El primer contacte que vam tenir, molts de nosaltres, amb la cultura vikinga, va ser a través de la sèrie de dibuixos animats Wickie, el víking que emetia el primer canal de la televisió pública espanyola els caps de setmana en horari infantil. Els víkings, però, van ser alguna cosa més que una colla de pirates entranyables. Durant els segles centrals de l'Edat Mitjana –l'etapa que transcorre entre les centúries del 800 i del 1100– es van convertir en un dels actors militars més importants d'Europa. Van recórrer totes les costes del continent. Inicialment dedicats a la pirateria i al saqueig, més tard van ser integrats en el sistema i es van convertir en prestigiosos exèrcits al servei de les potències de l'època. La seva relació amb el territori català també presenta un doble escenari: el dibuix del pillatge i la destrucció i l'esbós de construcció de Catalunya.

Qui eren els víkings?

Els víkings no eren un grup nacional. El terme víking, en les llengües escandinaves, feia referència a l'activitat marinera. Les fonts revelen que en la centúria del 700 el nord d'Europa va conèixer una explosió demogràfica sense precedents, que va arraconar els sectors de població més humils a les terres agrícolament menys productives. Una constant en la història de la humanitat que, en aquell cas, es va resoldre amb la conquesta de la mar. Els víkings van adaptar els seus mitjans –les seves embarcacions– per navegar per alta mar. La seva història relata un viatge que va de la primitiva activitat de la pesca a la del comerç. No sabem si els seus clients van tenir problemes per pagar. Però el que sí que sabem és que la seva rudimentària activitat mercantil va degenerar en un sistema sofisticat de pillatge i de saqueig amb uns rendiments –probablement– molt superiors. 

Expansió dels víkings. Font: Wikipedia.commons

D'on procedien els víkings?

Escandinàvia, en temps dels víkings, era un mosaic de petits regnes independents de tradició netament germànica. Això vol dir que no tenien una base cultural romana. I que el seu sistema polític, social i cultural era el resultat d'una evolució genuïna i singular. Els víkings –els mariners pirates– van sorgir de les costes –les terres menys adaptables a la producció agrària– dels actuals estats de Noruega, Suècia i Dinamarca. Els noruecs es van orientar cap a les illes de l'Atlàntic nord: Islàndia i a les terres americanes de Groenlàndia i Terranova. En canvi els suecs es van llançar a la navegació fluvial pels rius de l'Europa oriental i van aconseguir posar, també, els peus al mar Negre. I, finalment, els danesos, buscant el sol de la Mediterrània, van lliscar –per mar– fins a la península Ibèrica, la van circumval·lar i van acabar el seu periple a la tòrrida Sicília.

Els “nostres” víkings

De les tres branques que formaven la família vikinga, els que procedien de la península de Jutlàndia –l'actual Dinamarca– van ser els que van tenir una relació més directa amb la història de Catalunya. Cap a mitjans de la centúria del 800 havien solcat diverses vegades el riu Sena, per saquejar París que llavors ja era la ciutat més important de l'imperi franc. Carles II –el nét de Carlemany– els va oferir el tracte del diable: un territori propi que governarien de forma independent –només subjectes a l'autoritat de l'emperador– a canvi d'integrar-se en l'organització militar defensiva de l'Imperi franc. D'aquesta forma va néixer el ducat de Normandia, el primer Estat víking que combinava la tradició secular escandinava i el model polític i social d'inspiració franca i d'arrel romana, els "víkings civilitzats".

Les quatre barres

Guifré el Pilós –el primer comte independent de Barcelona– no va morir combatent els víkings a la vora del Sena. Ni va solcar l'escut daurat del rei Carles amb els dits ensangonats. És una bonica llegenda amb tots els elements èpics propis de les modes literàries medievals. El primer contacte d'aquells catalans –que encara no s'anomenaven com a tals– amb els víkings va ser a l'Empordà. L'any 858, un estol de 62 naus vikingues procedents de la Normandia i comandades per dos elements anomenats Järnsida i Hastein va portar a terme una expedició per les costes peninsulars. Van saquejar la comarca de Santiago, van reduir a cendra Algesires i Nador, van trinxar la comarca d'Oriola, i van massacrar Mallorca i Menorca. Cap al nord van fer nit –que vol dir hivern– als afores de Montpeller, i passat el fred van anar cap a les platges d'Empúries.

Els comtats catalans al segle XI / Enciclopèdia Catalana

El saqueig d'Empúries

Les fonts apunten que Empúries havia resistit relativament bé les crisis visigòtiques dels segles anteriors (la revolta independentista de la Septimània). I fins i tot durant la dominació musulmana va mantenir un contingent de població autòctona. Una massa suficient per garantir la seva existència i continuïtat. En temps dels francs, i més concretament l'any 859, era la ciutat més important entre els Pirineus i el Montseny. Tenia port i drassana. I mantenia rutes de navegació comercial amb el Llenguadoc i amb la Provença. Fins i tot amb l'illa de Menorca, llavors sota domini de l'Imperi bizantí, que era el que restava de l'antic imperi romà. Empúries va ser atacada, saquejada i destruïda pels normands. Les barques, la drassana i les cases van ser calcinades. No hi ha xifres de víctimes. Però és fàcil deduir que devia ser una massacre.

El saqueig del Rosselló

Empúries només va ser l'aperitiu. El plat fort va arribar amb el saqueig del Rosselló. Els normands van travessar la plana empordanesa arrasant els pobles que van trobar entre Empúries i Arles, passant per Banyoles que també va ser saquejada i arrasada. Passats els Pirineus, la ràtzia va acabar a Elna, que llavors era la ciutat més important del Rosselló. També aquí no cal fer un gran esforç per a imaginar –les fonts continuen sent escasses– que la massacre devia ser de proporcions colossals. De tal magnitud que el poblament estable de la zona va quedar seriosament compromès. I la cort carolíngia va haver de dictar mesures de colonització molt favorables per atraure nous pobladors, en aquest cas procedents de la Cerdanya i de les Corberes –al Llenguadoc–. Curiosament aquesta simbiosi colonitzadora va produir un dialecte local que va ser la gènesi del català medieval.

La conquesta de Tarragona

A l'alba de l'any 1000 els comtats catalans –capitanejats pel comtat de Barcelona– ja havien aconseguit la independència política del poder franc. Però no havien assolit l'eclesiàstica. I en el règim feudal la jerarquia eclesiàstica actuava com una de les tres potes del sistema. Pels comtes de Barcelona era prioritari –per consolidar la independència política– que els bisbes catalans no estiguessin subjectes a l'autoritat de l'arquebisbe de Narbona. En aquell context van sol·licitar al Pontificat elevar el bisbat de Vic a la categoria d'arquebisbat de les diòcesis catalanes. Però Roma va denegar la petició. En canvi, els va confirmar Tarragona –llavors una ciutat deshabitada en terra de frontera– com a futura seu arquebisbal dels comtats independents catalans.

L'any 1116 els normands ja estaven del tot integrats en el sistema polític i cultural d'Occident. I el seu centre de gravitació política s'havia desplaçat del ducat de Normandia al regne de Sicília. Allà s'havien convertit en l'aristocràcia militar d'aquella societat. I s'havien emparentat amb les elits polítiques locals. Les elits polítiques catalanes –que mantenien unes sòlides relacions polítiques i comercials amb Sicília– van pactar amb l'aristocràcia normanda una campanya militar conjunta. Guanyada la plaça es van fer efectius els pactes. La meitat del domini de la ciutat i del seu territori –el Camp de Tarragona– pel nou arquebisbe. I l'altra meitat per la Milícia de Sant Pere –la cavalleria normanda– que es convertien, així, en els primers catalans de la Tarragona medieval.