Tota nació té una part performativa. No n’hi ha prou que la ciutadania se senti part d’aquesta nació, sinó que la nació s’ha de materialitzar mitjançant un seguit d’actes quotidians (anar a renovar el DNI) i històrics (celebrar el 12 d’octubre). Això acaba naturalitzant la nació, és a dir, donant per descomptat que existeix, perquè articula una visió del món que modela la subjectivitat de la ciutadania (per a l’esquerra espanyola, pàtria pot ser la classe obrera, però és la classe obrera espanyola). Espanya pot performativitzar la seva nació i naturalitzar-la perquè té un estat. Catalunya no en té, i això l’obliga a estar constantment fent actes d’afirmació si vol continuar existint. Podríem concloure que, a hores d’ara, Espanya és. Catalunya s’ha de fer.
L’independentisme ha perdut la batalla perquè ha renunciat a fer actes d’autoafirmació que trenquin la performativitat de la nació espanyola i que en mostrin una de pròpia, que materialitzi la nació catalana. En aquest sentit, l’1 d’octubre va ser l’últim acte nacionalista que ha fet Catalunya. És en aquell acte on la ciutadania va copsar, i va viure, el que era la nació catalana. No només perquè, literalment, la va fer —defensant escoles, transportant urnes—, sinó també perquè força catalans espanyolistes van construir la seva espanyolitat en contraposició a l’oficial, sortint a manifestar-se el 3 d’octubre. La performativitat d’una nació subalterna, a més, té dos beneficis: un, facilita que els diferents sectors que la integren es vegin com a aliats; l’altre, com que la nació dominant intentarà impedir-la, s’enfortiran els vincles entre aliats. És la imatge de polítics convergents i d’esquerra defensant la seu dels cupaires, davant una situació actual en què tots es barallen per gestionar molles. En resum, el que a Twitter popularment es coneix com a Puta Espanya (perdó per l’insult putofòbic, jo li dic maleïda Espanya) és molt efectiu a l’hora de fer la nació catalana.
Les lleis de transitorietat també van contribuir a la performativitat nacional i, lamentablement, van exposar els límits de la ciutadania catalana: molts catalans d’ascendència estrangera ni van poder votar al referèndum ni se’ls hauria concedit automàticament la nacionalitat catalana en una república. Com vaig explicar la setmana passada, per molt que bona part d’ERC i JxC se sentin més patriotes que no pas nacionalistes, les exclusions socials es reprodueixen si no es té en compte el pòsit racista, sexista i classista sobre el qual es construeix la noció de ciutadania als estats liberals occidentals. Comprar la dicotomia patriotisme integrador / nacionalisme excloent ho fa més difícil.
Sense la performativitat nacional, serà difícil bastir tàctiques i estratègies que siguin beneficioses per assolir la independència, perquè no hi haurà un barem a partir del qual mesurar la seva eficàcia. Amb un projecte nacional compartit i la seva performativitat quotidiana, els girs tàctics i estratègics són formes d’adaptar-se a situacions canviants. Sense ells, només són argúcies per anar sobrevivint, que denoten la falta de determinació i de poder dels líders independentistes i la seva poca lleialtat envers la ciutadania.
Sense la performativitat, s’ha caigut en l’acceleracionisme que fa unes setmanes descrivia Joan Burdeus: l’avenç de l’agenda independentista s’ha fiat al fet que Espanya peti, tard o d’hora, perquè sí, perquè ha de petar, oi? Passa que Espanya no peta perquè costa molt que els estats ho facin. Sense la performativitat, tota la literatura del procés es basa en les conseqüències de la repressió, i no pas en com seria el republicanisme en una Catalunya independent (això seria un acte performatiu). Sense una performativitat, és més fàcil caure en els paranys discursius de l’espanyolisme cultural, gràcies al qual una part de l’independentisme ha cregut que cremar contenidors és violència, i que aquests actes resten suports a nivell internacional. Si compréssim la lògica espanyolista, els actes fets per l’independentisme durant l’1 d’octubre van ser molt més violents. Cap independentista els va percebre així, perquè estava ocupat fent la nació catalana i reproduint-la. En vam tenir un petit tast durant la Batalla d’Urquinaona i altres manifestacions en contra de la sentència. Els aldarulls no van fer baixar el suport a la independència en els barris on van passar, sinó que, en alguns casos, va suposar-ne un augment.
Amb una política nacionalista performativa, la resta de polítics i intel·lectuals, així com la ciutadania, tindríem més informació per avaluar si les decisions preses, o les vies proposades, són beneficioses o suposen un pas enrere
Per acabar la sèrie d’articles, confessaré que el títol no és del tot cert. Hi ha molts independentistes que han guanyat. Els partits a la Generalitat han guanyat. Els apparàtxiks que són col·locats a dit a les administracions públiques i als mitjans, com Sergi Sol, han guanyat. Politòlegs que s’amaguen rere la pàtina pretesament objectiva que atorga l’acadèmia per desresponsabilitzar-se dels errors de les tàctiques que proposen, com Jordi Muñoz, han guanyat. Articulistes com Francesc-Marc Álvaro o Eduard Voltas, que passi el que passi sempre cauen de peu, malgrat que un dia defensin A i al dia següent B, han guanyat. Tots ells segueixen manant, segueixen escrivint, sense que ningú els passi comptes. Per una banda, perquè vivim en el xantatge que si no hi són ells, es lliurarà el que queda del país als espanyolistes. Per l’altra, perquè l’acceleracionisme impedeix mantenir un debat fructífer.
Tothom té dret a equivocar-se i a aprendre dels errors. Jo mateixa m’he equivocat mantes vegades, i ho seguiré fent, perquè és inevitable. No he tingut cap problema en reconèixer-ho i canviar d’opinió, perquè és l’única manera d’aprendre. Per exemple, gràcies a les opinions sobre economia del periodista del Wall Street Journal, Jon Sindreu, i de l’activista anticapitalista Pau Llonch, ara crec que no és moment de negar ajuts a empreses que tenen filials o seus a paradisos fiscals, perquè qui en patirà les conseqüències seran els treballadors. Com afegeixen Sindreu i Llonch, hi ha altres maneres de lluitar contra els paradisos fiscals. S’hauran de posar en pràctica, perquè l’evasió fiscal és un robatori a la ciutadania i un crim contra la salut pública.
El problema rau quan fas de la deshonestedat, l’espolsar-se les puces i el monopoli sobre la gestió dels béns comuns, i sobre la creació del discurs, una forma de viure, aprofitant la falta de cultura democràtica i de promoció de l’esperit crític que hi ha a Catalunya. Tot això fa que sigui molt més difícil iniciar un procés autoreflexiu sobre els errors i encerts propis (hi inclouria Muñoz). L’independentisme no està en condicions de prescindir de talent, que hi és a tot arreu: a totes les formacions, a tots els mitjans i a totes les facultats. Es necessita una societat en constant diàleg entre diferents opinions i punts de vista. Passa que les estructures mediàtiques i polítiques no faciliten que es promogui, i que el que hi hagi no es desenvolupi perquè no surt a compte.
Una política performativa, que exigeixi fets i, sobretot, l’avaluació dels fets, esquerdaria aquestes dinàmiques. Una política performativa mostra que ningú és imprescindible, però que cadascú és útil en algun sector. També exposa els que viuen de la giragonsa per acontentar el poder i els polítics i assessors que s’aferren a la cadira gràcies a la propaganda. Amb una política nacionalista performativa, la resta de polítics i intel·lectuals, així com la ciutadania, tindríem més informació per avaluar si les decisions preses, o les vies proposades, són beneficioses o suposen un pas enrere.
Així doncs, mentre hi hagi independentistes que sempre guanyin, el moviment en general estarà condemnat a la derrota.