Alguns joves amb ínfules econòmiques admiren l'Elon Musk. D’ell, n’admiren l'ambició i la creativitat empresarial, sense preguntar-se què hi ha darrere d’aquest home —el més ric del món—, que els darrers temps ha entrat en una megalomania molt inquietant. La vanitat d’en Musk es veu alimentada per uns èxits empresarials que li han suposat que li posin la catifa vermella d’entrada a la Casa Blanca de Donald Trump. Sembla que el futur president dels Estats Units el necessita per portar a terme els seus plans expansionistes, i l’Elon ha trobat en l’ambició econòmica, social i política d’en Donald el pare que desitjava i del qual no va gaudir en la infantesa, la pubertat i la maduresa primerenca. El pare de l‘Elon —diuen els especialistes en la vida del magnat— va educar el seu fill com ho fan els maltractadors psicològics i físics. Que en Donald és un putero ho sap, fins i tot, la portera del malaguanyat Josep Lluís Núñez, però entre el futur president dels EUA i l’Elon s’ha establert una relació paternofilial de manual, com la d’aquells pares que antigament portaven els nens als prostíbuls per convertir-los en un home. Per sort, ambdós ja estan en una altra fase de la vida: en Donald té el poder polític del primer, segon i tercer món; l’Elon és l’amo del missatge global.
La figura del pare biològic d’Elon Musk és interessant. Es diu Errol i encara respira. I escriuen les cròniques que la relació entre l’Errol i el seu fill Elon és d’aquelles que en diuen tortuoses, per la incapacitat del progenitor d'estimar el seu fill amb una mica de tendresa. Una de les aficions favorites d’Errol, un sud-africà constructor d’hotels, de centres comercials, de fàbriques i traficant d’esmaragdes —d’aquí en ve la gran fortuna—, era la d’enviar els seus tres fills a les veldskool, uns campaments d’estiu de Sud-àfrica on la violència física i mental era el pare nostre de cada dia. I també diuen les cròniques que els hàbits de les veldskool eren els que Errol solia imposar a casa, origen de l’amor-odi que sent l’Elon pel seu pare i la gènesi de les ambicions messiàniques de l’amo de Tesla, SpaceX, The Boring Company, Neuralink, Open IA i X Corp. Qualsevol pare estaria orgullós d’un fill com l’Elon, però un home que viu inculcant l’autocrítica severa als altres i a ell mateix, mai no en té prou. Una de les aficions favorites de Musk sènior era sermonejar llargament els seus tres fills, titllant-los d’inútils i patètics, per, després, comportar-se amb una amabilitat característica dels narcisistes psicopàtics. I si poguéssim mirar furtivament per l’espiell una trobada entre l’Errol i el seu fill, assistiríem a una veritable obra shakespeariana, on l’Elon demana la benedicció paterna, el pare el tracta amb una condescendència asfixiant, i el fill acaba matant l’autoritat per poder ser, finalment, lliure dels seus pecats. Com deia Freud, matar el pare serveix per recuperar la confiança pròpia i el sentit de la independència.
L’Elon ha trobat en l’ambició econòmica, social i política d’en Donald el pare que desitjava i del qual no va gaudir
Sense la figura de l’Errol, l’Elon no seria com és. I no em refereixo a la seva genialitat creativa, perquè, si hi ha una evidència, és que l’Elon és un superdotat. Però si hi ha una cosa que veritablement agermana en Donald i l’Elon és la necessitat de superar el pare i, tot i que ho han aconseguit amb escreix, el subconscient de veu paterna els continua castigant fins a convertir-los en uns predadors a escala mundial. I és que la figura del pare, si no la tens degudament digerida, pot convertir-te en un intolerant a la felicitat, un fet que em fa pensar que ni l’Elon, ni en Donald són feliços, malgrat les aparences. Jo vaig conèixer un metge molt famós del qual una editorial em va encarregar escriure una biografia. Vaig acabar el llibre, però no va publicar-se quan el metge va veure’s retratat com un ésser insegur i va descobrir que el secret del seu èxit era la sensació constant de no estar a l'altura de les expectatives paternes. Amb l’Elon costa de creure, però els camins del subconscient són inescrutables.
He dubtat a l’hora de triar el títol d’aquest article. En un primer moment, vaig elegir "Elon desencadenat", però vaig optar finalment pel de "Matar el pare", un títol que pot portar a enganys i ho entenc. Per sort, jo ja fa temps que vaig matar el meu pare i el tinc al lloc reservat a les persones que enyoro.
El títol "Elon desencadenat" li escau a un magnat que s’ha tret de sobre la timidesa que ningú li suposava, i s’ha transvestit en l’home polític que fa i desfà governs arreu del planeta, emmirallat en la perillosa dinàmica dels colpistes d’escala global. L'Elon és un Henry Kissinger 2.1, amb l’avantatge, respecte al secretari dels secretaris d’Estat nord-americans, que viu en un món en què les noves generacions estan oblidant els estralls que varen provocar els totalitarismes. L'Elon se sent poderós perquè necessiten les seves xarxes per esborrar el que queda del "maleït" progressisme sorgit després de la Segona Guerra Mundial. L'Elon finança l’extremisme dretà arreu amb el beneplàcit, de moment, de Trump i d’una generació de joves que l’admiren per ser l’exemple de l’home emprenedor, oblidant que l’Elon no és un self-made man i que, a la mínima que es despistin, tractarà de condicionar-los la vida, sense la possibilitat d’alliberar-los matant el pare putatiu de la tecnologia.
L’Errol i l’Elon s’assemblen més del que voldrien.