De tot el discutible sobre l'absolució de Dani Alves i les seves interpretacions hi ha un dany irreparable que es remunta a la sentència de La Manada. La polarització ideològica i partidista de les agressions sexuals oculta el veritable debat. Els obstacles de les dones per denunciar i la dificultat de la Justícia per abordar les agressions sexuals. Les dades apunten que els tribunals no són el lloc més eficaç per aconseguir reparació. Cada 14 minuts hi ha un atestat per violació a Espanya, només es denuncien 8 de cada 10 agressions i 1 de cada 10 acaba en condemna. El nombre de denúncies, la raó per la qual es recorre tan poc a la via judicial, és proporcional a les condemnes.

La realitat demostra com la violència sexual és difícil d'instruir i de provar. En aquest escenari, hi ha qui banalitza les sentències i oblida que darrere hi ha una víctima. I hi ha qui prefereix posar Irene Montero o una ministra del govern espanyol en una diana abans de parlar de la inseguretat de les xifres. O qui generalitza amb la cultura de la violació dels homes posant una diana similar que tapa el fracàs judicial i un debat que necessita consciència i consens social. No és casualitat que just a un mes de la renovació del pacte d'estat contra la Violència de Gènere en les Corts, tot just començar salti pels aires i es reediti el PP contra PSOE (VOX no el va firmar).

És lògic que la sentència d'Alves generi frustració. Amb el mateix relat, hi ha una primera instància que veu justos quatre anys de presó i una sala d'apel·lacions on tres magistrades i un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l'absolen. Ho fan amb els mateixos fets i avaluació de la prova. Hi ha tres actes en la seqüència del crim. Abans d'entrar al lavabo, a dins i després. En l'acte primer —la festa a la sala VIP del Sutton— els jutges veuen contradiccions en com va passar basades en l'actitud (sic) de la jove i la seva declaració. En el després, no hi ha cap contradicció en la seva actitud. Però les primeres presumptes contradiccions, segons la sala, no fan "fiables" totes les altres coses. La noia va sortir plorant, va complir amb el protocol, van testificar els Mossos, el personal de la discoteca, les amigues, va anar directament a l'Hospital Clínic, l'informe clínic va certificar ferides i blaus als genolls i un quadre ansiós que va durar fins a la celebració del judici. Va ser la víctima perfecta complint el protocol.

La polarització ideològica i partidista de les agressions sexuals oculta el veritable debat. Els obstacles de les dones per denunciar i la dificultat de la Justícia per abordar les agressions sexuals

El que va ser suficient per condemnar, ho és també per absoldre. La primera i la segona sentència estan ben fonamentades i alhora tenen debilitats. El testimoni de la víctima no és "fiable" per als jutges i, per tant, és insuficient. Més enllà de les consideracions jurídiques, amb aquesta última decisió és fàcil que les víctimes s'ho pensin més a l'hora de denunciar i els agressors menys.

Així que està el debat entorn de la sentència del TSJC, la realitat casuística que confirma un espai d'impunitat i la polèmica política. La vicepresidenta María Jesús Montero va cometre un error qüestionant la presumpció d'innocència (la va abolir, directament) i un altre no corregint la declaració al minut. Es pot protegir aquesta presumpció i també creure la víctima. De nou, una declaració inassumible en un estat de dret, ho ha tapat tot. No sabem si Alves és culpable o no, però sí que el masclisme ha aclamat la sentència per totes les vies possibles. El desempat jurídic el farà el Tribunal Suprem. Mentrestant, la complexitat probatòria de la violència sexual, què fem amb l'educació sexual dels homes (un 97% de les agressions les cometen ells), la dificultat de les dones per alçar la veu i l'alt preu que paguen quan ho fan continuen ocupant molt espai del debat públic.

El cas de Dani Alves no serveix per carregar contra la llei del "només sí és sí". Serveix en tot cas per reafirmar que l'eslògan és vàlid i necessari. Es continuarà discutint sobre el contingut d'ambdues sentències, però és necessari endinsar-se en la cultura del consentiment. Els experts assenyalen que molts joves i menors cometen agressions sexuals sense ser conscients de la violència que exerceixen, ni viure-les com a tal. I molts se senten agredits pel feminisme, com si la falta de consentiment fos un privilegi a conservar. Són massa debats alhora i tots sobre el mateix. Una vegada Montero ha rectificat, la menys important és la seva patinada.