borbó hispànic; que, en canvi, va regnar durant quasi mig segle (1700-1746) amb unes facultats mentals deplorables. A Joana, reclosa per boja, se li va reservar la direcció de l’empresa de colonització d’Amèrica del nord, i va signar, per exemple, l’autorització del viatge a Terranova del navegant català Joan d’Agramunt (1511): I, al marge del seu pare, va intentar la creació d’una Casa de Contractació a Terranova (1511) dirigida per catalans aliats del seu pare. Joana, era boja de debò?