Aquisgrà (capital de l’Imperi carolingi), any 812. Fa 1.210 anys. La cancelleria de l’emperador Carlemany dictava l’obligació d’oficiar la litúrgia en la llengua vernacla de cada territori: “In rusticam romanam linguam” (en la llengua llatina vulgar o popular). Aquella mesura representaria la primera constància documental de l’existència de les llengües vulgars sorgides de les diferents evolucions locals del llatí. Poc després (813), els Concilis de Magúncia, Reims i Tours (813) confirmarien aquella disposició. Els professors Modest Prats i Josep Maria Nadal, a Història de la llengua catalana (Edicions 62), afirmen que “el poble ja no entenia el llatí eclesiàstic”. I insisteixen que “per tal que el vulgus (les classes populars) pogués entendre la predicació, es requeria una altra llengua, aquella que nosaltres hem anomenat, més tard, el català”.
El dialecte llatí de la Tarraconense
El llatí no va ser mai una llengua uniforme en el conjunt dels dominis de la Lloba Capitolina. El professor Manuel Sanchis Guarner, quan va explicar l’origen dels dialectes del català, va insistir molt en la importància del fenomen del substrat, que significava la influència de les llengües autòctones preromanes (en el nostre cas, nord-ibèriques) en la formació d’un llatí genuïnament local (tan genuí com el de qualsevol altra zona de l’Imperi) que es va parlar entre els segles II aC i V dC a la franja costanera entre les Corberes (al nord) i l’Albufera de València (al sud) i entre la costa mediterrània (a l’est) i l’aiguabarreig del Segre i de l’Ebre (a l’oest). En definitiva, el solar històric de les nacions nord-ibèriques que, exceptuant la zona nord-pirinenca, l’estat romà va enquadrar dins uns límits propis: el Conventus Tarraconensis.
La primera estació
Tots els historiadors coincideixen que la invasió àrab (711-723) va implicar un trencament del fil de la història a la península Ibèrica. A l’extrem nord-occidental peninsular (sobretot al nord de l’Ebre), es va produir un formidable exili cap al regne dels francs i bona part de l’actual territori de Catalunya va quedar pràcticament despoblat. Tarragona, la gran ciutat del territori, va perdre la totalitat dels seus 15.000 habitants. Barcelona, Girona o Empúries van passar de 5.000 habitants a menys de 1.000. I les grans explotacions agràries, hereves de les villae romanes i disperses per les grans planes del país, van restar abandonades. En l’actualitat, encara no disposem de dades numèriques de tot el territori, però, amb tota seguretat, aquell exili va ser un fenomen de proporcions colossals.
La segona estació
Pel cap baix, entre el 714 (sortida dels primers contingents d’exiliats) i el 759 (recuperació de Narbona), els hispanii i els francii (com són anomenats en les fonts coetànies) es van mestissar i van crear una comunitat cultural pròpia i singular en les zones interiors i no ocupades de la Septimània i de la Provença. Naturalment, la llengua popular d’aquella nova societat ja no era la mateixa que s’havia parlat, tan sols unes dècades abans, al Conventus Tarraconense, sinó que era substancialment diferent dels llatins vulgars de la vall del Garona i de l’Ebre. I, no cal dir, dels llatins vulgars que, en aquell moment, encara subsistien (i que acabarien desapareixent durant els segles VIII i IX) al llevant peninsular o a les valls del Tajo i del Guadalquivir.
La tercera estació
L’empresa de conquesta carolíngia, que es va materialitzar amb la restauració d’Avinyó (737), Nimes (752), Narbona i Elna (759), Girona, Llívia i Urgell (785) i Barcelona (801), impulsaria un formidable moviment de retorn a la “terra dels avis”. Els professors Ramon d’Abadal i Josep Maria Salrach expliquen que la cancelleria carolíngia va estimular el retorn amb fórmules d’ocupació molt favorables als descendents de l’exili. I, durant aquella curta però decisiva etapa (759-801), es produiria un segon mestissatge: els colons descendents de l’exili, que acompanyaven les tropes i l’administració carolíngies, amb els indígenes que no s’havien exiliat. El resultat, en l'àmbit lingüístic, seria el sorgiment d’un dialecte local, propi i genuí, lleugerament diferenciat del que es parlava a la resta de la marca de Gòtia (al nord de Narbona).
Per què Narbona va marcar el límit?
Els Pirineus no han estat mai una frontera natural. Les primeres societats organitzades que van ocupar el territori (les nacions nord-ibèriques) ja vivien, treballaven i comerciaven a cavall dels Pirineus. Els sordons del Rosselló tenien una relació humana, econòmica i cultural més estreta amb els indiketes de l’Empordà o amb els ceretans de la Cerdanya i de l’Urgell que amb els volques de la vall de l’Aude. Els Pirineus sempre van ser un espai comú d’explotació de recursos i d’intercanvi comercial i cultural. En canvi, entre Salses i Narbona, l’espai desèrtic de les Corberes, format per erms improductius i aiguamolls insalubres ha estat, sempre, una frontera. Tant és així que, durant els segles IX i X, separaria dos mons que coneixerien una evolució cultural pròpia i diferenciada: al nord, el Llenguadoc i al sud, Catalunya.
Marca de Gòtia: un territori, dues llengües
Els professors Nadal i Prats constaten la persistència d’un corrent acadèmic molt minoritari que, encara, sosté que el català no és més que una variant dialectal del provençal sorgit al nord de la marca de Gòtia (segles VIII i IX). I ho sostenen amb l’argument que el provençal i els seus dialectes van ser el llatí vulgar de la marca de Gòtia carolíngia (segles VIII a X), que abastava des del delta de la Roina fins al del Llobregat. Però, en canvi, no compten que el retorn de l’exili va provocar un segon mestissatge amb l’element indígena de les valls altes del Tet, del Ter, del Fluvià i del Segre (que ni havia estat sotmès pels àrabs, ni s’havia sumat a l'èxode). Sobre el solar on es va produir aquest contacte, format pels comtats carolingis de Rosselló, Empordà, Cerdanya i Urgell, es produiria una evolució pròpia que desembocaria en el protocatalà.
La primera consciència d’una llengua pròpia
La predicació de la litúrgia en la llengua vulgar revolucionaria la societat de la meitat sud de la marca de Gòtia. Sobretot la que, a l’ombra de l’empresa carolíngia, es desenvolupava a cavall dels Pirineus. El llatí vulgar de la zona sorgit durant l’etapa de fabricació política carolíngia de la nació catalana i elevat a llengua de comunicació i divulgació per la cancelleria de Carlemany, mai va entrar en oposició amb la política imperial. El professor Flocel Sabaté afirma que, en aquella època, les cancelleries carolíngies associaven la diversitat cultural i lingüística dels seus dominis amb la plenitud del poder imperial. I aquell protocatalà que ja apareix en alguns documents oficials (Capbrevacions de la Seu, 839) es convertiria en el principal element d’identitat d’una comunitat que, de forma simultània, es formava políticament i culturalment.