Castell de Marraq, Baiona (País Basc francès); 6 de maig de 1808. Carles IV d’Espanya i el seu fill i hereu Ferran VII d’Espanya (cinquè i sisè Borbons hispànics, respectivament) venien la corona espanyola a Napoleó Bonaparte, en aquell moment, emperador de França. Els Borbons espanyols van vendre els seus drets a canvi d’una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos, un castell al País Basc francès per al pare, i la corona del regne d’Etrúria (l’antic ducat independent de la Toscana) per al fill. Dos mesos més tard, el 6 de juliol de 1808, Napoleó -el nou propietari de la corona espanyola- cedia al seu germà gran els drets que havia adquirit; i Josep I Bonaparte era proclamat rei d’Espanya, amb tanta o més legitimitat que la de Felip de Borbó, quan l’any 1700 un discutible testament el situava al tron de Madrid.
Representació del setge de Tarragona / Font: Museu de Versalles
El 30 de juny de 1808, un grup de seixanta cinc notables espanyols enllestien la primera Constitució de la història espanyola: la Carta de Baiona, solemnement promulgada a Madrid el 8 de juliol de 1808 pel rei Josep I. La “Pepa”, publicada el 19 de març de 1812, (és a dir, quatre anys després i en plena vigència de la Carta de Baiona) no era la mare de les constitucions espanyoles. Ni els seus ponents tenien més representativitat i més legitimitat que els de Baiona. Ni el seu redactat era més modern i més progressista que la de Josep I. Més aviat al contrari: objectivament la “Pepa” -que ni era signada per un rei, ni tampoc consagrava un canvi de règim cap a una Espanya republicana- no era altra cosa que un instrument fabricat a propòsit per legitimar una rebel·lió militar contra el règim constitucional de Josep I: la mal anomenada Guerra de la Independència.
Els partidaris de la “Pepa” argumentaven que la Carta de Baiona havia estat redactada amb el soroll de fons del sabre del general napoleònic Murat; i que aquell text obeïa al fosc propòsit de consagrar Espanya com el “pati del darrera” de França. I de raó no els en faltava. Espanya estava totalment subordinada als interessos de França des que el 1713 -un segle abans- el tàndem borbònic Lluís XIV-Felip V havia signat el Tractat d’Utrecht per posar fi a la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Les concessions espanyoles a les potències austriacistes -i, paradoxalment, a la monarquia francesa, la gran comissionista d’aquell tractat-, l’havien condemnada al descens definitiu a la segona divisió europea. I, el que és pitjor, amb els reiterats “Pactes de Família” signats en el decurs del segle XVIII l’havien convertida en una titella de Versalles.
Aquest conjunt de detalls, oportunament manipulats, aportaven un dibuix diàfan del moviment opositor al règim de Josep I: una rebel·lió “patriòtica” contra el desgraciat destí del regne espanyol. Aquest ha estat l’argument obsessivament proclamat per la historiografia espanyola, fins a convertir-lo en un tòtem. Però, en canvi, la investigació historiogràfica moderna apunta clarament en una altra direcció: la mal anomenada Guerra de la Independència, va ser, principalment, una Guerra Civil que va enfrontar els dos grans blocs d’aquella societat: el progressista (les classes burgeses i intel·lectuals urbanes, que gravitaven al voltant de Josep I); contra el reaccionari (les jerarquies eclesiàstiques i els terratinents agraris), perfectament capaç de forçar el retorn de Ferran VII, amb l’únic propòsit de conservar els seus privilegis de classe.
En aquell particular conflicte, que no seria una altra cosa que el precedent de les tres guerres civils carlines que van devastar l’Espanya del segle XIX; Catalunya va tenir el seu propi paper. Un cop formalitzada la venda de la corona espanyola; Napoleó va disposar que el Principat quedés integrat a l’Imperi francès. Entre 1810 -i de forma oficial a partir de 1812- fins a 1814, Catalunya, potència fabril a les portes de la Revolució Industrial, va ser una regió més de l’Imperi francès; i Barcelona va ser convertida en la gran capital del Midi. A Catalunya, la pretesa Guerra de la Independència va tenir una durada més curta que a Espanya, però, en canvi, els dos grans episodis d’aquell conflicte (els setges i assalts de Girona -1809- i de Tarragona -1811-) ens confirmen la naturalesa clarament civil d’aquell enfrontament.
Anem a pams. Tarragona -darrera plaça rebel a Catalunya-, 29 de juny de 1811. Després de vuit setmanes de setge, les tropes del general Suchet superaven les muralles i es lliuraven a una brutal carnisseria. En poques hores, Tarragona perdria les tres quartes parts de la seva població, i aquell episodi marcaria un abans i un després en la mil·lenària història de la ciutat. Fins aquí, el relat dibuixa el setge i assalt (aparentment perpetrat per un exèrcit foraster) que es salda amb una brutal massacre. En conseqüència, la interpretació d’aquell fet, pretén el dibuix d’un episodi de conquesta i repressió i, fins i tot, pretén, també, justificar el sacrifici de vides humanes, en nom “de la pàtria i de la religió”. De l’espanyola i de la catòlica, naturalment. Però la realitat és ben diferent. El que realment va passar desemmascara el fals mite de la Guerra de la Independència.
Representació del setge de Girona / Font: Museu d'Art de Girona
Efectivament, la investigació historiogràfica moderna ha revelat que les autoritats civils de Tarragona (la burgesia local) eren totalment contràries a resistir. Però, en aquell moment, entrarien en joc dues figures que tindrien una importància cabdal en el desenvolupament d’aquell episodi i en la responsabilitat d’aquella massacre. Per un costat, apareix l’arquebisbe Romualdo Mon y Velarde -representant de la primera fortuna patrimonial de la ciutat; l’arquebisbat; cap espiritual de l’arxidiòcesi i, en aquell moment encara, senyor feudal de Tarragona. L’arquebisbe Mon va fugir de la ciutat quan les tropes de Suchet van sortir de Barcelona, i va navegar fins a Mallorca. I des del seu refugi daurat, va enviar diverses cartes ordenant resistir fins a la mort. No cal dir el pes i la influència que aquelles cartes van tenir en el desenvolupament dels fets.
I, per un altre costat, apareix la figura de Luis González-Torres de Navarra, marquès de Campoverde i comandant rebel de la plaça militar de Tarragona. Durant el setge Campoverde va militaritzar i armar (mal armar, caldria dir) la població civil, amb l’ordre de defensar les muralles fins a la mort. Però, quan Campoverde va divisar les tropes de Suchet acampades a extramurs, va sortir de la ciutat per un túnel secret amb el pretext que se n’anava a buscar reforços. No va aparèixer mai més. I, per si no n’havia prou, la investigació historiogràfica moderna ha revelat que, durant el setge, algú va introduir un grup de dos-cents forasters a la ciutat, dirigits per un frare, que es van dedicar a apallissar botiguers, armadors, metges i advocats (la burgesia i la intel·lectualitat locals) que posaven en qüestió aquella bogeria que desembocaria en aquella massacre.
Guerra de la Independència? Per a independitzar-se de què i de qui? Per a justificar què o a qui? Perquè acabat el conflicte (1815), les potencies europees van situar el colpista Ferran VII al tron de Madrid: el Motín de Aranjuez que setmanes abans de Baiona (1808) l’havia conduït al poder no havia estat res més que un cop d’estat perpetrat per les classes més reaccionàries d’aquella societat espanyola. I perquè, és important destacar-ho, el colpista Ferran VII seria la baula que, indiscutiblement, perpetuaria la continuació de la dinastia borbònica espanyola, malgrat haver venut la corona.
Imatge principal: Afusellaments del 3 de maig, obra de Francisco de Goya / Font: Museu del Prado