Talment com les matrioixques russes, que amaguen moltes nines dins de la primera, el cas Errejón amaga molts casos Errejón, perquè l’escàndol es deriva cap a altres escàndols igualment punyents. D’entrada, lògicament el cas en ell mateix, que tornar a recordar-nos dues veritats terribles i inapel·lables: que la violència contra les dones no s’atura, malgrat les lleis, les noves sensibilitats i malgrat l’evident canvi de paradigma social; i que es tracta d’una violència transversal que no entén d’estaments socials, ni d’ideologies. En aquest sentit, el patètic comunicat del mateix Errejón, via X, en el qual no només no demana disculpes a les víctimes, sinó que s’escuda en justificacions inconcebibles com si no fos el botxí, posa de manifest que alguns pensen que ser d’esquerres els hauria d’eximir del masclisme tòxic. Ni esquerres, ni dretes, ni migcampistes. Que quedi dit per sempre, encara que “sempre” sigui un adverbi poc durador: els depredadors no tenen partit, ni conviccions, ni ideologia, senzillament són depredadors. I ateses les coses que anem coneixent, a l’espera de la sentència judicial pertinent, està clar que el capteniment d’aquest personatge és el manual sencer de la depredació.

La primera derivada del cas Errejón és l’alta possibilitat que esdevingui un Me Too a l’espanyola, si les denúncies que Cristina Fallarás ha rebut al seu fabulós Instagram, on es fa referència a altres agressions sexuals de polítics en actiu, acaben concretant-se amb noms i cognoms. De sobte sembla que un terratrèmol ha sacsejat la terra plàcida on habitaven molts altres depredadors que gaudien del blindatge del seu poder. Veurem com avancen els esdeveniments, però és evident que alguna cosa ha canviat des dels temps en què aquests agressors eren absolutament impunes. Recordem, per exemple, el cas Nevenka, sobre el qual es pot veure la pel·lícula Soy Nevenka a Netflix. Era regidora de Ponferrada quan el 2001 va acusar l’alcalde Ismael Álvarez d’assetjament sexual. No només ningú no li va donar suport, sinó que el PP en bloc va defensar l’alcalde i fins i tot Nevenka va patir una manifestació a la seva contra. Actualment viu fora d’Espanya. Vint-i-quatre anys després, el paradigma ha canviat radicalment, i malgrat les deficiències i la solitud que encara pateixen les dones vexades, la societat és molt més sensible davant aquestes agressions. Temps al temps, però és probable que el nom Errejón sigui el primer d’una (llarga?) llista d’homes poderosos que quedaran despullats a la plaça pública. Només el final de la impunitat pot portar-nos al final d’aquesta xacra tan terrible.

La violència contra les dones no s’atura, malgrat les lleis, les noves sensibilitats i malgrat l’evident canvi de paradigma social; i es tracta d’una violència transversal que no entén d’estaments socials, ni d’ideologies

Més enllà del Me Too a l’espanyola, el cas Errejón és, sens dubte, el cas Podemos-Sumar-Más Madrid que, segons tots els indicis que es van coneixent, varen ser còmplices necessaris de la carrera depredadora d’Errejón via silenci, ocultació i/o protecció. No oblidem que Errejón va ser fundador de Podemos, va fundar Mas Madrid i ara és el portaveu al Congrés de Sumar. De moment ja ha caigut la regidora de Mas Madrid que presumptament havia rebut la denúncia d’una de les víctimes i l’havia fet desaparèixer. Durant tot aquest temps en què aquesta esquerra política i mediàtica s’atorgava gairebé en exclusiva la defensa de la dona, i feia grans campanyes contra la violència sexual, haurien practicat una autèntica omertà. El mateix Pablo Iglesias deia divendres que coneixia el rum-rum del personatge des de feia temps, com ha quedat clar que Mas Madrid i Sumar també n’eren coneixedors. És el seu silenci còmplice el que resulta demolidor per a la credibilitat de tot aquest món del progressisme dogmàtic, que sempre s’ha atorgat una insuportable superioritat moral. Com mantindran ara la seva tendència a culpabilitzar tota la resta d’entorns ideològics, des de la seva condició de martells d’agressors, si ells mateixos han protegit un depredador? És evident que ho tenen difícil. Sumar ja estava a l'UCI des de feia temps: mals resultats electorals, diferències entre els diversos partits, incapacitat de destruir Podemos, sense lideratge clar, amb Yolanda Díaz en caiguda lliure... Només faltava que Errejón, l’eterna esperança d’un ressorgiment, resultés ser la seva bomba de temps. A hores d’ara Sumar ha esdevingut una resta permanent de si mateix, tant que sembla més un espectre que un cos viu.

Finalment, el cas Errejón pot acabar sent el cas Pedro Sánchez, no pas per cap responsabilitat pròpia del president, sinó per la feblesa que representa per a la seva ja afeblida coalició. La realitat és, en aquest sentit, tot un poema. D’una banda, Podemos actua des del grup mixt i vol fer servir els seus quatre vots com un ariet per reconstruir-se, cosa la qual significa complicar les coses al govern del PSOE. Per l’altre costat, Izquierda Unida ha tornat d’entre els morts amb el fort lideratge d’Antonio Maíllo i els seus cinc diputats poden ser una altra força de xoc dins la coalició. I Sumar, el nucli fort del bloc d’esquerres que dona suport a Sánchez, està en les seves hores més baixes. Amb aquest triangle de les Bermudes, és difícil imaginar que sorgeixi una unió d’esquerres a l’estil de la que va fundar Podemos. A hores d’ara, és un món trinxat, amb la credibilitat molt ferida. Cosa la qual retorna a Sánchez, que veu com el seu bloc d’aliances més sòlid es dissol, alhora que veu com augmenta la fragilitat global de la coalició que li va atorgar la investidura.

Amb tot sumat, és un fet que el cas Errejón fa tremolar tot l’espectre de l’esquerra política espanyola. I tot això passa mentre Ada Colau s’acomiada de l’ajuntament i un personatge televisiu, una tal Aida (que diu que va patir les maneres depredadores d’Errejón), assegura que Colau ho coneixia. Al final serà un clàssic i terrorífic “ho sabia tothom”. Temps al temps, per saber més coses. El que sí que podem saber és que Colau és un personatge polític nefast, fins i tot en el dia del seu comiat. Egocèntrica, inútil, dogmàtica, populista i una de les pitjors batlles de la història de Barcelona, ha tingut els sants bemolls d’anar-se’n carregant contra “elits provincianes, mediocres i avaricioses”, ella que va ser alcaldessa gràcies a Manuel Valls, el candidat de les elits espanyolistes “provincianes, mediocres i avaricioses” de l’Upper Diagonal. Certament, no hi podia haver millor comiat per a una autèntica farsa.