La cancel·lació a Betevé del programa radiofònic sobre humor i esport La sotana (batejat a Twitter com el Sotanagate), arran dels seus comentaris sobre el president del Barça, Josep Maria Bartomeu; els aficionats de l’Espanyol i el pilot del Dakar Isidre Esteve, ha tornat a desvetllar el debat sobre els límits de l’humor. Sia dit que considero que el que ha passat amb el programa és un acte de censura, que el seu humor destraler m’encanta ―soc una persona que riu amb la vinyeta de l’humorista islandès Hugleikur Dagsson “Portes un condó pelut a la polla? No, és un hàmster”― i que els debats sobre els límits de l’humor em fan molta mandra.

En primer lloc, perquè més que parlar sobre els límits de l’humor, hauríem de començar a parlar sobre qui té límits per fer humor. Per exemple, a la tertúlia que es va fer a El món a RAC1 sobre la qüestió, on es va convidar en Manel Vidal, un dels integrants de La sotana, no hi va haver cap humorista convidada. Ni tan sols l’Ana Polo o la Natza Farré, que treballen a programes de la cadena. Algú em dirà que què importa, però és rellevant. No només perquè tenim humoristes catalanes que mereixen el mateix reconeixement que els seus homòlegs homes, sinó perquè la posició social de cadascú influeix a l’hora de veure el món i, per tant, marcarà com fa l’humor. De fet, la perspectiva d’una humorista ens aporta una altra faceta de la censura: els prejudicis de gènere que desincentiven moltes dones a dedicar-se a l’humor, així com l’assetjament verbal i sexual que reben les que estan en actiu.

La segona qüestió que em cansa sobre el debat dels límits de l’humor és que solem reduir-lo a una qüestió de sí o no, de limitació versus llibertat, en lloc de reflexionar sobre la capacitat que té l’humor, com a eina que juga i burxa en la realitat des d’una perspectiva ben personal, de despertar consciència política, de transmetre idees que sustenten ideologies d’odi o de trencar-les. De sacsejar, a grans trets, perquè això és el que fa el riure, sacsejar-nos. Físicament i emocional. L’humor no és un ens, sinó una eina, d’expressió, d’entreteniment o de mobilització ―emancipadora o repressiva―. Té més sentit analitzar els usos d’una eina i les seves conseqüències que no pas si se n’han de limitar els components (insults, per exemple), que és el que es fa ara.

Solem reduir el debat dels límits de l'humor a una qüestió de sí o no, en lloc de reflexionar sobre la capacitat que té l’humor de despertar consciència política, de transmetre idees que sustenten ideologies d’odi o de trencar-les

La composició de l’equip de La sotana fa que les seves bromes corrin el risc de tenir biaixos sexistes, racistes o homòfobs. Algunes bromes fetes en relació a Isidre Esteve tenien un to capacitista, que ells han reconegut. Això no vol dir que no es pugui fer broma d’una persona en cadira de rodes, o d’una dona, o d’una persona musulmana, sinó simplement tenir en compte si en fer-ho estàs fomentant un discurs d’odi. Si no ho fas, endavant. Si ho fas i ho vols, si t’encanta fer acudits de merda sobre gitanos com en Rober Bodegas, endavant, però estigues preparat perquè algú, exercint la llibertat d’expressió, et contesti que el que expliques és racista i no vulgui participar de les teves bromes. No s’hi val fer això tan típic dels il·lustres senyors intel·lectuals, periodistes i tuitaries de tapar-se les orelles com nens petits mentre criden ben fortament i repetida: Censura! Censura!

El cas de La sotana ―i el de Valtònyc, Pablo Hasél o el de les feministes sevillanes que van treure en processó El cony insubmís― mostra fins a quin punt existeix una desconnexió entre qui creiem que exerceix la censura i fomenta l’imperi d’allò políticament correcte ―a grans trets i perquè m’entengueu, un contuberni de lesbianes negres trans musulmanes amb cadira de rodes― i qui veritablement ho fa. La censura i la ideologia del políticament correcte són eines al servei de la perpetuació del sistema. En el cas de La sotana, allò políticament correcte s’ha emprat perquè els qui ostenten el poder o tenen una posició privilegiada instrumentalitzin les causes dels més desafavorits ―les persones amb discapacitat― per protegir-se.

El debat sobre els límits de l’humor, en el cas de La sotana, s’hauria d’inscriure en el poder que tenen els clubs de futbol, sobretot el Barça, per influir en el periodisme esportiu nostrat; en el fet que els membres de La sotana no cobressin per fer la feina que feien en una empresa pública; en les manifestacions a favor de la censura fetes per polítics del PP, Ciutadans i del que sigui que representa Manuel Valls; de les pressions que reben els integrants del programa per part de grups ultres del Barça i l’Espanyol, així com de les dificultats que tenen els mitjans majoritaris d’incorporar formats subversius fets, sobretot, per gent jove.

Qualsevol debat sobre els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió al periodisme català ha de parlar de la intervenció dels agents econòmics i polítics als mitjans, de la precarietat que es viu al sector i de les dificultats de tota una generació per accedir-hi.