Febrer era el mes en què Artur Mas podia tornar a exercir la política. La data va desencadenar un seguit d’articles i entrevistes sobre i a l’expresident on s’aventurava el seu pas al centre. Febrer és ara molt llunyà, i és la situació que ens ha fet sentir que entre les acaballes del març i el 29 de febrer hi ha un abisme la que ens revela quelcom innegable: Artur Mas no pot tornar a la primera línia política. Ni tan sols hauria d’exercir cap tasca dins el PDeCAT.
Almenys no ho hauria de fer fins que no s’esclareixi el paper de les retallades, en compliment de les polítiques d’austeritat imposades tant pel govern central com la Unió Europea, en aspectes clau per a la gestió sanitària de l’actual pandèmia, com ara la contractació de personal o la renovació dels equipaments. Hi ha qui apunta que el govern encapçalat per José Montilla ja havia iniciat algunes retallades. És per això que, quan aquesta situació acabi, caldria que un grup d’experts independent dels partits realitzi un estudi sobre les polítiques sanitàries a Catalunya desenvolupades d’ençà del restabliment de la democràcia, i com han determinat la preparació del sistema sanitari per a excepcionalitats com l’actual. S’entén que es tracta d’una situació que sobrepassa qualsevol sistema sanitari, la qüestió és escatir com reduir aquest impacte.
Si ja hi és, que aquest estudi sigui una de les bases per establir un consens a Catalunya sobre sanitat. Perquè el sistema sanitari ofereixi una atenció universal de qualitat; perquè aquesta atenció no es vegi empitjorada per l’austeritat; perquè estigui preparada, en la mesura del que sigui possible, per a l’excepcionalitat, i perquè evitem disjuntives com l’actual, en què l’equilibri entre preservar l’economia i preservar la vida, l’etern estira i arronsa entre producció i reproducció, genera més contradiccions i dilemes que no pas coincidències. M’és igual si s’ha de nacionalitzar tot el sistema; si s’hi ha d’invertir més o menys; si es manté la col·laboració poblicoprivada; si seguim amb els consorcis. Ens hem de basar, exclusivament, en el que sigui més eficaç. Cal que els partits deixin de fer demagògia amb la sanitat. Tots n’han feta.
Que el Govern no pugui fer res més que pidolar al govern central mesures que creu fonamentals demostra fins a quin punt n’ha estat, de negligent, fomentar un discurs republicà i sobirà basat en un simbolisme ple de conceptes el significat dels quals s’omple en funció de les estratègies partidistes de torn
La pandèmia actual demostra, també, que el sistema de promoció interna dins els partits està molt bé durant l’autonomisme, quan cada una de les formacions construeix capelletes als mitjans, les institucions, l’acadèmia i les entitats. En canvi, el nepotisme, la lleponeria i tenir com a únic mèrit haver militat en un partit són mal negoci quan s’afronten crisis que marquen l’esdevenir d’un país. Amb titulacions universitàries o sense, vinguin de la classe social que vinguin, és ja un imperatiu social que tots els càrrecs, de confiança o no, estiguin ocupats per les persones més vàlides per realitzar la feina de gestió dels béns comuns que se li encomana. I això passaria per tornar a la funció pública el prestigi que es mereix, aplicant mesures que fomentin la innovació, l’eficiència i la inquietud dels seus treballadors; que donin ales a la seva creativitat i que aprofitin el seu talent. No pas essent un camp de burocràcia escleròtica on qui més viu és el que més temps passa escarxofat a la cadira sense fer gaire soroll.
La base de qualsevol nació sobirana i democràtica és la fiscalització dels seus governants i treballadors públics. S’ha de fer deixant de banda els partidismes que, sense anar més lluny, aborden la qüestió del finançament de la sanitat pública com un xoc binari entre les polítiques de l’extingida Convergència i les del tripartit. És una tasca difícil. Ens cal informació, però ens trobem que fins i tot mitjans que diuen ser crítics i no tenir amo són dels que més afinitat mostren cap a un dels actors polítics que actualment tallen el bacallà potser no a Catalunya, però sí a la capital; i que hi ha editorials que s’entesten a eximir de responsabilitats la formació de Pablo Iglesias en la gestió de la pandèmia, mentre consideren que les polítiques del PSOE per frenar el coronavirus parteixen d’errors esmenables i no pas d’una visió concreta de l’Estat.
La gestió de la Generalitat s’ha d’avaluar. Durant la primera fase de la pandèmia, per la seva reacció tardana. Tenint en compte l’entramat digital que països com Corea del Sud han fet servir per frenar l’avenç del virus, el Departament de Polítiques Digitals podria haver fet més amb els recursos que té? On és Cultura? La comunicació de la Generalitat amb la ciutadania és diària i constant, però es troba a faltar més presència mediàtica, més retiment de comptes, de les conselleries que no són Presidència, Salut i Interior. El Govern ha de visibilitzar que va a l'una.
Ara, cal estar amatents a com el govern català practica allò que demana a Madrid. Per exemple, la Intersindical-CSC ha denunciat que diversos governs municipals, formats per JxCat, ERC i algun del PSC, tenen previst fer recuperar les hores no treballades per la suspensió de l’activitat laboral. Aquest no és el criteri de la Generalitat, formada per la coalició JxCat-ERC. El govern de Torra tan sols suspendrà els contractes d’obra i serveis dependents de la Generalitat i del seu sector públic si el contractista ho sol·licita. Ho fa en compliment del Reial Decret del govern central, cert.
No obstant això, la Generalitat ha de tenir en compte fins a quin punt, quan aplica a contracor mesures que considera nefastes per a la gestió de la pandèmia, no acaba sent corresponsable de les conseqüències que generen. És en situacions on la vida de les persones està en risc on la desobediència, la sobirania i la unilateralitat són més necessàries que mai. Que el Govern que es va promocionar com el que faria efectiva la República no pugui fer res més que pidolar al govern central mesures que creu fonamentals demostra fins a quin punt n’ha estat, de negligent, fomentar un discurs republicà i sobirà basat en un simbolisme ple de conceptes el significat dels quals s’omple en funció de les estratègies partidistes de torn, i no pas per expressar una política de país. Les morts per coronavirus, de simbòliques, no ho són pas.