Si l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol va servir per escapçar l’independentisme en l’àmbit de la política institucional, el relat de la violència ha trencat la que ha estat la principal fortalesa del moviment, la unitat política del carrer.

Tal com es va veure el 21 de desembre amb les mobilitzacions de protesta pel Consell de Ministres, una part de l’independentisme ha comprat el discurs espanyolista de la violència independentista als carrers i s’ha convertit en la policia d’altres independentistes. El més trist de tot plegat és que per evitar aldarulls no cal emprar les mateixes paraules que els jutges branden per mantenir els presos polítics en una eterna presó preventiva, sinó fer una crida a evitar bretolades. Connectat al procés independentista, el mot violència s’associa a quelcom planificat i amb un objectiu clar, mentre que les bretolades fan referència a actes aïllats comesos de forma irreflexiva o amb objectius més aviat espuris. Parlant de bretolades i no de violència, no només es deixa de tractar una part de l’independentisme com a potencials criminals i s’obté un retrat molt més acurat del que podria passar als actes independentistes, sinó que s’és capaç d’escatir quines accions són comeses de forma gratuïta i quines tenen una justificació, com ara bolcar contenidors per evitar les càrregues de la Brimo.

Un altre exemple és l’estigmatització de les persones encaputxades a les manifestacions. L’1 d’octubre es va gestar a cara tapada. No sabem qui va comprar les urnes, i moltes persones desconeixien la implicació dels familiars en l’organització del referèndum. Els parlamentaris mateixos van votar de forma secreta la proclamació de la república el 27 d’octubre. Causa molt desconcert i desprotecció que els líders polítics denunciïn la repressió estatal, però diguin que la independència no val ni un pres ni un exiliat més, i a la vegada animin la gent a sortir al carrer l’endemà del dia en què el Govern emet un comunicat conjunt amb el govern espanyol ple d’ambigüitats (en castellà).

Així doncs, l’assumpció del discurs de la violència fa que el principal perill per a l’independentisme no sigui el sorgiment d’una facció violenta o ultra, sinó veure amb mals ulls formes de protesta que el 20 de setembre i l’1 d’octubre del 2017 estaven assumides. Les mateixes entitats, l’ANC i Òmnium, i els mateixos partits que van liderar unes manifestacions tan contundents com no violentes davant la Conselleria d’Economia i la seu de la CUP, el 21 de desembre van organitzar actes amb l’objectiu d’evitar això mateix davant la Llotja de Mar. La diferència entre el 20 de setembre de l’any passat i el 21 de desembre d’aquest és que les accions de l’any anterior es feien tenint un objectiu a l’horitzó: el referèndum. Això facilitava coordinar esforços, controlar la situació i canalitzar la frustració i l’energia cap a quelcom productiu.

Davant el temor, fins ara infundat, d’una hipotètica radicalització violenta de l’independentisme, la solució no és el llirisme del 21-D, perquè el llirisme i la radicalització violenta sí que es retroalimenten. La solució és que l’independentisme abandoni la via reactiva en què està sotmès des que té presos i exiliats i torni a la via propositiva, la que va fer possible el referèndum de l’octubre i la que va presentar la república catalana com una opció creïble i desitjada per a moltes persones.

En definitiva, cal deixar de parlar de violència i parlar d’independència.