La meva mare sempre diu que, per alliberar la dona, cal alliberar la mare. Encara ara, quan arribo a casa dels meus pares, sempre li pregunto què hi ha per dinar o què hi ha per sopar. El papa i la mama es parteixen força les feines de la llar, però en molts casos segueixo veient la mama com una mena d’oracle. He trigat temps a adonar-me de la hipocresia que suposa que, un dissabte al matí, jo estigui llegint un dels meus llibres super feministes de la mort mentre ella tresca amb la Thermomix. Un dia, m’hi vaig apropar i li vaig fer un petó a la galta. Em va mirar, sorpresa, i jo li vaig dir que era per agrair-li tot el que feia per nosaltres. “Agraeix-m’ho traient el rentavaixelles i rentant les olles, que el teu pare ha anat a comprar”.
Els últims vint-i-cinc anys, s’ha passat gran part dels dies als trens, autobusos i metros que la traslladen de Manresa a l’Hospitalet, on treballa productivament, i de l’Hospitalet a Manresa, on viu i treballa domèsticament. Quan jo era petita, no treballava fora de casa ni dimecres ni divendres, i això feia que aquests dos dies fossin com dos feixos de llum que travessaven el bosc espès d’hores de classe i d’activitats extraescolars que eren els dies laborables. Ja a la meva vintena, va decidir fer un curs per convalidar la diplomatura a grau. El seu treball final va ser espaterrant, i tota la família vam anar a l’acte de graduació. Allí vaig pensar que així es devia sentir ella quan era jo la que treia bones notes, i que, en certa manera, anar a la graduació de la teva mare era com un acte contranatura, del tipus els pares no estan preparats per la mort dels seus fills perquè normalment és al revés. La mama diu que gràcies al seu treball, sobre diferències de gènere en la drogoaddicció, em vaig fer feminista. Hi va ajudar. Però el que em va marcar va ser descobrir una faceta de la mama: la d'algú que podia ser potent a l’àmbit acadèmic.
No he pensat mai que fos ximple o inculta, ans al contrari. Sempre l’he vist llegint, mirant sèries amb el papa —o sola, que es va empassar una marató de Joc de Trons— o obligant-nos a les meves germanes i a mi a veure la trilogia original de la Guerra de les Galàxies. Però és cert que, a casa, sempre l’he considerada com la garant d’una altra mena d’intel·ligència. Ella era un contrapunt terrenal a la meva tendència a deixar que la feina, o qualsevol altra activitat que m’apassioni, m’embolcalli fins al punt de perdre la noció de tot el que m’envolta. Ma mare és un memento mori, aquell tipus de persona que, mentre desfiles victoriosa pels carrers de Roma, et va fotent clatellots per darrere perquè resulta que de l’emoció estàs suant, fas pudor, tens ronxes a les aixelles i fes el favor de canviar-te la camisa. Quan surto a la tele o faig qualsevol acte, la seva resposta sempre és “què et posaràs?”. Cansada de la pregunteta, un dia li vaig etzibar que si no s’alegrava que fes coses, i ella em va dir que sí, però que jo tenia tendència a despistar-me amb la roba. Vaig grunyir-li com un troll. No cal dir que ella és la meva principal proveïdora de samarretes, anells, sabates i mitges.
La mama desvela aquella part fosca de tu que saps que has de mirar per millorar però no t’atreveixes a fer-ho
Fins fa pocs dies, encara interpretava la seva fal·lera d’ancorar-me a la terra com una forma de limitar-me. Això ha fet que, durant anys i panys, la nostra relació hagi estat com el joc de la corda. Ella estira cap a un cantó, jo cap a l’altre. En plena efervescència adolescent, l’he arribat a considerar la meva nèmesi. Com que amania les batalles amb episodis d’amor matern incondicional, això feia que tot plegat fos encara més contradictori. Li he dit coses que no m’hagués atrevit a dir-li al papa, ni de conya. Però sempre he tingut por d’ella quan s’emprenya de veritat. De la contundència dels seus nos. De la seva capacitat de fer-te veure la realitat pura i dura, sense idealismes. Més que un mirall, la mama és algú que t’obliga a mirar-te al mirall dirigint-t’hi el cap agafant-te la barbeta. Amb la mateixa contundència que obria les cortines dels canviadors del Zara al crit d’“a veure com et queden els pantalons” —si encara no te’ls havies pogut pujar, mala sort—, la mama desvela aquella part fosca de tu que saps que has de mirar per millorar però no t’atreveixes a fer-ho. La seva resiliència extrema també espanta. Podria viure anys i panys en una trinxera, sense plegar-se. Això ha fet que, sovint, no m’hagi preocupat gaire del seu benestar emocional, per allò que si té energia per suportar-nos és que malament no deu estar.
Un dia, quan estàs a punt de complir la trentena, vas pel carrer tan tranquil·la i de cop i volta veus la teva mare reflectida en un aparador. Sempre has pensat que els teus vicis et venen de la mama i les virtuts del papa, però aquella imatge et diu que no és així. Comences a recordar, primer, petits detalls. Com ara que les dues us emocioneu davant d’obres d’art o tanqueu els ulls quan escolteu música clàssica en directe. Llavors penses en coses més grans. Tu també, si volguessis, podries viure anys i panys en una trinxera sense plegar-te. T’adones que, per molt que vulguis ser original, no deixes de ser una mescla de característiques del teu pare i la teva mare llançades amb contundència contra una paret. Ets un quadre de Pollock amb potes.
Mai he pensat en si la mama ha estat una bona mare. No ho ha estat en els termes en què els llibres i les pel·lícules ens han dit que són les mares. Sempre m’ha recordat a les dones que sortien a les vinyetes estampades als llibres de la Maitena que ella i jo compartíem durant la meva adolescència. Gràcies a una contradictòria història d’ensurts, pors, bronques, aliances estranyes i alegries a la qual encara li queden molts capítols, he conclòs que, més que bona o dolenta, és la mare que m’ha tocat, sí, però també la que més s’ajustava al que jo, per la manera com soc, necessito que sigui una mare. La meva mare és, simplement, la mama. I, de moment, tot plegat ha estat força entretingut.