El principi de la salsitxa recomana, segons l’humorista britànic John Oliver, que si estimes alguna cosa no preguntis com es va fer. Oliver l’utilitzava per il·lustrar la contradicció que sentia en recordar que un esport que adora, el futbol, estigués controlat per una organització tan corrupta com la FIFA. Em vaig topar amb el vídeo en el moment en què, arran de les protestes al Brasil en contra de la celebració del Mundial de Futbol masculí del 2014, vaig decidir deixar de veure partits de futbol.

Jo, que havia arribat a programar les hores d’estudi per a la Selectivitat de manera que els descansos em coincidissin amb retransmissions dels partits d’un Mundial masculí, vaig ser devorada per un debat existencial sobre la persistència de la raó i el sentit del deure davant la temptació de caure rendida al plaer i l’emoció. Abans que John Oliver m’advertís, ja havia gosat mirar l’interior de la salsitxa.

No només em molestava, i encara ho fa, la manera amb què s’ha mercantilitzat el futbol masculí professional –n’hem tingut un tast amb la detenció de Villar, el cas Neymar o les batusses de Leo Messi i Cristiano Ronaldo amb Hisenda–, sinó també algunes de les formes de narrar-lo. Un mestre del periodisme esportiu em va dir que part de la premsa del sector era premsa corporativa, sobretot del Barça i del Madrid. A més d’estar-hi d’acord, opino que en alguns casos s’ha privilegiat un relat xafarder i ple d’intrigues envernissat amb institucionalisme, corporativisme i heroïcitat, a vegades presentat amb to de barra de bar, on les dones hi hem aparegut com a recompensa a l’esforç dels valents. Part d’aquestes inèrcies hi són als mitjans públics, fent notícies sobre el Barça perquè és el Barça o amb esporàdics anuncis de vergonya aliena a favor de l’equip blaugrana. Si els esports han de tenir inevitablement un lloc privilegiat en el panorama informatiu d’arreu –i això ho hauríem de començar a debatre, francament–, com a mínim que la informació sigui rellevant, rigorosa i representi la varietat d’esports que hi ha i la diversitat de persones que els practiquen. Perquè tampoc cal commemorar amb un documental tota efemèride barcelonista, quan a Catalunya hi ha altres atletes mascles i femelles que excel·leixen a nivell mundial.

Per això sempre he admirat aquells periodistes esportius que expliquen històries que van més enllà d’andròmines marquetinianes. Peces en què el lector pugui des d’informar-se de l’actualitat més immediata fins a copsar aspectes com quines implicacions socials té l’esport o quina tècnica, artesania i preparació hi ha rere l’esforç dels atletes. Que t’informin de resultats, però també de les mans i mànigues que han de fer moltes jugadores de waterpolo o handbol per seguir competint, que et mostrin com la Guerra Freda es va jugar a les pistes d’hoquei i que t’aclareixin quins són els fonaments de l’hegemonia russa en natació sincronitzada.

Potser estic projectant el que jo veig en l’esport en el que considero que hauria de ser la premsa esportiva. Qui sap. En el fons, el que m’atrau és la capacitat de l’ésser humà per superar els seus límits i per crear art amb una raqueta, amb l’aigua al coll o penjat de les barres asimètriques, i com el col·lectiu que l’observa s’apropia d’aquest esforç fins a fusionar-s’hi subjectivament. I això, és clar, també val amb el futbol masculí. Tres anys després del meu dilema existencial, el meu consum i, sobretot, la meva inversió emocional en aquest esport no han desaparegut, però s’han reduït dràsticament. Diguéssim que m’he desintoxicat. Veig partits quan tinc ganes de socialitzar-me, o per donar suport al futbol femení, però poca cosa més. Si el Barça masculí torna a jugar bé, el miraré de tant en tant, perquè m’encanta admirar les coses ben fetes. I si juga malament, seguiré ignorant-lo com fins ara. Ara mateix, hi ha esportistes amb tanta o més capacitat per oferir-nos una bona estona de nervis, glòria, decepció i, sobretot, admiració. Així que tampoc és cap drama.