Tres dies després de l’assalt al Capitoli, Twitter va suprimir per sempre el compte de Donald Trump després d'un judici que podríem qualificar de sumaríssim. La raó donada per la xarxa social és que pot interpretar-se que dos missatges de Trump del dia 8 de gener —dos dies després de l’assalt al Capitoli— podien incitar a la violència. Altres grans xarxes socials van emprendre accions semblants, tot i que no tan contundents.

Intel·lectuals, periodistes i dirigents polítics de tot el món han mostrat la seva inquietud davant aquests fets. Twitter ja havia pres altres mesures contra els missatges de Trump, com ara etiquetar-los advertint que contenien falsedats o impedint-ne les repiulades. Entre els que van expressar la seva inquietud davant la decisió de Twitter hi ha Angela Merkel, que va viure la seva infància i joventut sota el règim totalitari de l’Alemanya de l’Est.

La posició de Merkel la va transmetre el portaveu del seu govern. Per Merkel, en contra que es pugui interferir en la llibertat d’expressió, un dret fonamental, això s’ha de fer segons la llei i dins un marc definit pel legislador, no perquè així ho decideixi la direcció d'una xarxa social. “Per això la cancellera troba problemàtic que els comptes del president estatunidenc a les xarxes socials estiguin tancats de forma permanent”.

Tractar d’establir els límits de la llibertat d’expressió és extremadament complex i té un punt de pertorbador. Per tant, el millor consell que es pot seguir és intentar —partint d’uns preceptes bàsics— analitzar cada cas autònomament. Atenent —com ens va ensenyar John Stuart Mill fa més de cent cinquanta anys— el context i les conseqüències que es poden derivar directament d’un determinat missatge. Tenint això present, el cas de Twitter contra Trump obliga a fer algunes consideracions.

En primer lloc, sembla que Twitter —i la resta de xarxes— van acceptant —amb gran dificultat— que no són sols un canal, una mera conducció. Van assumint per la via dels fets que en bona part poden assimilar-se a un mitjà de comunicació i, per tant, tenen responsabilitat sobre els missatges que difonen. Naturalment, les xarxes socials no volen aquesta responsabilitat, perquè és enorme i perquè el cost d’entomar el paper editorial que se’ls reclama és literalment incalculable.

Una companyia privada, amb una posició de domini en el mercat, decideix què es pot dir i què no es pot dir

Naturalment, a les xarxes com Twitter, Facebook o Youtube hi circulen missatges de tota mena de bojos, fanàtics, dictadors, etcètera, que Twitter ni les altres xarxes no censuren. Ja hem dit que defugen aquesta responsabilitat. Que l’acció sigui selectiva, ad personam, és un punt feble en l’actuació de Twitter.

Una altra flaquesa en la decisió és el tancament permanent. Twitter troba inadequades dues piulades, però, en canvi, no es limita a esborrar-les, sinó que suprimeix el compte de Trump per sempre, censurant de passada tots els posts anteriors. En el moment que això passa, el president dels Estats Units té 88.783.083 seguidors, als quals se’ls nega també el seu dret a rebre informació. Twitter mateix reconeix que en actuar contra Trump està lesionant els drets dels seguidors. Podríem afegir perfectament que també de la resta dels ciutadans de tot el món.

Anul·lant per sempre el compte de Trump sembla que el que pretén Twitter és desarmar-lo de l'enorme poder que li dona el fet de tenir tants milions de seguidors. Twitter s'erigiria així, d'una manera paternalista i inacceptable, en el jutge suprem del que li convé o no convé sentir a la gent.

La tercera qüestió és la que ressalta Merkel: una companyia privada, amb una posició de domini en el mercat, decideix què es pot dir i què no es pot dir. Si hi volem posar noms i cognoms, hem d’esmentar Jack Dorsey, cofundador i president del consell d’administració de la xarxa social. Dorsey i la seva gent censuren, com assenyala Merkel, subjectivament, seguint el seu criteri i emparant-se en el seu propi codi (les regles de Twiter), al marge de qualsevol legislació. Ho poden fer per un únic motiu: són els propietaris de l’altaveu.

Però, què deien les piulades de Trump? Llegim en el primer: “Els 75.000.000 de grans patriotes nord-americans que van votar per mi, AMERICA FIRST i MAKE AMERICA GREAT AGAIN, tindran una VEU GEGANT en el futur. No seran ofesos ni tractats injustament per cap mitjà, manera o forma!!!". En la segona piulada, es limitava a confirmar que no assistiria a la presa de possessió de Joe Biden, com així va ser.

Twitter argumenta en el seu bloc oficial de manera prolixa contra les dues piulades. Subratlla que hi ha el risc que puguin ser interpretades per alguns sectors com una incitació a la violència (no que ho siguin objectivament i explícita). El que fa Twitter és una interpretació sobre una possible interpretació. L’argument està, al meu entendre, força agafat pels pèls, tot considerant el context d’aquell moment als EUA.

Afegim, per acabar, que com vam aprendre també de John Stuart Mill, en cas de dubte, en cas que les raons per retallar la llibertat d’expressió no siguin clares, en cas, diguem-ne, d’empat, cal sempre decantar-se a favor de la llibertat.