Amb l'arribada de l'1 de novembre, una de les preguntes més comunes que sorgeixen és quin és l'origen de Tots Sants, una de les commemoracions més importants de l'any, en què s'homenatgen els éssers estimats difunts. Aquest és el misteri darrere de la tradició del Dia de Tots Sants.
L'origen de Tots Sants: tot el misteri darrer de la tradició
Roma, cap a l'any 830 dC, Gregori IV (101è vicari de Crist a la Terra) dictava una encíclica que universalitzava arreu del món cristià la festivitat de Tots Sants. Però Gregori IV no inventava res. La festa dels difunts tenia una mil·lenària història que remuntava a l’alba dels temps. Molt abans que el cristianisme s’expandís arreu d’Europa (a partir del segle I dC), la cultura funerària ja tenia una gran importància.
De fet, era una part fonamental de la cultura de les civilitzacions que van ser devorades per la lloba capitolina. I, ni la romanització imposada a sang i foc, ni la posterior evangelització conduïda pel poder romà (en la seva tràgica decrepitud) aconseguirien esborrar la memòria d’un passat que es perdia en la nebulosa del temps. Gregori IV, l’única cosa que va fer va ser unificar unes pràctiques ancestrals segons els estàndards cristians de l’època.
La maniobra de Gregori IV
L’encíclica de Gregori IV tampoc tenia res de nou. Aquestes maniobres s’havien iniciat cinc segles abans (380) amb la proclamació del cristianisme com a confessió oficial de l’imperi de la lloba capitolina. I amb la transformació massiva de temples romans en basíliques cristianes. I continuaria durant els segles posteriors a Gregori. En l’actualitat, per exemple, ens sorprèn la densitat sobre el terreny i la uniformitat arquitectònica dels temples romànics de la Vall de Boí. La resposta és senzilla. Al segle XII, la Vall de Boí encara no havia estat evangelitzada, i aquella febre constructiva responia a una operació de cristianització exprés impulsada pel poder local. Allà on hi havia un temple pagà es va edificar una església cristiana. I allà on la gent es comunicaven amb les seves divinitats en eusquera ancestral, s’hi va inocular la prèdica i els sagraments en català medieval.
El veritable origen de la festa de Tots Sants
Efectivament, les civilitzacions antigues associaven la dicotomia dia-nit (claror-foscor) a la vida i a la mort, respectivament. La civilització protobasca, per exemple, que, pel cap baix, des del 4.000 aC havia poblat els Pirineus des de la Cerdanya fins al Cantàbric, relacionava el dia (egunekoak) amb tot allò que representava la claror i la vida. I la nit (gavekoak) amb tot allò que representava la foscor i la mort. Aquesta claríssima oposició la projectaven al conjunt de l’any, i la situaven en dos mons clarament oposats: la primavera-estiu (que representaven la vida), versus la tardor-hivern (que associaven amb la mort). També els pobles de cultura celta, que van poblar bona part de l’occident europeu a partir del 3000 aC, tenien aquesta particular interpretació dels cicles del calendari.
Les portes de la mort
En aquella ancestral cosmogonia, hi havia dues fites al calendari que marcaven el principi i la fi d’aquells cicles. Dates que, més o menys, correspondrien als actuals 1 de maig i 1 de novembre. Aquesta última data era la que marcava la fi del temps de la vida i l’inici del temps de la mort. L’únic moment de l’any en que s’obrien unes misterioses portes que permetien la comunicació entre els vius i el món d’ultratomba. En el món celta, el Samhain. I això, que ens pot semblar un pintoresquisme antropològic, no difereix massa del significat que, actualment, se li dona al costum de visitar la tomba dels difunts la diada de Tots Sants. En la línia de la cita “mors definitivament el dia que no hi ha cap viu que et recordi”, i que té el seu origen, precisament, en aquella ideologia funerària dels mons prehistòric i antic. Dotzenes de segles abans de l’aparició del cristianisme.
Què és el 'Samhain'?
Però el que aquí ens interessa és com ho interpretaven i representaven aquelles societats primigènies. Quins rituals empraven quan s’obrien aquelles portes que els comunicaven amb el món d’ultratomba. I el que expliquen les fonts documentals és que en el món celta es convocava tota la comunitat a una gran festa per a celebrar la fi de les tasques agràries i de les campanyes militars. Era una sublimació a la vida i un homenatge als qui no hi podien assistir perquè ja eren morts. Tot l’aparell ritual que es desplegava anava a càrrec dels druides, els sacerdots d’aquelles societats. Uns poderosos personatges que eren extraordinàriament reconeguts pels seus coneixements. I que a través de la pràctica de la màgia intentaven donar resposta a la pregunta que la humanitat es formula des de l’inici de la seva existència: d’on venim, qui som i cap a on anem.
Representació del Samhaine (1832), obra de Daniel Maclise / Font: Ancien Origins
Les qüestions terrenals
Però l'estandardització que va promoure el papa Gregori IV tenia un rerefons molt allunyat del druïdisme. Les fonts documentals revelen que la iniciativa pontifícia havia estat impulsada per l’emperador franc Lluís I, anomenat, reveladorament, el Pietós (el llepaciris), i que, amb el seu pare, Carlemany, havia estat el fundador dels comtats llenguadocians i catalans (la Marca de Gòtia). En aquell context espacial i temporal marcat per la fi definitiva del clergat hispanovisigòtic i l’eclosió del clergat gal·lofranc, els bisbes de l’Imperi van fer mans i mànigues per imposar el seu poder: reformes litúrgiques i difusió de regles monàstiques, seguint la seva tradició; és a dir les seves estratègies. Precisament, la festivitat cristiana de Tots Sants seria introduïda als dominis cristians peninsulars a través de la Marca de Gòtia.
Gravat que representa el dia de Tots Sants (principis del segle XIX) / Font: Pedres de Girona
La universalització de la festa de Tots Sants
Precisament allà on l’evangelització tenia més problemes per suplantar les confessions ancestrals era a l’oest de l’antiga Gàl·lia. Vuit segles després que l’apòstol Pere arribés a Roma, o que, segons alguns historiadors, Maria de Magdala es refugiés al Roine, els dominis més poblats de l’Imperi carolingi (Bretanya i Aquitània) eren majoritàriament pagans. La universalització de la festa de Tots Sants formaria part d’una estratègia que tenia el propòsit finalista d’enquadrar la població a través de la uniformització de la litúrgia cristiana. Reforçar el domini dels privilegiats al nucli territorial del poder d’un món en plena transformació. I aprofitar l’ocasió per divulgar que l’aliança monarquia i clergat carolingis era qui dictava el nou ordre universal. Terrenal i espiritual. La cristianització de la festa dels difunts seria un graó més d’aquella macabra escalada.
Imatge principal: Representació del Dia dels Difunts (1859), obra de William Adolphe Bouguereau / Font: Museu de Belles Arts de Burdeus