Els ideòlegs de les pre-pre-pre-campanyes electorals són unes bellíssimes persones entestades a alegrar-nos la vida.

Un dilluns plujós i gris, de tot menys primaveral, de sobte s’ha omplert de llum, sol i color gràcies al ciutadà que, en un moment possiblement d’indigestió aguda de fabada, va i perpetra aquesta meravella:

IN-SU-PE-RA-BLE!!!

Vostè no em veu, però assaborir aquest moment ha provocat en mi que ara mateix m’estigui fent a sobre les ganes de votar. Vaja, que estaríem davant d’una gastroenteritis electoral sense aturador possible. A la porta del col·legi estic ja amb la papereta. 

Però, com acostuma a passar, sempre hi ha un moment que supera el moment anterior. I, com ja haurà endevinat, em refereixo a aquest vídeo de Mariano Rajoy:  

La novetat, en relació a altres propostes, és que van gravar-lo en una pizzeria de costa, d’aquestes que només obre els tres mesos d’estiu. Són les que li posen pinya i anxoves a les pizzes, crema de llet a la carbonara i nata en comptes de mascarpone al tiramisú. I ara, vostè es preguntarà: “com ho sap que van gravar-lo en una pizzeria com la que descriu?”. Coi, per la música de fons. L’ha escoltat? Música d’ambient de pizzeria de temporada. O de supermercat amb el xopped amb la cara de Mickey Mousse d'oferta. O d'ascensor d’edifici trist. O de tanatori hipster.

I és que el silenci està sobrevalorat. Sobretot quan proposes un missatge polític. A tot hi hem de posar música. A Rajoy li han encastat un pianet mig new age, concepte que fa anys que dorm a les golfes de l’oblit al costat de JASP i “Democràcia i Llibertat”. Podrien haver optat per un violí, però hauria quedat massa èpic i poc engrescador. El violí és perfecte per fer plorar perquè fa vibrar la fibra. Fer cridar una corda, desperta la llàgrima. En canvi, el pianet de posta de sol en un hotel de polsera amb tot inclòs, el pianet de la família d’ètnia gitana que toca pel carrer mentre la cabra balla a sobre de l’escala, deuen creure que motiva. Bé, a la cabra, segur. 

En canvi, el silenci, no. El silenci molesta. No fos cas que sense interferències, topéssim amb la realitat. 

Entre el Joc de Trons d’IU i els missatges pre-pre-pre-electorals del PP, un dia que era gris i plujós ha acabat com el del debut de “Mariano el del piano & the WIUers”. Gloriós!