La meva vida és un pèl com el capitalisme, que de tant en tant té crisis devastadores que em deixen sense saber ni qui soc ni què faig. La més recent és la que vaig tenir quan vaig fer trenta anys. Quan em passa alguna cosa així, deixo de llegir o mirar gènere fantàstic i furgo en el més costumista per trobar sentit a la vida. En crisis anteriors m’havia funcionat prou bé, aquest cop va ser molt més complicat.

El panorama televisiu català no em seduïa gaire. Els guions solen ser molt bons i les sèries ben fetes. Però tractin de dilemes existencials o d’assassinats sòrdids, acostumen a parlar de les cabòries de gent de quaranta-cinquanta anys que té un pis a l’Eixample o casetes molt bufones a pobles i ciutats de comarques. Vaig tornar a enganxar-me a Plats bruts. Però va i en un capítol el Lopes esmenta el que paga de lloguer a Barcelona. Un cop feta la conversió de pessetes a euros, vaig entrar en xoc perquè no podia assumir aquella quantitat irrisòria. Ja no puc veure la sèrie.

Vaig recórrer a Girls. En tenia moltes ganes, m’havien pintat la sèrie com a molt trencadora. Hi ha reflexions sobre abús sexual, veus noies fent caca i pipí i una manera de mostrar el cos nu de la dona que no està pensada perquè l’espectador home que s’allita amb dones s’hi faci palles. La resta, el mateix de sempre. Problemes amb els nois, de tant en tant amb la feina. Poca cosa més. La protagonista és una pàmfila que està insegura per tot. Per tot. En una Nova York blanquíssima, on no hi ha ningú que no sigui blanc que faci alguna cosa interessant. La vaig deixar a mitges.

Decebuda amb el present, em vaig capbussar en el passat. El meu referent d’adolescència era la Bridget Jones, perquè la seva aparença física i la seva vida personal i laboral eren un caos, com jo aleshores (i una mica ara). Vaig veure a Netflix la nova pel·lícula, Bridget Jones’ baby. Si no el necessités per treballar, hauria cremat l’ordinador. La Bridget s’havia convertit en una senyora amb una cara glamurosa fruit de la cirurgia, amb roba glamurosa i feina glamurosa. Havia de triar entre dos senyors fantàstics. Tenia un bebè maco. Em vaig sentir encara més traïda que amb Girls.

Les pel·lícules protagonitzades per senyores de seixanta i setanta anys no són pas millors. Tenia l’esperança que sí. Al cap i a la fi, entenc que durant l’adolescència, la vintena i la trentena la societat intenti vendre a les dones andròmines com l’home dels nostres somnis o que s’ha de tenir una carrera liberal d’èxit i a la vegada lluir uns Louboutin fantàstics, per mantenir-nos submises i fer-nos procrear amb homes mediocres. Però a la tercera edat esperes que la Jane Fonda i la Diane Keaton ja sàpiguen que tot això són rucades per domesticar-nos el talent i furtar-nos la llibertat. Però no, les seves pel·lícules són una continuació de la sèrie Sexe a Nova York.

Hi tens la protagonista que és la narradora de la història. La seva preocupació passa de tenir una carrera exitosa i trobar l’home dels seus somnis a evitar que la seva descendència la posi a una llar d’avis, mentre intenta trobar l’home dels seus somnis número dos. El primer ha mort. L’acompanyen l’amiga amb un matrimoni aparentment perfecte però que no ho és tant, l’amiga que té una carrera exitosa però ningú l’abraça a les nits, i l’amiga que carda amb tots els homes que té a l’abast. Tot i que és objecte de mofa i indignació per part de la resta, arribes a la conclusió que l’amiga que s’ho calça tot és la més sàvia i la que més bé s’ho passa. Tot això s’amenitza amb els habituals acudits sobre coses que et surten o no et surten de la vulva ―nadons/nets, regla/menopausa, lubricació/sequedat vaginal...― i amb drames com marits o amants que et deixen per una joveneta.

Les vivències de la meva generació fan que es vegi el llautó a les històries de divorciades que van a l’Índia a retrobar-se amb si mateixes o d’homes de negocis que compren una casa a la Toscana per cuidar ceps

Ja estava a punt de llençar la tovallola quan recordo que encara no he vist la quarta temporada de Broad City. La miro i em trobo de nassos amb una refotuda obra mestra, que inclou un genial episodi de dibuixos animats. Parla amb irreverència i sensibilitat de pobresa energètica, problemes de salut mental, poliamor, relacions de gènere en una època marcada per l’auge de l’autoritarisme o precarietat laboral. A Nova York. Amb gent afroamericana i llatina, encara que siguin secundaris.

Per acabar-ho d’adobar, a TV3 se li acut emetre a l’estiu la sèrie balear Mai neva a ciutat. La història d’una noia a la trentena que torna de Londres a Mallorca i ha de reprendre la seva vida on la va deixar anys abans. Retrata a la perfecció la incertesa i decepció de la meva generació. Per una banda, la derrota de jugar-te-la i no tenir el final feliç que t’havien promès, i d’haver de tornar per veure que tu has de reprendre una vida aturada, però que a la vegada ha continuat sense tu. Per l’altra, la decepció en veure que, encara que assoleixis els objectius, pots descobrir que no és el que t’esperaves, i que no tens prou recursos per iniciar una nova aventura així, com si res.

Les vivències de la meva generació fan que es vegi el llautó a les històries de divorciades que van a l’Índia a retrobar-se amb si mateixes o d’homes de negocis que compren una casa a la Toscana per cuidar ceps. Generacions anteriors hi havien fantasiejat perquè, tot i que no estiguessin divorciades o no fossin homes de negocis, hi havia elements d’aquelles vides amb les quals podien empatitzar i sentir-se protagonistes de la fantasia. Ara, algunes podem anar a la Toscana o a l’Índia, oi tant, però hi anirem de motxillera i compartint alberg amb joves a la vintena més tirats que nosaltres, després d’estalviar molt i molt. I és clar, comences a pensar que això no pot ser perquè tu ja ets una senyora. Però no ho ets del tot, perquè vas a llocs de joves tirats. L’ambientació de la sèrie mallorquina ha captat aquesta liminalitat entre la joventut i l’adultesa que s’ha convertit la trentena, amb el seu nomadisme material i existencial fruit de l’esfondrament de tot allò que fins ara donava seguretat: la llar, la feina, la família nuclear on tu n’ets la cap.

Després de veure Mai neva a ciutat segueixes igual de desorientada, però tens el confort de veure en pantalla algú que està tan desorientada com tu, cosa que vol dir que algú allà fora sap que estàs desorientada. Combinar-la amb Broad City és injectar-te energia. És tenir la força per sortir endavant que t’atorga riure’s de tu mateixa i d’una vida que no controles. És aquell equilibri entre lluitar per un futur millor sense caure en el dol permanent per la situació que tens, passant-ho bé mentrestant. És una narració aspiracional, però molt marcada per la supervivència, que tot ho agredolça. No sé si el relat de sèries com la balear o la nord-americana ―el meu, el nostre― és millor o pitjor que els anteriors. Però, ara mateix, em sembla el més honest.