Fa un any, una companya eslovaca de classe comentava com de cansada estava que a les dones de l’Europa de l’Est se les considerés les prostitutes del continent. Ho va deixar anar en mig d’una conversa on es parlava, amb la presència de companyes negres (i brasileres), de com la imatge de les dones negres com a molt sexuals, fins i tot salvatgement animals, ha justificat la seva violació a mans de tot tipus d’homes.

És pel que explicaven les meves excompanyes que em fa gràcia que alguns columnistes encara excusin les bromes masclistes i racistes de Lluís Salvadó dient que en l’àmbit privat podem ser políticament incorrectes. No tenen res de políticament incorrecte. Són, de fet, tot el contrari. Les bromes neixen d’idees que han justificat durant segles sistemes de dominació racial i de gènere que es consideraven, ves per on, del tot naturals i correctes. Les seves conseqüències encara perduren al nostre espai públic i privat, als nostres mitjans i a les nostres institucions.

Que l’etiqueta de políticament correcte recaigui sempre en les opinions de qui vol contrarestar aquests imaginaris és una excusa maldestra per seguir perpetuant l’opressió ben instaurada, presentant-la com una transgressió necessària davant d’uns suposats atacs a la llibertat individual. Més aviat, fer comentaris sexistes o racistes per desinhibir-se denota una preocupant falta d’inventiva. És la prova que no podem concebre la transgressió fora d’aquelles posicions socials que ens alcen per sobre dels conciutadans i que, per tant, ja en l’espai públic, ens reconforten.

No és casualitat que, tant en aquesta polèmica com en d’altres per l’estil, part de l’atenció se centri en la mesura en què es limita la nostra llibertat d’expressió quan se’ns recrimina un comentari fet des del privilegi, i no pas en com aquests comentaris minen la confiança de les persones que, per raça, gènere o les dues coses, estan en posició de subalternitat. Potser si ens importés saber què fa mal i què no —i quan i com fa mal i quan i com no—, tothom podria ser més lliure per parlar de qualsevol cosa que se’ns passés pels genitals. En públic i en privat. Pel camí, extingiríem el gènere periodístic del “jo m’acuso” —cultivat pels blanquíssims opinadors i (poques) opinadores de la tribu— que hem llegit aquests dies, que clama que qui estigui lliure de whatsapp que se’n foti d’algun col·lectiu oprimit que tiri la primera pedra, i que no serveix per res més que no sigui salvar-nos el cul entre nosaltres.

Com l’humor és un instrument d’influència poderós, pot ser emprat per reforçar aquelles relacions de poder que constrenyen el nostre pensament i la nostra llibertat.

La transgressió de forma i contingut que permet l’humor facilita parlar amb més llibertat sobre tabús o conflictes polítics i socials. Prova d’això és que un youtuber espanyol d’ascendència xinesa denunciï el racisme quotidià a base de vídeos kitsch i del nom artístic de Putochinomaricón, així com que El Jueves sigui dels mitjans en castellà que millor cobreixi el procés. L’humor i la sàtira són, sens dubte, un dels béns a protegir en qualsevol societat que s’atreveixi a considerar-se democràtica.

Però com l’humor és un instrument d’influència poderós, pot ser emprat per reforçar aquelles relacions de poder que, en menor o major mesura, constrenyen el nostre pensament i, en conseqüència, la nostra llibertat. No en va, l’alt-right dels Estats Units fa servir l’humor per difondre el seu ideari entre el gran públic. Per a molts usuaris de la plataforma 4chan, votar Trump va ser una gran broma, una trapelleria més per mostrar la seva insatisfacció amb el sistema. Per a molts conciutadans llatins, negres o musulmans, la presidència de Trump institucionalitza un moviment que vol limitar els seus drets. Així doncs, l’humor i, sobretot, participar o no de la broma sense cap mena de prejudici sigui quina sigui l’opció triada, pot esdevenir un acte de privilegi.

És per això que el més irònic dels comentaris de Salvadó és que els fes en una conversa on es bromejava sobre com costava trobar dones que volguessin assumir càrrecs polítics de responsabilitat. Al·ludint a les mamelles grosses de les fictícies candidates, ell mateix ho responia: l’objectivació de les dones serveix per marcar-les i disciplinar-les en àmbits dominats per homes, entre ells la política. Aquesta objectivació, no cal dir-ho, no està escrita en cap llei, conveni laboral o estatut de partit, sinó que es materialitza en comentaris o diferències de tracte. Despatxar polèmiques sobre comentaris racistes o masclistes al·ludint al fet que es produeixen en l’àmbit privat contribueix a blindar de crítiques aquests mecanismes discriminadors.

Despatxar polèmiques sobre comentaris racistes o masclistes al·ludint al fet que es produeixen en l’àmbit privat contribueix a blindar de crítiques aquests mecanismes discriminadors

Resulta divertit, també, veure els escarafalls polítics i opinatius davant de la filtració de les converses. Com he escrit manta vegades, en el procés català els independentistes, unionistes i pseudo-equidistants empren el masclisme de l’adversari per desacreditar-lo. No perquè els drets de les dones els importin gaire, sinó perquè en tot conflicte entre societats dominades per homes esdevenim camps de batalla. No ser capaços, a aquestes alçades, d’articular un discurs i una política feministes que a la vegada denunciïn la guerra bruta estatal és una d’aquelles tantes coses que s’haurien d’haver fet per embarcar-se en condicions en un procés d’independència.

La supervivència del moviment independentista sempre ha recaigut en aquelles xarxes teixides fora de les institucions, sovint íntimes, com bé ho demostra l’organització i la celebració de l’1 d’octubre. L’Estat ho sap, i per això es dedica a dinamitar-les, envaint-les i exposant-les. El cas de Salvadó és l’exemple de com atacar un espai segur posant de manifest que no és segur per a tothom. Perquè la intimitat és fluïda. Per molt reduït que sigui el cercle de persones amb qui entrem en contacte, i per molt gruixudes siguin les parets o encriptades siguin les dades que preserven aquests actes, les experiències amb l’exterior que hem viscut, i les idees amb els quals les interpretem, hi perviuen.

Aquesta pervivència de l’exterior en nosaltres contribueix a definir tant el fi del nostre espai íntim com la seva composició. Tot acte en la intimitat és en sí un acte d’exclusió. La qüestió és entendre per què volem aquesta exclusió, amb qui la compartim i què fem quan la tenim. Només així podrem preservar i exercir lliurement la nostra intimitat d’una manera que no contribueixi a atacar la dels altres. I, ja de pas, ens estalviarem lesions neuronals intentant escriure l’última cabriola argumental que emmascari el nostre malestar en descobrir que, fins i tot en els nostres pensaments més inescrutables, seguim a mercè d’aquelles relacions de poder que ens eleven a la vegada que ens trepitgen.