Si algun polític nacionalista aconseguís congriar avui el nivell de consens que Jordi Pujol va assolir als anys setanta del segle passat tindríem moltes més possibilitats de sortir sencers de la tempesta que s'acosta. No crec que, durant la Transició, Pujol pensés que la independència era impossible, sinó més aviat que ell no la veuria. Per plantejar-te la independència has de poder posar el país en pilot automàtic, com es va poder posar, amb un preu que ara paguem, durant els anys del Tripartit, quan la classe mitjana era forta, els convergents idolatraven Javier Cercas i La Vanguardia només sortia en castellà.

El significat de les idees i els discursos és dinàmic, i varia en funció de les situacions i del context històric. Va haver-hi un temps, per exemple, per intentar expulsar els partits processistes del poder i per mirar de jubilar Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Ara els partits processistes estan desfets i es mengen els mocs a l'oposició, desconnectats del món i del país. Però Junqueras i Puigdemont han sobreviscut i representen l’única continuïtat amb l’1 d’octubre. Per més que pesi al Grup Godó, o als dissidents que volen el seu cap sense haver sabut articular una alternativa, sembla que encara tenen marge per buscar la redempció —amb el perill que això també comportarà per a ells—.

Jo no crec que la filosofia dels anys vinents hagi de ser evitar col·laborar amb l’autonomia, com ha dit l’Abel Cutillas, en l’entrevista que li va fer Víctor Puig al seu canal de YouTube. Jo crec que la filosofia dels pròxims anys ha de ser, precisament, col·laborar amb tothom que es pugui fins allà on es pugui. Probablement Cutillas vol dir el mateix que jo, però ho expressa diferent. El problema, els anys vinents, ja no serà militar a Junts o militar a ERC, escriure a El País o sortir a TV3; el problema ni tan sols serà pactar amb el PSC. La dificultat dels propers anys serà saber quines tendències alimentes perquè tot està tan enrunat, i el descampat és tan extens, que es pot treballar des de tot arreu en totes les direccions possibles. 

Com diu Cutillas, el país es troba en un estat de lucidesa extrema, i les trinxeres ja no protegeixen ni expliquen res. Tothom ha tingut temps de mesurar les seves forces i ningú no es pot amagar darrere les confusions, i les excuses ideològiques, que ens han empastifat els darrers anys. El perill de veure les coses tal com són, és clar, és que fa ràbia i és fàcil desmoralitzar-se i estirar més el braç que la màniga per pura obstinació, com va passar fa un segle durant la República. Mentre escric aquest article, per exemple, llegeixo que Junts vol retirar el suport a Pedro Sánchez justament ara que el president de l’Estat està assetjat pels jutges espanyols com si fos separatista.

L’objectiu dels partits d’obediència catalana hauria de ser no tant buscar el poder autonòmic com renovar les seves estructures i enfortir la societat civil

Agradi o no, el PSC és l’únic partit que pot reformar, ampliar, refundar i governar l’autonomia, perquè és l’únic partit que hi creu de debò, de manera natural i genuïna. Mentre els socialistes intenten arreglar Espanya, l’objectiu dels partits d’obediència catalana hauria de ser no tant buscar el poder autonòmic com renovar les seves estructures i enfortir la societat civil. De vegades sembla que Jordi Graupera ho ha intuït, i que intenta picar pedra a la base del país amb els seus amics d’Alhora; d’altres, la capa de separatista que es va posar durant el procés se li embolica entre les cames i el fa ensopegar de forma ridícula. 

Al seu torn, Puigdemont i Junqueras tenen una tendència natural però perillosa a voler viure d'un relat polític que ja no es creu ningú, i que Espanya ja no té capacitat per ajudar-los a continuar esprement. És difícil crear una èpica sobre el país quan l’1 d’octubre es va fer sobre els valors i les reminiscències del segle XX, i encara no sabem com dimonis serà el món que ve. La gestió dels socialistes ens dona l’oportunitat d’actualitzar-nos i de canviar la nostra manera de mirar el món, i les coses que mirem, sense la pressió d’haver de mantenir unes institucions caduques i a la vegada treballar per reconstruir el país. 

Val més, doncs, que aprofitem el temps per enfortir-nos internament, perquè Pedro Sánchez no durarà per sempre i els experiments del PSC no crec que donin massa fruit, ni tan sols en el millor dels casos. Per desgràcia, el relat de l’antifranquisme és l’únic que no està superat a Espanya, i això sempre donarà un avantatge decadent als socialistes. Com a supervivents d'una classe política que ha fracassat, és difícil que Junqueras o Puigdemont passin de ser uns líders provisionals, de transició, però crec que s’han guanyat, ni que sigui per comparació, l'oportunitat de demostrar que encara no han acabat de jugar totes les seves cartes.

Juntament amb Antoni Castellà, que és l'home fort de Puigdemont, Junqueras és el dirigent que té una idea més fonda del país, i de la seva tradició política. Ara que la història torna, està bé que hi hagi polítics que quan mirin al passat vegin alguna cosa. El detall que ningú veu encara és que si CiU ressuscités amb un Pujol al capdavant no només no seria el partit que s’imagina La Vanguardia, sinó que, a més, tots els dirigents que he esmentat acabarien compartint-lo amb Sílvia Orriols. Vull dir que, d'una manera o altra, tard o d’hora acabarem viatjant tots dins del mateix vaixell. I val més que el vaixell tingui consistència i una certa relació amb la veritat.

Ho dic jo que, per ara, no veig en quin moment trobaré motius per tornar a votar.