La voluntat arrasadora de l’Estat ha volgut que la setmana en què Mireia Boya declarava al Suprem el Tribunal Constitucional declarés nul l’ús preferent de l’occità a la Val d’Aran. La llengua que Boya no s’ha cansat mai de defensar ni de reivindicar.

Identitats i principis com els de Boya tenen l’habilitat de recordar-nos que les que tenim el català com a llengua materna o d’ús habitual, en aquelles escassíssimes parcel·les de privilegi lingüístic i cultural que tenim, correm el risc de comportar-nos com espanyols, en el sentit políticament i culturalment hegemònic del terme. Jo mateixa em vaig trobar, quan feia pràctiques a TV3, presa de la vergonya més absoluta cap a mi mateixa quan un treballador de la casa em va aclarir, molt amablement, que aquell cartell de Eth Temps que jo considerava que tenia dues faltes d’ortografia estava escrit en aranès.

L’Aran és una realitat catalana, en el sentit que se circumscriu a les fronteres del Principat i que és influïda pel que hi passa, que posa a prova els relats catalanistes i independentistes. Tot i que un resultat electoral és una síntesi o simplificació de realitats molt complexes, no estaria de més tenir present que, malgrat que el Parlament català va aprovar el 2010 la Llei de l’Occità que estableix aquesta llengua com a preferent a l’Aran, i que el Constitucional espanyol és qui l’ha tombat, el 21 de desembre les dues forces més votades a la Val van ser unionistes. Ja voldria el tabarnisme —el qual, curiosament, s’ha oblidat de l’Aran—, tenir aquest potencial desestabilitzador. L’Aran el té, precisament, perquè és una realitat que és, en el doble sentit que existeix i ho fa sense condicions (malgrat estar condicionada). És a dir, que la seva gènesi no depèn de l’existència d’una altra entitat que, a més a més, es defineix com a oposada.

Em pregunto, des del privilegi ignorant, de quines maneres algunes de nosaltres, amb una veu nascuda d’una visió determinada del mapa català, hem impedit que la realitat aranesa hagi transcendit les fronteres del territori assignat

La realitat aranesa, doncs, problematitza les ja fluïdes catalanitat, espanyolitat i, de retruc, el (neo)xarneguisme, amb una dosi de complexitat continguda en les fronteres d’un territori gran com una comarca i que, per si fos poc, conté ella sola una altra nació. I dic continguda perquè em pregunto, des del privilegi ignorant, de quines maneres algunes de nosaltres, amb una veu nascuda d’una visió determinada del mapa català, hem impedit que aquesta realitat hagi transcendit les fronteres del territori assignat.

M’ho pregunto encara més des que he començat a seguir l’obra de periodistes i activistes de la Catalunya Nord, aquells que, a diferència d’alguns aranesos, parlen el meu idioma però viuen en un altre Estat. Molts d’ells estan cansats que els sud-catalans els considerem francesos o només ens interessem per les seves lluites quan tenen a veure amb el català. El terme sud-català mateix ja indica una manera d’estar que dilueix les fronteres espanyoles i franceses, i que, com a subjectes que vivim a Catalunya, ens desubica. És una desubicació existencial, perquè és un altre el que ens anomena, i d’una forma diferent a com ho fem nosaltres sobre nosaltres i els altres, i ens obliga a pensar-nos, a nosaltres i els altres, d’una manera diferent. També és una desubicació geogràfica, en fer-nos veure el territori català des d’una perspectiva que no posa la nostra entitat territorial, Catalunya, al centre.

El compromís de Boya d’unir la lluita de la nació occitana amb la de la nació catalana també ens desubica. Esfondra demarcacions comarcals i culturals i uneix la seva gent i les seves subjectivitats. Podríem parlar d’una complexa Catalunya lliure si el complex Aran no ho és?

Mireia, gràcies per fer-nos sentir desubicades. Per desubicar-nos. Si només et valorés per com de malament em fas sentir a vegades, estaria perpetuant aquell privilegi pel qual les persones amb alguna identitat subalterna són valorades en la mesura que són útils per a les que en tenen una de privilegiada. Així que, per sobre de tot, gràcies per ser com ets. No t’aturis mai.