Parteixo de tres premisses: la primera és que Pedro Sánchez hauria de ser investit i el govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos posar-se en marxa. Si no fos així, Espanya entraria en una deriva vertiginosa i imprevisible, i de segur molt negativa per a Catalunya. Seria el primer govern de coalició a Espanya de la democràcia, cosa que no és un pas petit. Com poden deduir, no soc partidari del “com pitjor, millor” que sembla dominar en una part notable de l'independentisme.
La segona premissa és que ERC i Junts per Catalunya no poden comptar amb la CUP, que ha demostrat en el passat i demostra cada dia la seva capacitat d'equivocar-se i danyar els interessos dels catalans amb una convicció granítica. Deixo de banda la CUP, doncs, la meta de la qual és, tal com els seus representants han expressat reiteradament, buscar “el bloqueig” de l'Estat.
La tercera és que ERC no pot ni s'atrevirà a facilitar la investidura de Sánchez a canvi de res. El PSOE li ha de donar alguna cosa a canvi, alguna cosa substancial, començant per reprendre el diàleg amb Catalunya allà on el va abandonar fa gairebé fa un any.
A la banda independentista, a grans trets existeix coincidència entre ERC i Junts per Catalunya en l'objectiu: referèndum, independència. No n'hi ha en l'estratègia. Però sí que n'hi pot haver en què fer davant situacions concretes, com la que estem vivint. Hi pot haver unitat d'acció. Aquest punt és clau, ja que ERC, a l'hora de fer possible el govern a Espanya, tem que Junts per Catalunya la deixi fora de joc per intentar guanyar punts de cara a unes futures, potser pròximes, eleccions al Parlament de Catalunya.
La meva conclusió en aquest punt és senzilla. ERC i Junts per Catalunya haurien de pactar entre ells quin és el mínim exigible, ara, en aquestes circumstàncies, a Pedro Sánchez. I anar a l'una. Carles Puigdemont i la seva colla ―que és àmplia― haurien d'entrar en aquesta lògica. Estic plenament convençut que, si ho fan, l'electorat reconeixerà aquest esforç d'unitat i, per tant, totes dues forces hi sortiran guanyant. La competició frenètica i el clima enverinat entre determinats actors d'Esquerra i dels postconvergents els ha perjudicat a ells i, el que és molt més greu, a l'independentisme i, en definitiva, als interessos globals del país.
En relació a la investidura de Pedro Sánchez, cal trobar un punt comú. Unes condicions exigents però no impossibles per al PSOE
Els vint-i-un escons aconseguits entre ERC i Junts per Catalunya, actuant plegats en les grans decisions, poden ser determinants en el Congrés de Diputats. L'ideal, seguint la mateixa lògica, seria la conformació d'un grup parlamentari unitari, però ERC ho rebutja. Junts per Catalunya, que al seu torn ha reclamat el grup parlamentari conjunt, per lògica, hauria d'abraçar la unitat d'acció.
En relació a la investidura de Pedro Sánchez, cal, com deia, trobar un punt comú. Unes condicions exigents però no impossibles per al PSOE. Sabent també que estem al començament d'un trajecte que, si es gestiona bé, pot aportar coses positives. Caldrà, sí, un esforç per part d'ERC i dels postconvergents, un esforç que, entre d'altres coses, passa per prendre consciència que no estem davant d'un joc de suma zero, sinó que totes dues forces hi poden sortir guanyant.
Tot plegat, però, requereix també que aquesta vegada Pedro Sánchez es cregui el que diu. Durant la campanya, el líder del PSOE es va posar a roda, tot avalant-lo, del marc interpretatiu de la dreta, en el sentit que el problema de Catalunya l'havia provocat l'excés de concessions i que, per tant, calia ara frenar i posar la marxa enrere.
El comportament de Sánchez en aquest sentit em va fer creure, i així ho vaig escriure abans de les votacions, que després del 10-N el PSOE cercaria la complicitat del PP per tractar d'accedir al poder. Una vegada més, Sánchez va canviar de camisa i immediatament després dels resultats electorals va tancar un preacord exprés amb Pablo Iglesias, demostrant que els canvis de 180 graus són l'especialitat del líder socialista, capaç de defensar una posició i la contrària sense pudor i amb idèntica vehemència.
Sánchez faria bé, aquesta vegada, d'interioritzar a fons el paper que ha decidit interpretar. I, en comptes d'acceptar-les, combatre amb vehemència les posicions de la dreta. Defensar una Espanya plural, el diàleg amb Catalunya i la progressiva reducció, fins a la seva extinció, de la persecució i repressió de l'independentisme. Sánchez ha de ser valent i enfrontar-se al PP, a Vox ―Ciutadans ha quedat de moment als llimbs― i també als espanyolistes casposos que habiten en el PSOE. Els comuns, però sobretot el PSC i Miquel Iceta, estan cridats a ser protagonistes, des de la necessària discreció, en aquesta batalla.