Ahir, a València capital, es va celebrar el funeral per les víctimes de la riuada d’incompetència i mala praxi política i administrativa de fa un mes. I res de les imatges, ni de les paraules, es pot aprofitar per treure un missatge positiu de la gestió de la situació; tret de la presència, en un paper principal, a la Seu, de la Geperudeta. Presidia la missa entre autoritats de tota mena a les quals no va fer vergonya estar al costat dels familiars —no totes ni tots—, de les víctimes, la imatge de la patrona de València: la Mare de Déu dels Desemparats.
Veient el funeral no podia deixar de pensar que de vegades costa no pensar en la justícia divina, perquè malgrat el gran esforç dut a terme per l’escenificació d’acompanyament als familiars de les víctimes de les autoritats de la Comunitat Valenciana i del país —amb alguna absència sonada—, tot quedava en no res en veure la Verge. Mai un nom li ha escaigut tant a una imatge. Talment com si haguessin posat un anunci lluminós que recordés no només l’absoluta incompetència dels i les assegudes a primera fila, sinó també el menysteniment de la tragèdia que van fer, tots plegats, abans de la mateixa, durant i després. Els i les valencianes van estar desemparats el 29 d’octubre i segueixen, exactament —malgrat la gran ajuda rebuda per part de la gent del carrer— en la mateixa situació.
Els i les valencianes van estar desemparats el 29 d’octubre i segueixen exactament en la mateixa situació
La mateixa polèmica —resolta tant maldestrament com tot el que ha passat al voltant de les pluges de la DANA a València—, sobre els no convidats —les mateixes famílies que tenen difunts pels quals es duia a terme el funeral—, deixa clar una vegada més la gran separació que hi ha entre la ciutadania i els seus representants polítics. Ja vaig escriure que les imatges del seguici dels reis entre el fang no podia ser més medieval; però és que tots els actes i declaracions que s’han fet i es fan trasllueixen, de manera encegadora, una concepció del poder i de l’administració pública que no és —o que no hauria de ser— del segle XXI.
El que menys importa als dirigents del país són les persones, les seves vides, les tragèdies, encara que siguin d’aquesta magnitud; ja va costar saber dels 222 morts, però la xifra de milers de ferits sembla que s’amagui i dels 4 desapareguts no se’n parla. De comptar 222 més 2, no penso ni parlar-ne. I malgrat estar en l’època que tot corre per xarxes a una celeritat immediata, els governs s’entesten, amb la connivència de no pocs mitjans de comunicació, en establir i continuar escenificant un relat del segle —per no anar més enrere— passat.
Fora de les portes del temple, encara i malgrat l’esgotament, crits, ràbia i desesperació perquè hi ha més culpables que no pas l’aigua de la mort i les desgràcies de tota mena i manera d’una part importantíssima del poble valencià —deixant de banda les referències a la justícia divina—, és del tot imprescindible que actuï la Justícia del país. Avui és precisament el Dia dels Drets Humans, perquè es commemora la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948 per les Nacions Unides. És important no només enterrar els morts, sinó fer-ho havent respectat els seus drets.