Andorra la Vella, 9 de juliol de 1934. El Consell General de les Valls d’Andorra —màxim òrgan de representació política del país— nomenava Borís Skóssirev rei d’Andorra, que regnaria com a Borís I d’Andorra. El Consell General de les Valls va aprovar el nomenament per 23 vots a favor i 1 en contra; i va promulgar una nova Constitució que enviava els coprínceps episcopal i francès a la paperera de la història. Una carta magna que garantia la llibertat política, religiosa i d’impremta. Una autèntica revolució en un país econòmicament dels més pobres d’Europa; socialment dominat per les seves oligarquies terratinents i políticament ancorat en el passat medieval.
Per la seva banda Skóssirev es comprometia a atraure un flux d’inversions que havien de rescatar Andorra de la cua del rànquing econòmic europeu. Dues setmanes més tard, Just Guitart, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, l’acusaria d’usurpació i n'ordenaria la detenció. Un escamot de la Guàrdia Civil va penetrar en territori andorrà (sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni) i el va detenir i traslladar a Barcelona, on el jutge espanyol Bellón li aplicaria la “Ley de Vagos y Maleantes”. Skóssirev seria empresonat a Madrid i, posteriorment, expulsat de territori espanyol. Mai més tornaria a Andorra, però el seu projecte seria la llavor del desenvolupament econòmic del Principat.
Qui era Borís Skóssirev?
Borís Skóssirev havia nascut a Vílnius (actualment Lituània, però llavors una possessió de l’Imperi rus), l’any 1896. Era fill d’una família de la baixa noblesa russa que formava part de l’aparell colonial dels tsars russos. Però la immensa fortuna que posseïa quan es va fixar en Andorra (cap al 1931), l’havia fabricat com a espia britànic i neerlandès, i com a home de tèrbols negocis. En alguna ocasió se l’havia acusat de narcotraficant. No obstant això, les seves sòrdides activitats no li havien representant cap impediment —més aviat al contrari— per relacionar-se amb relíquies de l’aristocràcia francesa i amb multimilionaris europeus i nord-americans amb un passat tan fosc com el seu.
Skóssirev es va presentar a Andorra com a comte d’Orange (títol usurpat a la casa reial neerlandesa), en companyia d’una excèntrica multimilionària nord-americana anomenada Florence Mazmon, i amb un sonat —i, en ocasions, grotesc— passat faldiller. Entre les seves “víctimes” s’hi comptaven la seva esposa —la multimilionària francesa Marie Louise Parat— i una adolescent de l’aristocràcia britànica que hauria enfollit a causa de l’experiència. La premsa de l’època (La Nación, de Buenos Aires, o el Ahora, de Madrid) expliquen que a l’entorn de la seva figura, havia fabricat una bola de luxe que era la teranyina que atrapava les seves víctimes: dones, homes de negocis, i polítics.
Com va convèncer Skóssirev els andorrans?
Skóssirev coneixia bastament el conflicte que enfrontava les oligarquies andorranes i les estrangeres (principalment espanyoles) que actuaven com un cavall de Troia dels obscurs plans annexionistes espanyols: la sinistra relació entre els inversors espanyols i els governs de Madrid amb la il·lustra FHASA (Forces Hidroelèctriques d’Andorra, S.A.) propietat de Miguel Mateu Pla, conegut popularment —i despectivament— com a “Mateu dels ferros”, un reaccionari furibund que, després de l’ocupació franquista de Barcelona (1939), seria nomenat alcalde de la capital catalana. En aquella operació, la independència econòmica que havia de garantir la política, seria l’as que jugaria Skóssirev.
El Principat d’Andorra, llavors un país de 5.000 habitants, era el darrer petit estat europeu que no havia iniciat el camí que ja trepitjaven fort Liechtenstein, Luxemburg o Mònaco, els nous paradisos fiscals europeus. Skóssirev s’hi va fixar, però en el seu pla, la seva persona no jugava un paper altruista, sinó que tot havia de ser producte d’una negociació i conseqüència d’un pacte: el Consell General de les Valls el proclamava rei (el seu somni humit), i ell activava tots els seus contactes per a convertir Andorra en un país de bancs i d’inversors financers. Finalment, i després d’un primer intent fracassat, aconseguiria convèncer Pere Font, síndic general, i de retruc la resta de consellers.
Com veia Skóssirev els andorrans?
Una de coses que més sorprenen és el caràcter liberal de la nova Constitució borisiana. Resulta fàcil deduir que per aquelles ràncies oligarquies locals, la llibertat política, religiosa i de premsa devien ser vistes com una amenaça. Llavors, la qüestió que es planteja seria: Borís pretenia imposar un règim inspirat, per exemple, en la monarquia britànica? I si era així, amb quin propòsit? Perquè la seva figura i la seva història personal l’aproximaven més al perfil d’un rei absolutista, fins i tot a la d’un cabdill feixista, que a la d’un monarca constitucional. Ell mateix havia proclamat que el seu programa es resumia amb la frase “protecció al necessitat i esport per a tothom”.
Aquesta frase delata que Borís no volia fiar la seva jugada a una carta, sinó que la seva estratègia passava per convertir la seva proclamació en una revolució nacional: buscava el suport massiu de les classes populars. Però, tot i això, la pregunta queda sense resposta. El seu efímer regnat no fa possible catalogar políticament el projecte Borís. Mai sabrem si Skóssirev volia emular Lluís XIV de França, la màxima expressió de l’absolutisme il·lustrat, o, en canvi, es sentia més atret pel model d’estat feixista de Mussolini, que governava Itàlia amb el consentiment de Victor Manuel III, o de Primo de Rivera, que havia governat Espanya amb la complicitat d’Alfons XIII.
Quina herència va deixar Skóssirev a Andorra?
Algunes fonts afirmen que Skóssirev va ser l’introductor del conreu de tabac a Andorra. Aquest extrem no ha estat confirmat. Però, en canvi, la història revela que d’aquella experiència efímera en va quedar alguna cosa. Principalment el convenciment que la independència política no era possible sense la independència econòmica. Poc després de Borís, Franco i Hitler l’havien amenaçada repetidament, i conclosa la II Guerra Mundial (1945) continuava ensorrada a la cua del rànquing econòmic europeu. És a partir de la dècada dels 50 del segle XX que iniciaria un enlairament —i no tan sols financer— que la conduiria fins al paisatge actual. Borís I, un visionari o un esperpent? O les dues coses?
Imatge principal: Retrat de Borís Skóssirev / Font: Blog Andorra Antiga