No és el mateix gestionar una pandèmia sabent que el pitjor que et pot passar és perdre unes eleccions que gestionar-la sabent que el pitjor que et pot passar és anar a la presó. Els milers de morts que deixarà el coronavirus, l’alt índex de personal sanitari infectat i la utilització de la classe treballadora com a carnassa les setmanes abans que es decretés el confinament total bé valen una investigació més enllà de les urnes.
Adam Casals publicava divendres passat a l’Ara un excel·lent article que denunciava la tardana reacció de la Generalitat en la gestió del coronavirus. La peça anava en la línia del que jo havia demanat aquell mateix dia a la primera part d’aquest cicle d’articles: la fiscalització de l’acció del Govern i l’establiment de mesures, com ara un pacte nacional sobre sanitat, per estar més preparats per als desastres que puguin venir d’ara endavant. Per fer-ho bé, l’acció de la Generalitat s’ha de valorar tenint en compte les polítiques de l’executiu l’espanyol. Al cap i a la fi, Catalunya no té les mateixes eines que Àustria o Dinamarca per gestionar la pandèmia.
Igual que al català, la pandèmia va enganxar el govern espanyol amb els pixats al ventre. La seva reacció va ser fins i tot més lenta que la catalana. El més perjudicial per a Catalunya ha estat que l’abordament del coronavirus fet pel govern més progressista de la història d’Espanya ha estat l’esperable tractant-se de dos partits del règim del 78. Una gestió del PP, Ciutadans i Vox hauria tingut un plantejament idèntic. Potser, les accions adoptades haurien anat una mica més enllà.
Les mesures econòmiques s’han dedicat a salvar grans empreses, com les cadenes de televisió privades; endeutar unes classes baixes i mitjanes que amb prou feines s’havien recuperat de la crisi del 2008, i deixar a l’estacada autònoms, treballadors i petites i mitjanes empreses. Les sanitàries s’han planificat partint d’una visió espanyolista i centralista de l’Estat. Primer, militaritzant la gestió: una cosa és que l’exèrcit tingui recursos que, ja que ens han costat una morterada, es facin servir; l’altra que siguin els militars, i no els científics, qui liderin la gestió. Segon, centralitzant la gestió de material sanitari; una decisió criticada per gestors espanyols de tots els colors polítics, en ésser les comunitats autònomes les que tenen el personal i l’expertesa per fer-ho. Tercer, no aïllant Madrid quan tocava, escampant el virus a comunitats on hauria costat més que arribés. Quart, impulsant un relat patriòtic al qual s’hi han destinat molts calés, amb minions de partit a les xarxes i als mitjans que han tirat de catalanofòbia per desqualificar Oriol Mitjà o les demandes del president Torra, algunes més progressistes que les de PSOE i Podemos.
La negligència i l’espanyolisme són mortífers. I per això cal una valoració honesta, rigorosa i contrastada a fi de formular un judici que responsabilitzi a tothom en la mesura que li toca
La pandèmia ha certificat la defunció del 15-M. Com ja se sabia, tan sols calia donar un sou als seus representants perquè parlessin com la casta i governessin com la casta. Al moviment independentista li ha quedat clar que els comuns estan disposats a assumir els morts que ha causat la gestió centralista i militaritzada de la pandèmia. Per si algú en dubtava, el seu marc referencial és Espanya. No és res reprovable, simplement quelcom que l’independentisme haurà de tenir en compte si encara creu que establir lluites compartides amb ells és una bona manera d’ampliar la base. Fet i fet, els discursos del govern català emfasitzaven les lluites compartides; ja hem vist quin ha estat el paperot de socialistes i comuns.
La setmana passada plantejava a la Generalitat fins a quin punt, en el moment en què acata unes accions que considera insuficients i no posa en pràctica les que creu que millorarien la gestió, acaba sent corresponsable de les polítiques de Madrid. Avui, m’agradaria recordar a JxCat, ERC i la CUP que l’eix esquerra-dreta amb què donaven xecs en blanc al PSOE i a Podemos, i sota el qual anaven cedint i reculant per seduir els comuns, ja no val. A partir d’ara, qualsevol partit independentista que els doni suport amb l’argument de “si no, vindrà la dreta” serà còmplice de la gestió nefasta de la pandèmia. El PSOE, la baula més forta del règim del 78, i Podemos, el que més rèdit ha tret de la doctrina del shock aplicada a Catalunya després de la derrota de l’octubre del 17, han donat l’estocada final a qualsevol quimera que pintava el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya com una qüestió de partits, i no d’una estructura estatal on Catalunya no hi té cabuda. Qualsevol suport gratuït a les dues forces per part de l’independentisme serà alimentar una quimera homicida.
Els líders independentistes van deixar clar que la independència de Catalunya no en valia, de morts. PSOE i Podemos els han respost que mantenir les essències del règim sí que en val. Si algú m’acusa de monstre repugnant que peix l’independentisme hiperventilat i la postconvergència amb els morts del virus, el remeto a l’article de divendres passat i a les primeres ratlles d’aquest. La negligència i l’espanyolisme són mortífers. I per això cal una valoració honesta, rigorosa i contrastada a fi de formular un judici que responsabilitzi a tothom en la mesura que li toca. No es tracta d’empresonar líders catalans i guillotinar els espanyols.
Perquè la qüestió no és que la República Catalana hauria gestionat millor la pandèmia. Sinó que, en una Catalunya independent, l’estat espanyol no hauria posat bastons a les rodes a les polítiques catalanes. La Generalitat estaria cara a cara amb la ciutadania, i és aquesta relació directa entre poder institucional i popular, per cooperar però també per passar comptes, el que fa que les comunitats, a més de sobiranes, siguin veritablement republicanes i democràtiques. Jo, innocent de mena, segueixo pensant que la cultura republicana i la democràtica són les millors eines per preservar una vida que, ara mateix, està en perill.