Charlene Carruthers escriu que el canvi transformatiu requereix el lideratge de moltes persones. Afegeix que els líders carismàtics que no aconsegueixen construir relacions i fomentar més líders es construeixen ells el camí del martiri, i pot ser que el treball que han fet fins llavors s’aturi en no haver-hi ningú més que pugui desenvolupar-lo. Angela Davis, també partidària del lideratge col·lectiu, afegeix que les revolucions són fetes pels joves. Els que són més grans, continua, han de deixar-se liderar per ells.
Llegint les afirmacions de dues referents de les lluites afroamericanes, n’hi ha prou per copsar bona part dels errors que ha comès l’independentisme. Quan Soraya Sáenz de Santamaría va dir, amb somriure de Joker, que havien escapçat l’independentisme, tenia raó. Amb l’inici de la repressió, l’Estat –PSOE inclòs– va posar en escac l’independentisme i tot indica que, amb l’aprovació dels pressupostos a Catalunya i Barcelona i el pacte PSOE-Podemos-ERC, es convertirà en mat.
La revolució dels joves va ser fàcilment amansida pels partits independentistes amb la intromissió d’escuts humans que comptaven a les seves files amb membres de les formacions polítiques, i amb acampades a plaça Universitat on la jovenalla pogués assajar una Catalunya utòpica on la qüestió nacional fos secundària. L’ANC i Òmnium han continuat folkloritzant les manifestacions, augmentant la mitjana d’edat de les mobilitzacions. De Tsunami Democràtic més val no parlar-ne, ara que ERC ja ha aconseguit el que aquest moviment volia: que el govern espanyol s’assegués a parlar. Sobre què, ho descobrirem a l’spin-off del procés.
El personalisme de l’època processista ha fet que, un cop empresonades o exiliades les vaques sagrades, ni JxCat, ni ERC, ni tan sols la CUP, una organització més assembleària, tinguin líders polítics carismàtics i a l’altura del moment. Durant la repressió, l’independentisme ho ha fiat tot a la mitificació dels presos i exiliats i no ha cultivat lideratges veritablement regeneradors. Ha encimbellat gestors, homes de partit i politòlegs curts de vista que fan molt bé la seva feina: mantenir els respectius partits al poder, gestionar engrunes i domesticar la base social parasitant tot projecte cultural i associatiu que treu el cap. Per construir un moviment emancipador, però, el moviment necessita líders en una multitud d’àmbits que sàpiguen aprofitar l’embat, a la vegada que el deixen respirar, de l’associacionisme català i de la nova fornada d’intel·lectualitat que emergeix a poc a poc. Quan s’aposta per un projecte com l’independentisme, la voluntat de perviure al capdavant de qualsevol partit, institució o organització és secundària. Tan sols així es garanteixen relleus múltiples i frescos.
Els presos s’han de tractar com el que són, activistes i polítics segrestats per un estat repressor i que, com la resta d’humans, cometen errors i encerts
Un altre dels problemes del martirologi dels presos és que subordina la lluita col·lectiva a la personal, fent que els interessos dels representants es confonguin amb els del moviment. No li devem res a Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Raül Romeva, Quim Forn, Jordi Turull i Josep Rull. A Carme Forcadell, sí: deixar d’ignorar que és la presidenta del Parlament i tenir-la més en compte quan es parla dels presos. A Dolors Bassa, si fa no fa el mateix. Llevat d’això, a Forcadell i a Bassa no els devem res més. Als exiliats, tampoc. És més fàcil veure-ho perquè l’exili els atorga més llibertat de moviments per ser proactius en la causa.
L’independentisme madurarà el dia que ho entengui. Cal denunciar la injustícia que suposa que siguin els tribunals espanyols, i no la ciutadania catalana, la que hagi passat comptes als nostres líders. Han convertit un exercici de transparència democràtica en un acte de venjança destinada a disciplinar l’independentisme. Els presos s’han de tractar com el que són, activistes i polítics segrestats per un estat repressor i que, com la resta d’humans, cometen errors i encerts. Els primers no tapen els segons ni els segons els primers, sinó que hi ha un espai per valorar cada cosa. Només així sortirem de l’atzucac que suposa que, ara mateix, la relació entre la llibertat dels presos i la independència de Catalunya sigui un joc de suma zero.
Els presos no són déus, ni màrtirs, ni messies. Tampoc són profetes, no hem d’esperar que un d’ells surti de la garjola per il·luminar-nos amb la saviesa dels textos escrits durant el seu captiveri, transmesos de moment per apòstols que pontifiquen de tertúlies i columnes d’opinió estant. Els presos polítics són una part de l’engranatge independentista i, com a tals, tenen un paper dins el moviment. Tan sols hem d’entendre que és diferent del que tenien quan lideraven Òmnium i l’ANC o prenien decisions a l’executiu, al legislatiu i dins dels partits, i que aquest paper no està per sobre del de ningú. La ràbia per la situació dels presos, i el seu nou paper, ha de ser l'energia que impulsa el moviment, no el lament que l’ofega.
JxCat, ERC i CUP han decidit que és el moment de frenar perquè el govern espanyol tingui clemència i deixi respirar la política parlamentària i la gestió diària. Perquè no sigui una legislatura perduda, cal que aquesta fase de claudicació postprocés serveixi perquè la base independentista maduri. El treball de base, a nivell de lideratges i de cultura veritablement republicana, marcarà el rumb de l’independentisme a partir del 2023. Perquè sigui possible, calen accions concretes i materialitzables a curt termini però amb una estratègia a llarg, que estiguin explicades mitjançant un relat que apoderi la ciutadania.
Veient la moral carrinclona que predomina a l’establishment polític, i com tímides forces reaccionàries estan aprofitant el buit de lideratge i de projecte per crear un discurs que restableixi la dignitat de l’independentisme i el seu sentit de poder, però que venen ben carregades de xenofòbia, la tasca serà ben difícil.