Madrid, 16 de juliol de 1760. Fa quasi 260 anys. Carles III, rei d’Espanya i quart Borbó hispànic, obria la primera sessió de les primeres Corts del seu regnat i les primeres de caràcter general. Feia quasi mig segle (28/11/1715) que el seu pare Felip V havia liquidat “por justo derecho de conquista” la darrera institució de la Corona catalanoaragonesa, el Consell General de Mallorca. L’any anterior (1714) havia arrasat les institucions catalanes, i vuit anys abans (1707), les valencianes i les aragoneses. Durant els regnats dels tres primers borbons, Felip V, Lluís I, i Ferran VI (1715-1759), les corts espanyoles no havien tingut mai una representació de l’antiga Corona catalanoaragonesa.
Era la “España incorporada o asimilada”, com l’anomena un il·lustratiu i revelador mapa polític cartografiat unes dècades després (1850) que es conserva a la Biblioteca Nacional de España. I aquesta novetat —la del caràcter general d’aquelles corts— va animar els vuit representants “incorporats o assimilats” (dos per Barcelona, dos per València, dos per Palma i dos per Saragossa) a redactar i presentar un Memorial de Greuges. Naturalment, i aquesta és la part més sorprenent, aquella “representación”, com se l’anomena en el mateix Memorial, estava formada per personatges de provada adhesió al règim borbònic; i, fins i tot, de reconegut pedigrí borbònic: botiflers de llarga tradició familiar.
Per què aquell Memorial?
La redacció d’aquell Memorial és molt reveladora de l’estat de decepció de les oligarquies botifleres —sobretot catalanes— que, passat mig segle, constataven que el règim borbònic no havia complert les expectatives inicials. Els va costar una mica, però finalment es van convèncer que el progrés, la modernitat i la recuperació del lideratge europeu que Felip V (el net de Lluís XIV de França) i els seus immediats successors, havien d’inocular al vell edifici hispànic —i que passava per la liquidació del règim foral (estigmatitzat a la categoria de relíquia)—, havia quedat limitat a una simple operació de maquillatge (cal dir, però, que amb pólvores de París).
Després de la Guerra de Successió (1705-1715) el poder i el prestigi de Versalles es van quedar a França, i en aquell primer mig segle borbònic l’única cosa que havia canviat era que la monarquia hispànica, a la seva condició decrèpita li havia sumat la de colònia econòmica de la monarquia francesa. La gran decepció botiflera es va fer patent (es pot dir que va sortir de sota de les pedres) quan van assumir que l’autoritarisme i l’uniformisme —el nervi del nou règim, naturalment banyat amb un llefiscós vernís pretesament il·lustrat— no era més que un negoci fabricat exclusivament a benefici dels Borbons i de les oligarquies cortesanes castellanes.
Una de les planes del Memorial (1760) / Font: Enciclopedia
Quines reivindicacions contenia aquell Memorial?
Un dels primers paràgrafs d’aquell Memorial resulta molt il·lustratiu. En una curiosa comparativa diu: “Algunos deben pensar que si los españoles tienen un mismo rey, conviene que tengan una misma ley para que sea perfecta la armonia, la correspondència y la unión de las partes de esta monarquía; pero, por poco que estudien y que reflexionen conoceran claramente que, así como el cuerpo humano no deja de ser uno y perfecto; por que sus partes, aunque distintas, obedecen a la cabeza o al alma que reside en él, así también uno y perfecto es el cuerpo de la monarquía por que sus regiones, aunque tengan leyes diferentes os obedecen y os estan sujetas”.
Ras i curt reivindicaven la restauració del vell règim foral de l’època Habsburg. Però la frase “por poco que estudien y que reflexionen”, contenia una càrrega de profunditat que pretenia posar de manifest el segon objectiu de les oligarquies botifleres catalanoaragoneses. Alguna cosa així com: “Nosaltres estem més preparats per governar que aquesta patuleia que us envolta”. Efectivament, aquelles oligarquies botifleres tenien l’ambició de participar activament en els grans afers espanyols: assolir càrrecs destacats en l’administració borbònica espanyola (sobretot a la corona catalanoaragonesa) que des de l’acabament de la guerra (1715) estaven reservats, exclusivament, a les oligarquies castellanes. Naturalment, de provada adhesió al règim.
Qui eren els representants catalans?
Els dos representants catalans, i als quals s’atribueix la iniciativa del Memorial, eren Manuel de Sentmenat i Ramon de Ponsich. En el primer cas era un dels molts plançons de la nissaga botiflera Sentmenat-Oms de Santa Pau, que havia tingut un paper destacat en l’ocupació borbònica de Catalunya compartint atrocitats amb Pópuli i Berwick. Fins i tot, un oncle havia estat nomenat virrei del Perú i, posteriorment, deposat per escàndols i corrupció. I en el segon cas, tres quarts del mateix, però amb no tant llustre. Ponsich havia fet carrera després de l’ocupació borbònica (1714): era “regidor perpetuo” de Barcelona, que en aquell escenari de repressió explicava molt bé el seu posicionament.
Aquests detalls són molt importants, principalment, perquè desmenteix el fals mite que els botiflers eren partidaris de la destrucció i liquidació del corpus lingüístic i cultural català. I aquest extrem queda palès en l’argumentació de les reivindicacions. En relació amb la tragicòmica justícia borbònica deien: “En los de Cataluña, Valencia y Mallorca los procesos, y las escrituras de los siglos pasados están en su lengua vulgar, que al cabo de tiempo entienden medianamente los castellanos, pero jamás todas sus palabras, y menos la energía de muchas, cuya inteligencia depende la justa decisión de los pleitos”.
Mapa dels estats de la Corona catalano aragonesa (1653) / Font: Cartoteca de Catalunya
El cop de porta als nassos de Carles III
A més estirar, eren col·laboracionistes (per convicció o per interès) del règim borbònic. Perquè és que ni tan sols eren partidaris de la marginació i progressiva substitució del català per la rampant llengua del decrèpit imperi espanyol. Per exemple, en relació amb la prèdica religiosa argumentaven que la provada fidelitat a la fe catòlica de catalans, valencians i mallorquins mereixia acabar amb la repressió lingüística: “En las Indias, los párrocos, para el bien de la fe habían aprendido las lenguas de los feligreses para llevarles el mensaje de Cristo. ¿Y van a ser los catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios?
Però, Carles III era un producte de l’absolutisme que havien importat els Borbons. I això, ras i curt, volia dir que els conceptes diàleg i negociació (en definitiva, el concepte política) no existien en el seu, pretesament il·lustrat, diccionari personal. Carles III va despatxar el Memorial i la Representación amb un monumental cop de porta als nassos. I no satisfet del tot, vuit anys després, quan el Memorial ja era mort i soterrat, va dictar la “Real Cédula para que en todo el Reyno se enseñe y se actúe en lengua castellana”, prohibint expressament —sota pena de severíssimes sancions— la més mínima presència del català a les escoles, a les esglésies... i als llibres de comptabilitat!