L’evolució de la generació mil·lennista, (en anglès, millennial, en català correcte sembla el nom d’un deliri ebri de Fernando Arrabal), la nascuda als vuitanta i noranta del segle passat, és tan sobtada com invariable i desconcertant. Vam anar a dormir sent una colla de joves frívols l’existència dels quals encarnava la decadència d’occident —segons les generacions que ens van educar— i ens vam llevar com adults que havíem d’assumir les responsabilitats de la ciutadania feta i dreta amb els calers de la jove.

Som una generació a qui l’edat li ha mutat en una classe social, un precariat que es resisteix a veure’s com a classe baixa perquè viu presa de la nostàlgia de la classe mitjana, simbolitzada en un passat familiar amb les necessitats materials i intel·lectuals cobertes, que es materialitza en el present en el moment en què l’expiració d’un contracte laboral o d’una relació amorosa propicia el retorn al niu. Els mil·lennistes destaquem entre la multitud perquè caminem amb un posat d’estaborniment perenne. Som en Mr. Bean quan cau sobre les llambordes als crèdits inicials de la sèrie. Som el mem d’en John Travolta a Pulp Fiction que fa el posat de no saber cap a on tirar.

Som una generació frontissa, l’embotit (o el tofu) d’un entrepà format per l’ocàs de les generacions analògiques adobades per l’estat del benestar i l’alba de les digitals, que floreixen en plena mutació d’un capitalisme basat en l’explotació del coneixement i l’exhauriment de la vida mercantilitzada

Van canviar les normes de la vida quan ja les havíem après. Ens van dir que els nostres somnis (capitalistes) s’assolirien si treballàvem i estudiàvem durament i amb alegria. Llicenciatures, diplomatures, graus, màsters, postgraus, estades a l’estranger, idiomes, assistència a xerrades del CCCB, participació a casals, orquestres o clubs esportius; festivals de cinema independent, llibres de Judith Butler... Totes les caselles marcades. Tenim les solucions als problemes del món, però no tenim lloc on explicar-les. Una maledicció bíblica. Nosaltres, on aneu a parar, no som com l’avi obrer o l’àvia modista, els quals, ara que ja ens surten cabells blancs, ens segueixen passant bitllets de cinquanta euros de la seva pensió per sota la taula durant els dinars familiars perquè saben que estem més pelats que un gat esfinx.

Som una generació frontissa, l’embotit (o el tofu) d’un entrepà format per l’ocàs de les generacions analògiques adobades per l’estat del benestar i l’alba de les digitals, que floreixen en plena mutació d’un capitalisme basat en l’explotació del coneixement i l’exhauriment de la vida mercantilitzada. Sentim la melangia de veure com la bonança que vam conèixer durant la infantesa s’esvaeix. En part, per culpa del cofoisme laboral i el parasitisme ecològic de molts dels que ens van precedir. Assistim amb estupefacció a la transformació de l’entusiasme, la superació personal i la vocació en doctrines que sustenten un nou esclavisme. Un esclavisme privatitzat, personalitzat i domesticat, car és el treballador mateix qui opta, empès pel mercat i la visió empresarial de la universitat, per assumir aquest model de feina, mòbil i flexible cronològicament i geogràfica, que dilueix els usos del temps i de l’espai fins ara configurats per la divisió de la feina productiva i la resta de tasques quotidianes. Presenciem amb sarcasme com la pobresa esdevé un estil de vida: quedar-se al sofà veient Netflix tot l’estiu és una moda vocacional; és genial compartir pis –o rusc– amb quatre desconeguts; allargar la caducitat dels aliments és un joc divertit.

Els mil·lenistes som vells per ser joves i som joves per ser vells. Les empreses ja no ens contracten quan volen renovar-se amb cares joves. Tampoc no gaudim de l’experiència que tenien a la nostra edat les persones de les generacions anteriors. Ni molt menys el sou. Una amiga em comentava que sentia que la crisi econòmica ens havia furtat quatre anys de vida. Amb una altra disseccionàvem la frustració que suposa veure que el cim d’una carrera professional és un erm de feines tan misèrrimes com volàtils. Com les cues de l’Everest, hi ha molta gent darrere per coronar-lo.

Marina Garcés parlava de la condició pòstuma per descriure l’estat en què es troba la nostra civilització, quan la missió no és ja pensar en el futur tenint la prosperitat a l’horitzó, sinó gestionar la nostra pròpia extinció. No hi ha existència més pòstuma que la del mil·lennista. Som una postexistència, la prova encarnada dels fracassos passats i les magres esperances futures. Jo em consolo pensant que, quan la revolució esdevingui inevitable, serem una memòria viva que encapsula el millor del passat i el millor del present. O potser, ves a saber, això ja ho farà un algoritme.