Una sèrie com Oh, Europa ja no es podria fer ara. Totes les capitals són la mateixa. He passat més dies a Madrid que a Barcelona en els últims mesos per motius laborals. Temps suficient per adonar-me que a la capital d’Espanya està passant el mateix que va començar a Barcelona amb els Jocs Olímpics. El món ha descobert la ciutat. I passa el que passa. En els últims mesos els preus dels hotels s’han disparat i la imatge a tota hora al centre de Madrid és gent estirant maletes i turistes fent fotos ja a les 9 del matí a qualsevol detall que els crida l’atenció.

Madrid està vivint el mateix que Barcelona amb 30 anys de retard. Una mica menys. Perquè hi ha qui teoritza que això va començar amb la pandèmia, quan Isabel Díaz Ayuso va convertir la comunitat i, en concret, la capital en el gran centre d’oci del sud d’Europa. Tant li fa. Uns aprofiten els Jocs o el Barça per vendre’s. Altres, una pandèmia mundial o el Reial Madrid. Que no és el mateix, encara que ho sembli.

El problema per als madrilenys, com bé saben els barcelonins, és que això és pa per a avui i fam per a demà. Perquè, a aquestes altures, ja saben com funciona això. Primer, els estrangers s’enamoren d’una ciutat i hi van de vacances als hotels. Després, ja no van als hotels, sinó que van a pisos llogats als turistes. Els espavilats, per tenir aquests pisos a disposició i cada vegada més, fan fora els inquilins. Els fons voltor veuen el negoci. Els turistes donen pas a estrangers amb pasta que es compren alguna propietat. Entre uns i altres, el preu es dispara. I de mica en mica, els que hi vivien van marxant i els seus fills ja se'n van a mitja hora del centre, amb sort, a pagar un preu amb què abans potser haurien pogut viure on van néixer i créixer.

Uns aprofiten els Jocs o el Barça per vendre’s; altres, una pandèmia mundial o el Reial Madrid

I els centres de les ciutats són ocupats per hotels, franquícies i turistes. Els nadius viuen a una altra banda. I tenim uns aparadors més o menys magnífics on només poden viure els rics. I això no ha passat només a Catalunya o a Espanya. Busqueu algun romà que visqui a Roma. I el que ha passat a Barcelona, passarà a Madrid, encara a una velocitat més gran. I què vols fer-hi?, diran. Clar, no tinc la solució, però potser i només potser passa per regular, com a mínim, el preu i l’accés a l’habitatge. I això, i mira que hi ha gent que ha fet soroll, i mira que Espanya va estar a punt d’anar a captar per la bombolla que va anar inflant i inflant, porta dècades de retard.