Biar (llavors frontera entre el regne de València i l’emirat de Múrcia), 6 de novembre de 1264. Fa 757 anys. Les tropes catalanes del comte-rei Jaume I iniciaven la conquesta de l’emirat de Múrcia.  Aquella operació militar culminaria dos anys després (1266) amb la presa del territori murcià, l’expulsió de bona part de la població musulmana cap al regne nassarita de Granada i l’establiment de 10.000 colons militaritzats catalans, que hi trasplantarien la seva llengua i la seva cultura. Durant tres segles (XIII a XVI) el català va ser la llengua majoritària del regne cristià i castellanolleonès de Múrcia, sobretot a les principals ciutats: Múrcia, Cartagena i Oriola (que en va formar part fins el 1308). Però, a partir del 1500, el català de Múrcia seria progressivament bandejat pel castellà fins a desaparèixer. Què va passar amb el català de Múrcia?

Mapa del quadrant sud-oriental de la península Ibèrica (1484). Font: Cartoteca de Catalunya

Múrcia, en la zona de projecció catalana o castellana?

Els Tractats de Cazorla (1239) i d’Almirra (1244) delimitaven l’expansió catalanoaragonesa i castellanolleonesa sobre la línia Busot-Biar-la Vila Joiosa (al nord de l’actual província d’Alacant), i seguint la divisòria de les antigues províncies romanes i visigòtiques, Tarraconense i Cartaginense. Això vol dir que els territoris de les valls dels rius Vinalopó i Segura i del Camp de Cartagena —és a dir, l’emirat de Múrcia— quedaven reservats a l’expansió castellanolleonesa. Fins i tot, en el decurs de la negociació i signatura d’aquells tractats, l’emirat murcià s’havia posat sota la protecció de la Corona castellanolleonesa a canvi del pagament d’unes oneroses pàries. Però passades dues dècades (1264), el poder islàmic murcià —aprofitant un escenari generalitzat de revoltes a Castella— s’havia rebel·lat contra l’avarícia tributària castellana.

Per què els catalans van envair l’emirat de Múrcia?

El rei castellà Alfons X, totalment sobrepassat pels esdeveniments, va sol·licitar la intervenció del seu sogre Jaume I, que s’hi va comprometre a canvi de compensacions en forma de drets i propietats. I així seria com s’iniciaria l’empresa catalana a Múrcia. Estrictament catalana, perquè mentre que l’estament militar del Principat va posar els seus recursos bèl·lics al servei d’aquella empresa; les oligarquies aragoneses —com havia passat a Mallorca (1229) o com passaria a Sicília (1282)— s’hi van girar de cul. Aquesta desgana aragonesa causaria una profunda decepció al comte-rei Jaume I que, tot seguit, proclamaria que “Catalunya era el millor dels cinc regnes d’Espanya”; entesa Espanya —en aquell moment i en aquell context— com un concepte geogràfic d’arrel romana —Hispània— que es referia al conjunt del territori de la península Ibèrica. 

Jaume I i Alfons X. Font: Wikimedia Commons

La colonització catalana

Segons els Llibres de Repartiment (1271-1273), estudiats pels historiadors i catedràtics Torres Fontes i Gual Camarena; el percentatge de repoblació quedaria d’aquesta forma: a Múrcia i a Cartagena, un 50% catalans, un 20% castellans i la resta de diversos orígens; a Oriola, un 25% catalans, un 20% castellans, i la resta de diversos orígens; i a Alacant i a Elx, un 60% catalans, un 20% castellans i la resta de diversos orígens. Segons les mateixes investigacions, dels 964 clans catalans que van participar en aquella empresa colonitzadora, el 66% procedien de la Catalunya nova (plana de Lleida, Camp de Tarragona i vall de l’Ebre català). I el grup de diversos orígens estaria format per navarresos, aragonesos, provençals, lígurs i llombards. Concretament els aragonesos representarien, tan sols, el 3% dels beneficiaris del repartiment.

Els catalans de Múrcia, súbdits del rei castellà o del rei català?

Aquell fenomen colonitzador, que ens pot semblar d’una gran singularitat; no era cap novetat. La transferència de colons d’un domini a un altre havia estat una pràctica habitual entre els estats cristians peninsulars durant els primers segles de la mal anomenada “Reconquesta”. En moltes ocasions, la pressió demogràfica en aquells petits Estats s’alleugeria i es conciliava amb les empreses expansives del veí. Per exemple, al segle XI, Castella havia repoblat les valls dels rius Arlanza i Arlanzón amb bascos. I a principis del XII, Aragó havia repoblat les valls dels rius Cinca i Matarranya amb catalans. Massa poblacions trasplantades que, de la nit al dia, havien canviat el sentit de l’obediència d’un rei a un altre; però que no havien vist alterada la seva tradició cultural. Si més no, de forma immediata. I això és el que va passar amb els catalans de Múrcia.

Ferran de la Cerda i Jaume II. Font The British Library i Bibliothèque Nationale de France

El desplaçament de la frontera cap al sud

Però, en algunes ocasions, aquestes transferències massives de població tenien algunes conseqüències. Si més no, eren un “roc a la faixa” per a futures reivindicacions territorials. I això, també, és el que va passar amb la colonització catalana de Múrcia. Passades tres dècades (1296) i aprofitant un nou escenari de desgovern a Castella (la guerra civil que enfrontava els dos Ferrans —l’infant i el de la Cerda— pel tron de Toledo); el comte-rei Jaume II (net de Jaume I) va pactar una aliança amb el segon a canvi de la possessió del regne de Múrcia. I sense esperar el resultat del conflicte, va desplaçar la frontera fins a les aigües del riu Segura i va incorporar als seus dominis les ciutats i territoris d’Alacant, d’Elx i de Guardamar. En aquella operació militar, Jaume II va comptar amb la complicitat de la població del territori, majoritàriament catalanoparlant.

Llengua de carrer, però no de cancelleria

Segons l’historiador i catedràtic Rubio Garcia-Mina; entre els segles XIII i XVI la nova frontera no va ser mai una divisòria cultural: el català va ser la llengua majoritària de les cases, dels carrers, de les places, de les botigues, dels obradors, de les alqueries, dels pòsits i de les barques d’Alacant i d’Elx (Corona catalanoaragonesa) i de Múrcia i de Cartagena (Corona castellanolleonesa). Un català molt proper, fonèticament, al de València, al de Tortosa o al de Lleida. Però a la part castellana va ser llengua de cancelleria només durant la breu dominació catalana (1296-1308), en temps de Ferrer de Cortell, batlle general de Múrcia. Després de la devolució parcial catalana (Múrcia, Cartagena i Lorca), la cancelleria de Toledo respondria amb una profunda i radical castellanització de l’administració murciana; la civil, la militar i l’eclesiàstica.

Vista de Múrcia (1771). Font Ajuntament de Múrcia

L’herència catalana

Aquesta realitat catalana, a banda i banda de la frontera (tot i els esforços castellans per a liquidar-la) es veuria palesa —entre altres coses— per l’existència d’un mateix corpus patronímic que ha transcendit a través dels segles. Una altra vegada la investigació acadèmica, relaciona una llarga llista de cognoms catalans entre els primers pobladors cristians de Múrcia i de Cartagena que, en l’actualitat, encara són vigents. Per exemple: Amalt,  Ferrer, Fuster, Bernat, Carboner, Castell, Martorell, Paner, Ripoll,  Torner, Deusevol, Argenter, Especier, Graner, Vaquer, Barber, u Ostalric. També el panotxo (el dialecte local murcià) —tot i la seva contínua aproximació al castellà durant els darrers quatre segles— conté un percentatge elevadíssim de paraules catalanes. Per exemple bajoca, melsa, minso, rosigó, rustidera o iuz (lluç).

Qui parla català, actualment, a Múrcia?

El panotxo va ser una llengua viva fins ben entrat el segle XVIII. Va ser 'la llengua' a les alqueries de Múrcia fins a la dècada del 1720, i a les d’Oriola i de Cartagena fins a la del 1750. En aquell moment ja era un dialecte híbrid —entre el català i el castellà— i en retrocés. En aquell context, apareixeria la figura de Luis Belluga Moncada; bisbe de Cartagena, virrei de Múrcia i de València i entusiasta partidari del règim borbònic, que seria un dels qui més perseguiria l’ús del panotxo, associant-lo a la rusticitat i a la blasfèmia. El català quedaria limitat a una petita comarca interior, on actualment encara es viu, situada al nord-est de Múrcia, i anomenada el Carxe; el darrer testimoni d’una època en què a Múrcia es parlava la mateixa llengua que a València, que a Palma, que a Càller, que a Lleida o que a Perpinyà.