El juliol passat, després de travessar ben joliua la Porta dels Països Catalans (on l’esperaven una desena de feligresos) i de retratar-se amb el puny alçat a la Plaça Major de Vic més sola que una mussola, Marta Rovira declarava que tornava a Catalunya per “acabar la feina que vam deixar a mitges.” No ha passat ni mig any de tot aquest desplegament de força, però ara mateix l’encara secretària general d’Esquerra ha decidit que la tasca de l’alliberament nacional serà millor perpetrar-la... des de Ginebra! A casa ens hem quedat de pedra, estimada Marta. Segons conten els cronistes, la decisió de Rovira rau en una amanida de motivacions personals i polítiques; la seva filla ja s’ha passat sis anys escolaritzada al sistema del país (això del multilingüisme és una ganga, certament) i, al seu torn, Rovira estaria interessada a exportar la lluita processista a un ens polític d’àmbit internacional.
Jo entenc perfectament el postexili suís d’aquesta gran política. En efecte, la globalització mundial i les noves tecnologies han provocat, entre moltes altres coses admirables, que hom pugui fer la independència, si li surt de la pebrotera, fins i tot amagat en una cova de l'Afganistan! Per altra banda, ara que Oriol Junqueras tornarà a liderar Esquerra amb l’única competència del seu propi melic, és normal que Rovira vulgui apartar-se de la cosa partidista i exportar l’ètica "ho tornarem a fer" al seu país d’adopció, per així acabar convencent de la necessitat d’una Catalunya segregada àdhuc a tota quanta Perca fluvitatilis del llac Léman. De fet, resulta del tot lògic que Marta Rovira retorni a Suïssa, el país predilecte de l’esquerra catalana, l’indret on Anna Gabriel cardà el camp d’Erasmus per oblidar l’empat infinit en què dormisqueja la CUP i on Jordi Cuixart també ha establert el seu bisnes.
Entre la purga que hi haurà a ERC i la penya que fugirà de Catalunya per no haver d’afrontar la cara de pomes agres dels seus ciutadans, la cua del postexili té pinta d’ésser molt llarga
Lluny d’escarnir-la a l’hora d’implementar la independència tot fent teletreball, hom ha de lloar Marta Rovira per la seva valentia. Cal tenir-los molt ben posats per abandonar la comoditat existencial de la ceba vigatana i de les patates del bufet, de la somalla i de les mongetes del Collsacabra, per abocar-se a la pastositat insofrible dels Äplermagronen o la picantor nauseabunda del Landjäger, amb aquella sobredosi de pebre negre i coriandre. On vas a parar, filla meva! A banda de la cosa culinària, Rovira podrà caminar pels bells carrers de Ginebra sense que cap independentista eixelebrat li recordi les tones de mentides que la líder d’Esquerra va regalar-se durant el procés i també a les seves escorrialles; perquè això d’estar sis anys fotent la tabarra amb tornar a casa i, per acabar-ho d'adobar, dir que tornes per acabar la feina per després cardar el camp, ai las, podria ofendre hipersensibles.
És normal, en definitiva, que gent com Marta Rovira hagi entès que l’univers de la coherència ja fa molt de temps que ha explotat i que, posats a assumir contradiccions, millor encarar la tercera part de la vida el més còmodament possible. En aquesta lluita de la puta i la Ramoneta, l’antiga lideressa d’Esquerra no està sola. Aquesta mateixa setmana, hem vist un dels primers independentistes de pedra picada i nascut fora de l’armari autonomista, l’il·lustre Miquel Calçada, jurant el seu nou càrrec com a conseller de RTVE (fent honor a la cosa convergent, el nostre Mikimoto no acatà la Constitució ni la fidelitat al rei, sinó la lleialtat “al règim jurídic vident en cada moment”, la qual cosa seria el mateix). Si la tònica continua igual, ben aviat veurem l’esperit de Francesc Macià fitxant pel Real Madrid o la majoria d’articulistes indepes escrivint al Quadern d’El País (afegiu-hi emoticona).
Desitjo tota la sort del món a Marta Rovira i li recomano que encarregui uns quants llits supletoris per a la seva nova llar (allò que de tota la vida n’hem dit un plegatín), perquè entre la purga que està a punt de veure’s a Esquerra i la penya en general que fugirà de Catalunya per no haver d’afrontar la cara de pomes agres dels seus ciutadans... la cua del postexili té pinta d’ésser molt llarga. Bon vent.