Matí a l’aeroport

Arribo amb temps, per allò de no tenir problemes en cas de. Als aeroports, sempre s’ha de tenir en compte aquesta expressió “en cas de”, per si t’has d’aferrar a un pla B, C o D abans d’engegar-los tots a la merda. Malgrat ser un 4 d’agost, hi ha la gent justa per tornar-se boig sense perdre els estreps. Hem d’embarcar una maleta pel check-in automàtic, i allà hi ha un treballador d’AENA —Déu beneeixi aquesta companyia dirigida per un consell d’administració més secret que el de la CIA, amb sous més alts que els d’un ministre i amb més portes giratòries que una companyia gasística—, que t’ajuda a trobar problemes. La nostra maleta sobrepassa en tres quilos els vint que vàrem pagar i toca buidar-la de llibres i col·locar-los a pressió a la bossa de mà mentre el treballador d’AENA es pentina els cabells amb els dits. Porta un tallat estrany, com el d’aquells gossos llanuts, i amb un serrellet que li esquinça la mirada, i penso que deu ser una feinada mantenir aquella tofa bufada, tal com li agrada. Potser creu que és un bon mètode de camuflatge, però és massa exagerat per passar desapercebut. I em ve al cap la història d’aquell atracador que va robar una botiga emmascarat i, un cop comès el robatori, es va tenyir els cabells d’un blau tan estrident que els mossos varen sospitar d’ell i el varen detenir.

Un cop superat el tràngol de la maleta, toca passar el control de seguretat. Si hom tanca els ulls i fa l’exercici d’oblidar-se de la ciutat on és, en obrir-los, segurament pensarà que es troba a Sud-amèrica. Com a llengua, el català ha desaparegut de tot aquell teatre estival, i em cabrejo. Penso en els sous dels guardes de seguretat, tots migrants. Deuen ser baixos —la situació del nouvingut per necessitat sempre és precària—, d’acord amb la voluntat de l’empresa subcontractada per AENA d’obtenir beneficis, la seva màxima preocupació, sense preocupar-se de nimietats com el català. Ara que Salvador Illa serà el nou president de la Generalitat i la Jessi o l’Ada potencials vicepresidentes, arreglaran, de segur, el problema de la inexistència de l’ús del català a l’Aeroport del Prat, perquè, com tothom és coneixedor, tant per al PSC com per als Comuns el problema del català ha sigut una de les preocupacions més preocupants de les seves preocupades ànsies d’ocupar les poltrones. Entre els barons de la vella política i les baronesses del 15 M, estem ben fotuts. Entre la innocència suïcida d’ERC i el Matrix en què viu Junts, estem ben fotuts. I tot plegat em fa pensar que no s’hi viu tan malament a un aeroport que et fa sentir com si estiguessis a sis mil kilòmetres de Vallvidrera i del Parlament de Catalunya.

Superat el problema del control, observo dos subcontractats de seguretat mentre em poso de nou el cinturó, les sabates, les ulleres i refaig la motxilla com un Tetris disfuncional. Els dos homes se les tenen verbalment per un problema de galons. Són com aquells sergents chusqueros que solien barallar-se al campament on jo feia la mili per una qüestió de pes testicular. Galons i testicles són quelcom semblant. I reconec que aquestes situacions —la tensió testosterònica entre dos mascles— em diverteixen i em creen la necessitat d’endrapar un mos i prendre un cafè. A l’aeroport, l’oferta gastronòmica és postmoderna i trobes tots aquells productes que hi ha a qualsevol aeroport del món excepte, per descomptat, el pernil Ibèric de procedència dubtosa, perquè no hi ha tant de porc per a tanta demanda de potes momificades 5 Jota. En general, el menjar és d’un nivell tan vulgar, que el millor és apostar per la vulgaritat màxima, un McMuffin de salsitxa i un cafè que sembla l’aigua extreta d’un mitjó brut.

Al Prat, el català hi ha desaparegut del tot. Si hom tanca els ulls i fa l’exercici d’oblidar-se de la ciutat on és, en obrir-los, segurament pensarà que es troba a Sud-amèrica 

Assegut al lloc reservat per als fumadors, penso que em queden 27 dies per deixar de fumar. El dia 1 de setembre —li vaig prometre a la Meri— em passaré a l’altre bàndol i tractaré de convèncer-me que cada cigarreta estalviada és un minut de vida guanyat. Com a client aeroportuari, una realitat paral·lela, cada minut estalviat és una cigarreta guanyada, i fumo gaudint del fet de formar part d’aquest bestiari estival nicotinat. He intentat no vestir-me de turista ortodox, però porto les vacances gravades a la cara. I fumo mirant al meu voltant mentre penso si aquell tipus que em mira en la distància em veu tan ridícul com el veig jo a ell. Porta gorra de visera —de beisbol, en diem els antics—, una d’aquelles que valen cinquanta euros a la botiga i que venen per cinc els manters. Més enllà hi ha un grup de noies que fumen tabac escalfat sense combustió, que té gust de tot menys de tabac, i al costat seu, hi ha assegut un home que aspira el fum d’un Ducados com si li haguessin anunciat l’apocalipsi. Respecte al tabac escalfat sense combustió, l’he fumat i és com fer-se una palla sense desig.

La zona de fumadors està bruta. Les burilles no llançades a la paperera s’han colat entre els llistons del banc i el cul em fa pudor de nicotina. O sigui que torno a entrar a l’edifici aeroportuari amb la sensació que la Terminal 1 del Prat està entre l’exemplaritat funcional i la decadència. Si no s’hi inverteix aviat, començarà a tenir aquell tuf de la Barcelona preolímpica. A l’aeroport del Prat tot és molt car. Un te, per exemple, val quasi quatre euros, i entre les esperes i els retards, t'hi pots deixar els calés destinats a les vacances.

La porta d’embarcament és l’A16. Volem amb Vueling, la penitència low cost que patim els barcelonins i que et venen com si fos Iberia, la high class madrilenya, i com que res no és impossible i tot està per fer, m’espero el pitjor, encara que sé que és el preu que he de pagar per ser un turista de merda addicte als viatges. Tenim sort i només sortim amb quaranta minuts de retard. Un cop enlairats, un sol desig em ronda pel cervell i no es compleix: quan aterrem a Atenes, els passatgers aplaudeixen com els nàufrags que hem sigut rescatats a la deriva d’aquest agost roent.