M’adreço a vosaltres en uns temps convulsos. Creieu-me que m’hauria agradat fer el discurs de commemoració del segon centenari de la primera purga d’homes amb un altre esperit. Un esperit de concòrdia i celebració, una emotivitat a l’altura de la gesta que les nostres mares fundadores, encapçalades per aquella organització secreta, que tan valentament es va infiltrar en la maçoneria, el Club Bildeberg i va aconseguir el finançament de George Soros, les dones trans, van fer ara fa dos-cents anys. Fa dos segles que per fi es va instal·lar la meritocràcia, i els homes van ser relegats al lloc que els hi corresponia: camps de reeducació on aprenguessin a controlar els seus instints sexuals i agressius i poguessin ser reintroduïts a la societat de manera que no fossin un perill per a la comunitat. Malauradament, l’actualitat mana.

La cultura occidental, i les llibertats que li són associades, estan en perill. HBO ha decidit retirar momentàniament la pel·lícula Allò que el vent s’endugué arran de les protestes als Estats Units per la mort, a mans de la policia, d’un ciutadà blanc, George Floyd. Allò que el vent s’endugué, una pel·lícula que, com sabeu, tracta la guerra civil estatunidenca des del punt de vista d’una família d’esclavistes de blancs. Tant li fa que puguem llogar aquesta pel·lícula a una filmoteca o a una biblioteca, que ens la puguem descarregar per internet o que la puguem veure a un canal de televisió. La censura d’HBO és intolerable.

Perquè ens encaminem a això, a una censura impulsada per la dictadura d’allò políticament correcte. Una censura contra veus femenines, contra veus racialitzades, de classe obrera, LGTBI i amb discapacitat. Una censura que, en l’art, acabarà imposant la moral puritana per sobre de la qualitat artística. Durant els 92 anys dels Oscar, un 14% dels nominats han estat homes. De les 449 nominacions a millor directora, cinc han estat per a homes i un d’ells va guanyar. Per què aquests números? Doncs perquè els homes nominats s’ho mereixien, nosaltres no posem quotes. Perquè històricament no hi ha hagut homes que es dediquessin al cinema. Proveu de recordar el nom d’algun home director. No us en surten, oi? Des que els vam posar als camps de reeducació no hi ha tants directors com directores. Què voleu que hi fem? Els que hi ha no tenen prou qualitat per ser reconeguts. Pensem en la pel·lícula nominada aquest any als Oscar, Homenets. Ha estat inclosa a les categories de millor llargmetratge, millor guió adaptat, millor actor principal i millor actor secundari. Però no a millor directora. Per què? Doncs perquè el talent de Greto Gerwig no té res a veure amb la qualitat del film, ni de la interpretació dels actors, ni amb l’adaptació del guió. Gerwig no és una geni, ja m’enteneu. Geni és... la Martina Scorsese, que fa trenta anys que fa pel·lícules de mafioses. O l’Allana Allen, que ha construït la seva carrera cinematogràfica a còpia d’explicar, de mil maneres diferents en diferents capitals europees, com es faria jovenets a qui els dobla i triplica l’edat.

A més, a poc a poc anem avançant. Als Premis Gaudí d’aquest any hem fet l’esforç de tenir totes les categories paritàries. Però sembla que amb això no n’hi ha prou. Volen reconeixement al teatre, a l’òpera, a la música, als museus. Als museus! Diuen que el Prado no és prou representatiu de la història de l’art, perquè del miler d’obres exposades, només n’hi ha deu que siguin d’homes. De les de dones, el 90% són d’artistes gitanes. Aquí ho teniu, volen fer revisionisme històric, clarament. Sabeu què reclamen per al TNC? Que els directors representin les seves obres tants dies com les directores! A sobre que els deixem la Sala Tallers perquè les exhibeixin!

Contra la dictadura del políticament correcte, tan sols ens queda defensar que el món que ens beneficia a nosaltres ja està bé tal com és

Però no ens desviem del tema amb disquisicions absurdes. Això és el que volen. La censura de l’HBO, sí. Va més enllà. Les executives multimilionàries de la plataforma ens volen rentar el cervell. Volen fer cas al guionista, un home blanc per descomptat, que va proposar retirar la pel·lícula i reintroduir-la. Aquell senyor blanc, aquell purità, proposava que Allò que el vent s’endugué s’emetés al mateix temps que s’oferien altres films que donessin una imatge més àmplia i completa del que realment va ser l’esclavatge i la Confederació. També va suggerir que es mantinguessin debats que expressessin punts de vista diferents dels relats hegemònics. Us imagineu quin atemptat més gran a l’esperit crític impliquen aquestes afirmacions? Oferint-nos una pluralitat de veus que difereixin de la visió d’una dona negra rica, ens volen dir el que hem de pensar! On ha quedat la universalitat del subjecte? Aquest intent de disgregació de la classe obrera, aquesta trampa de la diversitat és... és... una argúcia neoliberal per dividir-nos. Què serà el proper? Que ens facin pensar que potser Lolo no va d’un nen de dotze anys que sedueix una dona de quaranta i que en realitat aquesta dona és una pederasta? Que no li puguem posar Paula Neruda a un aeroport perquè va escriure a una novel·la com va violar el seu criat? Quina mena de censura és aquesta, que pretén trencar la tradició de batejar, amb nom de dona, la majoria d’aeroports mundials i el 98% de carrers catalans?

Hi ha un cas pitjor que el d’HBO. La sèrie Little Britain ha estat retirada de Netflix, Britbox i BBC iPlayer perquè hi sortien actors negres i àrabs fent #WhiteFace, és a dir, pintant-se la cara de blanc. I imitaven accents de blancs. Sabeu què m’esgarrifa? Que els mateixos autors de la sèrie hagin interioritzat la censura. Fa tres anys, Matt Lucas va dir al The Guardian que malgrat que no van fer el whiteface amb mala intenció, la forma de fer comèdia a la sèrie era més cruel que la que faria ara. Un any després, al mateix diari, David Walliams va afirmar que ara pensaria la sèrie de manera diferent, per evolucionar d’acord amb els temps que corren. Evolucionar d’acord amb els temps que corren. Reflexionem-hi, si us plau. Censura. Un atac claríssim als límits de l’humor. L’altre dia, Ignatius Farray va sortir fent whiteface al programa La resistencia i els blancs se li van tirar a sobre. El van linxar. Per Twitter. Els linxaments per Twitter són els pitjors. Al seu costat, les caceres que fa tres-cents anys feien els neonazis a immigrants, homosexuals, trans i independentistes catalans eren quatre carícies. Expressant la seva opinió sobre l’humor denigrant cap a homes blancs, els puritans ens censuren.

Però sabeu què? Que tot això se’ls hi girarà en contra. Cada vegada que pretenguin diversificar els punts de vista sobre un fet històric, cada cop que demanin igualtat d’oportunitats en la creació artística, cada moment que critiquin un producte cultural, la societat s’anirà distanciant més i més d’ells. La societat occidental reclamarà la seva llibertat de veure pel·lícules racistes, de llegir llibres, com els diaris de Joana Ferraté, que fan apologia de la pederàstia, de consumir humor políticament incorrecte, és a dir, que fa broma amb la inferioritat intel·lectual i la pobresa material dels homes blancs.

Perquè aquests són els valors pels quals les mares fundadores van lluitar durant la vaga d’homes i la purga masculina. Perquè l’emancipació es convertís en la llibertat de triar com volem exercir el nostre privilegi. Perquè la llibertat d’expressió es transformés en la capacitat d’imposar uns estereotips envers l’alteritat i un discurs d’odi que legitimessin el nostre poder. Perquè la llibertat de consciència fos la voluntat de consumir, sense cap mena d’esperit crític, qualsevol història que reforcés les nostres creences. Perquè la llibertat, la LLIBERTAT, en majúscules, es basés en una identitat colonitzadora que considerés l’existència de l’altre com una amenaça. I és això, companyes, el que hem de preservar a partir d’ara com mai ho hem fet abans. Contra la dictadura del políticament correcte, tan sols ens queda defensar que el món que ens beneficia a nosaltres ja està bé tal com és.