Aquesta setmana, el president Illa ha rebut el president Pujol i el president Mas —per separat— al Palau de la Generalitat. No costa gaire d’endevinar-ne les intencions: Illa vol ser associat a una idea d’ordre institucional i solidesa de caràcter que, en aquest país, la dreta catalana sempre s’ha volgut fer seva per compensar la manca de poder de fons. Pujol i Mas, malgrat que el segon va ser el successor escollit del primer, tenen diferències. El punt en comú que fa intersecció, la qualitat que els fa atractius a ulls d’Illa, és una gràcia per la moderació, que és el nom curt de l’habilitat de no crear gaires problemes sense deixar de ser catalans. És que Jordi Pujol no ha estat mai independentista; Artur Mas va dir que ho era, però va farcir el discurs independentista d’eufemismes i drets civils, va convertir el 9N en poca cosa més que en una activitat de diumenge per estrenar sabates, i va ser apartat pels antisistema de la CUP. Això últim sempre ha fet mitja gràcia i mitja pena als espanyols. A ulls d’algú com Illa —que per coherència ideològica no pot rebutjar-lo per ser un traïdor de classe com sí que va fer la dreta espanyola—, el president Mas és algú digne de perdó. No sabia el que es feia. Volia la majoria absoluta. Es va deixar endur i, com que no era un president fet per a aquelles circumstàncies, les circumstàncies el van acabar matant.  

Si una cosa ha quedat clara aquests primers mesos de mandat d’Illa és que el president vol arribar al nivell d’associació entre model de país i institució dels bons anys convergents. El president Aragonès va voler fer entendre que la Generalitat era una cosa de tots, que el seu govern era el del 80% i que tot plegat havia de ser poca cosa més que una assemblea per compartir sentiments i reeducar emocionalment el país. Volia la institució per al partit perquè, complint ordres de Junqueras, perseguint l’hegemonia que havia de dur el líder d’ERC a la presidència, no podia voler-la per a ell mateix. No cal que escrigui, tenint en compte el ball de bastons a ERC i els vint escons que els queden al Parlament, que aquesta estratègia no va reeixir. 

El que més incomoda el president socialista és que encara no pot governar com si els catalans no existíssim

El president Illa no només necessita ser associat amb la pau després de la guerra, també necessita ser-ne el responsable. I per fer-ho li cal ser reconegut per altres figures polítiques històriques que poc o molt, en menor o major mesura, pensen que tot el que va passar el disset, allò que va precipitar el govern de Puigdemont va ser, precisament, precipitat. És un mínim comú discret, però hi és, i és l’únic que pot fer que segons quins sectors catalans deixin governar Illa. De fet, això és el que més incomoda el president socialista: encara no pot governar com si els catalans no existíssim. Encara ha de fer veure que té alguna deferència per la llengua, que s’interessa per no sé quin poble perdut del Pallars, que respecta la història de la Generalitat de Catalunya. Com que hi ha catalans, Catalunya encara no es pot governar com una sucursal espanyola més, per això necessita posar-se la barretina i deixar-se validar pels seus predecessors. Per això necessita l’ordre convergent. Al capdavall, són ells els qui han governat el país durant més anys d’ençà de la restitució de les institucions.

Salvador Illa governa sabent que per molts és vist com un president forà i enemic del país. Els convergents, en canvi, han pogut governar tota la vida com si les institucions els pertanyessin. En realitat, han governat tota la vida a Catalunya a canvi de ser governats pels espanyols a Madrid sense oposar-s’hi gaire, ans negociant-hi. El president socialista sap que aquesta manera de governar és l’única manera de governar en pau, perquè manté els catalans distrets. Satisfets, fins i tot. “Tites, tites, tites”. És l’única manera de governar sense donar-nos l’esquena i córrer el risc que la cosa es torni a encabritar. És la manera de demostrar que l’ordre dona fruits i que al país li val la pena aprendre de nou a treure profit de l’statu quo en comptes d’enfrontar-s’hi. En aquest país, cap partit ha ofert tants anys de treva com Convergència. Salvador Illa busca mimetitzar-s’hi dissimuladament perquè la treva d’avui, que en realitat és l’emmudiment d’un conflicte ètnic que continua treballant contra nostre, sigui mèrit seu.