Les dues imatges que millor defineixen la política independentista d’ençà de l’1 d’octubre són d’aquesta setmana. L’una, el vídeo que circula per les xarxes socials de polítics cantant l’Estaca a la manifestació de Madrid, amb un mar d’estelades i gent al fons. L’altra, la pancarta al balcó de la Generalitat amb un llaç blanc i una franja vermella que substitueix el llaç groc. L’èpica virtual i la submisa picaresca institucional.

El procés s’ha convertit en una màquina expenedora de moments històrics i experiències sensacionals ―pensades per viure-les, fotografiar-les i difondre-les―, que serveixen per treure a passejar, en dosis contingudes, les ganes de canvi de l’electorat independentista. Un electorat que ha demostrat un cop rere l’altre que està disposat a fer tot el que calgui, fins i tot posar el cos i la cara, per arribar a l’assoliment d’una República catalana. Els nostres representants electes, amb el vistiplau d’Òmnium i l’ANC, han convertit la manifestació pacífica, multitudinària i festiva en un paquet d’experiències d’aquelles que regales als amics quan no saps ben bé què regalar-los o vols que s’esbargeixin una mica perquè els veus molt estressats. Cap de setmana a Brussel·les; cap de setmana a Madrid; tarda als Jardinets de Gràcia.

Els nostres representants s’hi senten ben còmodes. Ens retransmeten en directe, via xarxes socials o mitjans de comunicació, la seva particular road movie. Perquè ja hi ha un ritual polític, a les manis. Ho sé perquè, en molts moments, hi vaig caure. La selfie amb Jon Inarritu és obligat. També amb alguna estrella de Twitter, independentista o feminista, que de bon grat es farà la foto amb els polítics. Amanit, tot, amb la frase èpica: “Avui demostrarem a inserti el nom de l’autoritat de la zona on ens manifestem que el moviment independentista pel dret a decidir per la llibertat dels presos polítics és cívic i pacífic”. Perquè tots sabem que el problema amb Espanya i Europa és que no copsen prou bé que som pacífics i cívics, oi? El procés és la desfilada per Instagram, Facebook i Twitter de gent bonica, digna i molt, molt sàvia.

El govern de la Generalitat no se’n salva. Qui millor ho exemplifica és la consellera de Cultura, Laura Borràs. Ella i jo ens hem donat suport davant les acusacions de supremacisme que hem rebut per la nostra opinió envers l’ús de la llengua catalana i la instrumentalització de la castellana. En aquesta lluita m’hi trobarà sempre al seu costat. Sempre. Molta gent considera que Borràs és una gran consellera i veuen conseqüent que es presenti a Madrid. Té un club de fans a Twitter i tot, que ella repiula i contesta. És, certament, una persona molt vàlida i molt intel·ligent. Passa que, si ho analitzem fredament, en base a què es considera que és bona consellera?

Quan encara no ens han explicat què va passar després de l’1 d’octubre, ja anem camí que ningú faci balanç, ni entomi responsabilitats, pel desastre que ha estat el govern efectiu

Si ens fixem en notes de premsa i piulades a Twitter del seu compte, el de Cultura i el de Junts per Catalunya, veurem que el que més es destaca del balanç de la seva obra de govern és el nombre de reunions que ha mantingut (371), els actes on ha assistit (333) i els quilòmetres (67.183 en cotxe, 29.606 en avió) i les piulades (2.425) que ha fet. Borràs ha construït la seva fama com a consellera a cop de selfies, somriures, cites d’autors a Twitter (i a postals) i cleques a l’hemicicle als diputats de Ciutadans. No en base al carnet únic de biblioteques, la creació del Consell de la Mancomunitat Cultural, el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya ni la culminació de la Xarxa d’Arxius Comarcals. Uns fets que la nota de premsa del Govern situa com a destacats.

Aquesta popularitat digital, aparentment meritocràtica, entronca amb la incapacitat cada cop més manifesta que tenim la ciutadania de demanar explicacions als nostres representants. Pensem en les eleccions que venen. En totes. Quan encara no ens han explicat què va passar després de l’1 d’octubre, ja anem camí que ningú faci balanç, ni entomi responsabilitats, pel desastre que ha estat el govern efectiu. Tenim conselleres que aniran a les eleccions municipals per Barcelona. El president Puigdemont es presentarà a les europees, malgrat la promesa de restitució al capdavant de la Generalitat que va fonamentar la candidatura de Junts per Catalunya. El vicepresident Junqueras anirà a deu mil llistes per demostrar ves a saber què que els catalans no sapiguem a aquestes altures i que als espanyols i als europeus no els hi rebufi la figa per davant i per darrere, que diria Pepe Rubianes.

Com podem la ciutadania avaluar la gestió del nostre govern, si les seves peces es ressituen en altres espais i ens insten a votar-les amb el relat que es tracta d’una jugada mestra per evitar l’ascens de l’extrema dreta, avançar en una república que no han fet avançar malgrat governar, facilitar el diàleg amb l’Estat i denunciar la injustícia a Europa? Demanar el vot sense haver explicat què has fet per merèixer-lo i assegurant que, si no el reps, estarem pitjor del que estem ara no és democràcia, és xantatge. Calen fets i explicació dels fets. És clar que això és difícil de veure i, demanar, si ens bombardegen amb imatges èpiques, cites de llibre d’autoajuda i ens intangibles en llocs web com el Consell per la República.

Resulta irònic que, ara per ara, el gran enemic de la República catalana no siguin els poders centrals espanyols, sinó la República digital.