La vaga d’homes políticament correcta seria aquella en què agafem els homes i els tanquem a casa. Sense internet, envoltats d’electrodomèstics, de quitxalla, gent gran, mascotes, persones amb una discapacitat. Però sense el caos i la destrucció que suposa la purga. És a dir, sense agredir-los, assetjar-los, torturar-los i matar-los. Sense la part divertida, vaja.

La vaga d’homes-no purga té dos objectius. El primer, fer-los veure que aquelles tasques que consideren desagraïdes, les que estan molt mal vistes, les que no es paguen ―si no és amb amor, lloances, abraçades, petons i bla, bla, embòlia―, són molt importants per a la societat. Que entenguin que, si hi ha visionaris capaços de concebre grans fites, és perquè hi ha gent que s’ocupa de les coses petites. No sé si us hi heu fixat, però el món està governat per homes als quals ni de conya els deixaries cuidar el teu periquito. Elon Musk, multimilionari excap de Tesla que sembla un dolent de James Bond; Mark Zuckerberg, creador de Facebook, que no sabem si pot processar emocions humanes; Donald Trump, als Estats Units; Xi Jinping, a la Xina; Vladímir Putin, a Rússia; Matteo Salvini, a Itàlia ―és ministre, però fa por igual―; Jair Bolsonaro, al Brasil. Un fort aplaudiment a qui va decidir que la psicopatia i la immaduresa emocional eren les qualitats d’un bon líder.

El segon objectiu és fer partícips els homes del noble art de cuidar. Que se’l sentin seu. Que en gaudeixin. Que tinguin una relació orgànica, simbiòtica, amb aquells éssers que cuiden. El masclisme no és només la construcció de la societat en base al privilegi masculí i la discriminació de la dona. També és la col·lectivització de la responsabilitat envers les frustracions dels homes. Me’n vaig adonar quan llegia La guerra no té rostre de dona, de la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. Al llibre, la Premi Nobel recull els testimonis de dones que van lluitar amb l’Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial. L’obra explica com elles no van ser tan reconegudes com ells en acabar la Gran Guerra Patriòtica. Ans al contrari. Els seus testimonis es van silenciar i se les va menysprear. Titllant-les, sovint, de meuques i males dones.

Aleksiévitx mostra com la guerra és tant l’encimbellament de la masculinitat com la mostra de la seva artificiositat. A la guerra, les relacions de gènere, i els espais femenins (privats) i masculins (públics) salten pels aires. La llar esdevé un camp de batalla. Les dones s’incorporen a la feina remunerada, al front, i són tan capaces com els homes. En un món en què la força física cada cop és menys rellevant per als conflictes bèl·lics, que passen a ser jocs de precisió, un dels fonaments per sostenir l’arbitrari binomi masculinitat/feminitat, i la seva oposició jeràrquica, s’esfondra.

Tanmateix, hi ha un fet que sempre persisteix. Moltes de les dones que també som femelles humanes seguim tenint la capacitat de parir. I segueix sent necessària. Es diu que la nostra opressió primigènia a Occident es basa en el control de la nostra sexualitat, per garantir un llinatge que es pugui transmetre per la via paterna. Hi afegiria que a molts paios els rebenta no poder parir. No poder sentir què és tenir un ésser humà dins seu. Per això necessiten deshumanitzar-nos, vetar-nos dels espais de creació artística, tecnològica, social i humanística, i presentar els nostres processos fisiològics com a malalties horroroses que ens transformen en monstres histèrics quan menstruem o en pacients histèriques quan parim. Ens tenen enveja.

La vaga d’homes seria per dir-los que ells també poden fer moltes coses per la vida

Pensem-ho bé. Les dones podem fer el mateix que fa un home, però amb la figa sagnant. És a dir, si els homes poden fer coses èpiques, nosaltres les podem fer epiquíssimes. Imagineu-vos Espàrtac liderant les tropes de gladiadors i lliberts contra l’exèrcit de Roma amb la titola brollant sang i els collons roents com dues pedres volcàniques. Crix al seu costat té una mala llet de la rehòstia perquè dormint se li ha tombat la compresa i ho ha deixat tot fet una merda i després de la refotuda batalla haurà de rentar els llençols i li fot una mandra que t’hi cagues i ja veuràs quan enganxi un romà que li penso clavar la destral per obrir-li el cap com si fos una síndria.

Una altra cosa que odio és la cantarella aquesta, difosa per algunes feministes també, que les dones tenim el do de la vida. No, no el tenim. Si no ens foten una llavor al test, no hi creix res. L’argument desresponsabilitza els homes de la seva part del pastís. Ah, com que elles tenen el do de la vida... El que sí que tenim, però, és la capacitat de gestar la vida i, en conseqüència, la decisió d’acabar-la. Això fot. Això fa por. Els homes necessiten la llei per ser sobirans; les dones que som femelles, som sobiranes perquè som femelles. Potser és una impressió, però cada vegada que es debat sobre polítiques de cura, de maternitat i paternitat, en relació sobretot a la feina remunerada, hi ha una presència fantasmagòrica que és el “val, però algun preu hauran de pagar per gestar i parir, oi? Vull dir, si elles fan una cosa que nosaltres no fem, per què les hem d’esperar, a la feina? Elles tenen un talent més, i un gran talent comporta una gran responsabilitat, ho diu el tiet de l’Spider-man. On és l’equitat i la igualtat?”.

La vaga d’homes, doncs, seria per dir-los que no, que ells també poden fer moltes coses per la vida. No la poden gestar, llevat que siguin trans, però tenen un paper en la seva creació i en el seu manteniment. No es tracta de donar-los una medalla i fer-los pòsters del tipus Pablo Iglesias tornant d’una baixa de paternitat com si tornés del Vietnam. Es tracta que s’hi trobin bé d’una forma plena i desinteressada.

Algú pot pensar que això és una versió hippy de la vaga d’homes. Però a mi m’agraden les històries de grisos. On no hi ha ni bons ni dolents, sinó dolents-bons. I zombis. Com Joc de trons. Per això, la vaga d’homes aparentment hippy amaga un gir egoista. Ho explicaré en l’últim article de la trilogia. No serà la setmana que ve, sinó d’aquí a unes setmanes. Potser mesos. Si no, contribuiré a fer del mes de març el mes “de les dones”, i això ara està de moda. Jo soc una moderneta de merda del feminisme i no fa per mi.

Continuarà.