Si ens atenim a les paraules del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que es va definir a si mateix, en l'acte de presa de possessió, com el president de la preindependència, Ferran Mascarell serà a partir d'aquest dimarts l'ambaixador a Madrid de la preindependència. Cinc anys conseller de Cultura en el Govern del president Mas, idèntic càrrec durant uns mesos amb el president Maragall, regidor de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona en els anys triomfants del PSC, socialdemòcrata i catalanista, són alguns dels atributs de Mascarell. Cap dels quals, tanmateix, tan valuós com la seva capacitat de diàleg, fins i tot amb formacions molt allunyades del seu pensament, i la seva important agenda de contactes del món cultural i polític Catalunya enllà. Mascarell es fa càrrec d'una delegació de la Generalitat a Madrid que en els últims temps ha mancat de poder polític i que, a més, ha interpretat des del total desacord el full de ruta marcat pel Govern català. El motiu no era cap altre que, des del 2011, el nomenament es realitzava a proposta d'Unió, arran dels pactes polítics existents en el passat a CiU.

La tasca de Mascarell a Madrid no serà fàcil, però sí que serà professional. L'exconseller no és aliè al procés polític que s'ha viscut a Catalunya i sense tenir carnet de CDC ha estat un dels col·laboradors més pròxims d'Artur Mas. Tant que, segurament, molt pocs membres del Govern han rebut tanta correspondència sobre l'evolució política dels tres últims anys, i les seves anàlisis sempre han estat de les més escoltades per l'expresident. Mascarell tindrà com a missió establir una línia de diàleg amb el proper govern de l'Estat i també amb el cos diplomàtic acreditat a Madrid. El seu èxit no consistirà, com en el passat, a ser present a l'agenda social de la ciutat, sinó a buscar complicitats a la capital espanyola, on parlar d'independència o d'acordar un referèndum pactat o acceptat amb l'Estat és poc menys que una heretgia. Però la trajectòria de Mascarell, compromès des de l'esquerra en el projecte sobiranista i ideòleg d'algunes de les seves estratègies, és una porta oberta a l'esperança.