Aquesta és la resposta de la presentadora de TV3, Laura Escanes, al clàssic retret per fer servir públicament el català. A les xarxes en aquest cas que és on més proliferen els macarres. Un clàssic perquè no és un fet excepcional aquest estirabot. Ni nou. És una circumstància que han patit tots els famosos que utilitzen públicament el català, sigui habitualment o esporàdicament. No és una anècdota aïllada. Fer servir el català genera el rebuig automàtic per un univers indeterminat d'espanyols de parla castellana que viuen l'ús del català com una anomalia. Fins i tot com una provocació. Hi ha un rebuig militant per part d’una minoria. I inconscient de vegades per àmplies capes de la població espanyola. Les grans cadenes musicals que emeten per tot Espanya rarament punxen cap grup que s’expressi en català. Hi ha, molt de tant en tant, alguna excepció. A Manel els van punxar quatre dies. Però és una raresa puntual. La norma és que a la radiofórmula espanyola no programen grups que cantin en català. Entre d’altres, perquè l’audiència no n'és receptiva. Poden escoltar grups en anglès. Però no en català. Hi ha una intolerància latent al català i de retruc a qualsevol aspiració catalana per justa que sigui. 

Quan la cantant Shakira va fer una versió del ‘Boig per tu’ de Sau va rebre una allau d’insults tan bèstia per cantar en català que la polèmica fins i tot va arribar als Estats Units. No tothom respon a aquest patró. Però no és menys cert que genera un ampli consens transversal a la pell de brau. 

La meva àvia Neus tenia prop de vuitanta anys quan va haver d’aguantar una marranada d’un funcionari de Renfe per demanar un bitllet en català. Li van respondre ‘en cristiano que estamos en España’. Ni tan sols era un problema de comprensió d’un funcionari acabat d'arribar. Era un rebuig visceral, superb, supremacista. Alhora era menyspreu. I també molt mala bava i mala educació. L'episodi va succeir a finals dels anys vuitanta o o a principis dels noranta. No ho recordo amb exactitud. I li va passar a l’estació de Renfe de Sitges. En puc donar fe. 

La meva mare va patir un episodi encara més desagradable de ben joveneta. Amb la seva mare Montserrat, l’àvia Magdalena i els seus germans, cinc, havien anat a fer un viatge per Espanya. Volien saber d'una branca familiar. La mare, l’àvia Montserrat, no conduïa. Com la majoria de dones no tenia carnet i les que el tenien era perquè havien estat autoritzades pel pare o el marit. És per aquest motiu que anaven fent els desplaçaments amb autobús. Eren aquell dia travessant Castella-la Manxa, per paratges àrids, la terra del senyor Page. També la del Quixot. Hi ha de tot a la vinya del Senyor. Els nens seien a la part de darrere i, com canalla que eren, els germans xerraven distesament, alegrement, entre ells, amb tota desimboltura i innocència. Sobtadament, un home que seia a prop dels nens es va posar literalment a bordar. No feia "bup, bup, bup!", és clar sinó "guau, guau, guau!". Com que va ser tan enèrgic i els mirava de fit a fit, els nens van callar intimidats. L’àvia de les criatures s’hi va encarar i li va demanar explicacions. L’home-gos va respondre que igual que els nens parlaven com els gossos, ell els imitava. Clar que l’àvia de les criatures, la meva besàvia, era una dona amb molt caràcter i va saber posar a lloc aquell desaprensiu. El succés no va anar més enllà. Però el mal ja estava fet i va fer que els germans se n’estiguessin de seguir parlant.  

Si aquest finançament no millora difícilment Catalunya podrà donar resposta a tots els reptes que planteja el futur. Està llastant no només el progrés econòmic i social sinó com a nació que vol reeixir.

L'enèsima polèmica que sacseja la política espanyola, el finançament singular per a Catalunya, no només ha rebut el rebuig frontal de la dreta. També de bona part d'una esquerra que apel·la a gloriosos ideals. Invoca la igualtat, la solidaritat i tots els principis haguts i per haver que apel·len a la justícia social. Això quan no es nega la major, es posa en dubte o se li resta importància: Catalunya no ha deixat d’aportar recursos al sistema durant els darrers 44 anys. I com a contraprestació n'ha rebut una quantitat minsa. Tant que de vegades ni tan sols s'ha respectat el principi d'ordinalitat. Això és que redistribuïts els recursos ha passat que la renda disponible a Catalunya queda per sota de comunitats que partien d’una renda inferior.  

De quina equitat estem parlant doncs? Com poden seguir donant lliçons de solidaritat aquells que no han exercit mai cap mena de solidaritat sinó que n’han estat sistemàticament beneficiaris? Com els Pages o els Lambans. 

S’hi ha de respondre, com va respondre la meva besàvia que era una dona del morro fort i no en deixava passar ni una. Amb dignitat, amb coratge. 

El finançament és la mare de totes les batalles. El finançament és infinitament més transcendent que qualsevol llei d’amnistia. És imperiós presentar batalla prioritàriament en aquest front ni que sembli, d’entrada, picar ferro fred. Ni que desvetlli tots els tòpics anticatalans, tots els estigmes que tan bé retratava Mendoza (l’expresident del Real Madrid) quan deia allò de ‘los catalanes se lo quieren quedar todo’. S’hi ha de respondre, amb dades, amb fermesa, amb actitud. Amb resiliència, sense perdre la calma. Entre d’altres perquè el dèficit endèmic de finançament genera a Catalunya un ampli consens social i polític. Les causes com més àmpliament són defensades —contràriament al que manté una de les principals corrents de l’independentisme— millor.  

Si aquest finançament no millora difícilment Catalunya podrà donar resposta a tots els reptes que planteja el futur. Està llastant-la, no només el seu progrés econòmic i social, sinó com a nació que vol reeixir. Com a país, com a col·lectivitat, aquest és el colossal repte a curt i mitjà termini. 

És infinitament millor per la ciutadania catalana un Govern de pa sucat amb oli que gestionés una bona autonomia financera que un altre ufanós d’ideals patriòtics que s’aferra a la poesia davant la incapacitat de donar resposta —per falta de mitjans— als principals reptes de present que són els que condicionaran el futur en un sentit o en un altre.