Sense cap mena de dubte, les darreres revelacions de dones assetjades a les redaccions dels mitjans de comunicació no està fent gens de gràcia a molts; especialment als homes i també a algunes dones, però ni de prop a tots ni a totes, i aquest canvi quantitatiu mostra un canvi qualitatiu molt important. Ha canviat el context, concepte que manllevo i adopto del meu fill, i que em sembla que es pot convertir en una gran eina per explicar el que fa anys que, d’altra banda, moltes de nosaltres —i també algun de vosaltres— expliquem.

Els fets no es poden explicar mai aïllats del context, no només perquè no s’entenen, sinó perquè l’aiguabarreig de les circumstàncies és el camí més curt per a dissimular, maquillar, esbiaixar i, principalment, espolsar les responsabilitats de qui les té. En el cas que ha exposat l’Ana Polo, una de les primeres coses que s’obvia del context —que sí que s’utilitza per significar la majoria d’edat— és la relació laboral i, a més a més i especialment, assenyalar que aquesta és jeràrquica; qüestió, sense cap mena de dubte, central en el cas que s’exposa.

Molts homes i també algunes dones juguen a aquest joc d’obviar les dependències que generen les jerarquies —els sembla que de manera sàvia—, i només els puc dir que ja s’ho trobaran, si és que no volen —pot ser que no els convingui— aprendre-ho abans. No és pas una amenaça, és més fàcil entendre els efectes de la jerarquia i com coarta la teva llibertat i capacitat de tria, per una qüestió bàsica de control social, si ets a la banda de baix, i, si les xifres es mantenen, la majoria de nosaltres, homes i dones, acabarem els nostres dies com a residents en una institució per a la tercera edat. També és cert que ni això és garantia de res, perquè hauria d’anar acompanyat, si més no, que Déu o la Natura ens conservi el senderi a tots plegats.

Tot i que es continua intentant, la vergonya social ha canviat de bàndol

Ara, també en el cas d’una residència, igual que en el context laboral, no només hem de tenir en compte el microcontext —quin paper tenim i què som en la institució o organització en la qual es produeixen els fets—, hem de tenir clar quin és el context general, de la societat en el seu conjunt, i, per tant, quin és el paper que aquesta reserva a dones i homes en una societat sexista com la nostra. Ha quedat ben clar en el cas del partit del Mallorca a l’Aràbia Saudita amb el tracte que han rebut les dones; també aquí, a casa nostra, les evidències són constants —encara que les forànies ens semblin pitjors— sobre la persistència de la discriminació de les dones i els privilegis dels homes. Per tant, nosaltres ho continuem tenint pitjor.

Ara bé, he començat parlant d’un canvi qualitatiu important en aquest context que ens determina, i així com encara moltes coses no s’han mogut, sí que ha canviat l’estigmatització de les dones que denuncien. Tot i que es continua intentant, la vergonya social ha canviat de bàndol. Els denunciats comencen a veure conseqüències negatives derivades del seu comportament, malgrat que encara tenen molts recursos per esquivar la responsabilitat dels fets. Un d’aquests, el mateix patriarcat; un altre, la idea de la llibertat sexual davant la repressió, també les segones oportunitats o parlar del feminisme punitiu i tot un seguit de subterfugis que els sembla que queden brillants en els al·legats que fan des de la que suposen superioritat moral de l’intel·lecte entrenat i que no és res més que pura defensa de l’statu quo patriarcal masculí. Cada vegada més i més dones i homes de totes les edats i procedències veuen que el rei va despullat; només no ho reconeixen, o es resisteixen a admetre-ho, aquells que no saben ser res més que reietons.