"Hi ha dos mecanismes que mouen el món: el sexe i la plusvàlua"
Alejo Carpentier
Tot el que d'estupefaent succeeix aquests dies a la política espanyola té la seva explicació en el mecanisme o, més aviat, en la seva absència. Certament, Feijóo no acaba d'assumir que ara mateix no hi ha un mecanisme per fer caure el govern espanyol, per molt feble o inoperant que li sembli, i tots els esforços de Sánchez van encaminats, per la seva banda, a gripar el mecanisme perquè la situació romangui estable i així poder perviure els mil dies més a la Moncloa.
M'explico.
Pel que jo sé, només existeixen quatre mecanismes democràtics per procedir a un relleu al govern, a saber: una convocatòria avançada d'eleccions, una qüestió de confiança perduda, una moció de censura guanyada i una dimissió per assumpció de responsabilitats polítiques a causa de la pressió exterior o interior pels escàndols. No n'hi ha cap més. Tots, llevat d'un, depenen de la voluntat de Sánchez, i el que no, de la dels seus socis i l'oposició amb vetos encreuats; per això no hi ha mecanisme i la batalla real no és cap altra que una escaramussa, precisament, perquè el mecanisme existeixi o no pugui existir. Això ho saben fins i tot els xinesos, com es deia abans, i això vol dir que també ho saben a tots els partits de l'espectre. Si Sánchez s'enroca, per poca capacitat de governar que tingui, per molts problemes que se li acumulin, si no hi ha mecanisme, la resistència pot funcionar. El president del govern espanyol no convocarà eleccions —menys amb els seus socis per l'esquerra estupefactes— ni presentarà una qüestió de confiança, sobre el seu cadàver, o sigui que la partida per als que volen veure'l desaparèixer es limita a la moció de censura o a la dimissió pel setge de les proves judicials en contra d'ell, un altre dels contrapesos democràtics que, com veurem, també pot deixar de funcionar.
El tema de la moció de censura està aparcat. Després dels flirtejos, més o menys seriosos, entre els populars i els enviats de Junts abans de l'estiu, es va veure clar que fins i tot si aquests últims estaven disposats a enviar Sánchez als llimbs —que de ganes no els en falten, perquè els ha estafat més d'un cop—, la dreta continua tenint problemes per armar els vots necessaris. La part del llop del PP no permetrà a Feijóo que se centri i obri vies amb les dretes nacionalistes, i això és fins i tot més insalvable que la posició de Vox, que l'altre dia es va despenjar oferint una moció per convocar eleccions fins i tot si hi donava suport Junts. Vau veure el que va passar l'altre dia amb la votació del que es fa a tota la UE, el còmput conjunt de penes a diversos països? Doncs de la mateixa manera que van llançar ETA a la jugular de Feijóo, li llançarien, sens dubte, els colpistes catalans. Aquest camí està força barrat. El del PNB mor en la via morta de mantenir la lehendakaritza, i Bildu i ERC frueixen perquè tenen interlocució privilegiada.
La partida per als que volen veure desaparèixer Sánchez es limita a la moció de censura o a la dimissió pel setge de les proves judicials en contra d'ell
O sigui que el cap de l'oposició sap que l'únic mecanisme possible seria la caiguda del Número 1, acorralat per la corrupció, el nepotisme, els procediments judicials contra els seus homes de confiança i la família i, en darrer terme, contra el seu partit i contra ell mateix. I així estan a Gènova: creuen que els problemes aniran creixent per al president espanyol com la massa d'un pa de pessic. El dolent és que tenen pressa i les presses no són bones conselleres i malgrat això se les escolten. A qui se li va acudir enviar el pobre de Borja Sémper a escenificar la presentació d'una querella absurda que, a més a més, es va presentar per Lexnet? Suposem que el tema d'Ábalos faci olor d'esquema conegut, és a dir, de colla de barroers malànimes que es queden entre les ungles part de la pasta que en realitat està destinada a finançar un partit. És un esquema que el mateix PP coneix bé, d'això anaven Bárcenas i companyia, i que els socialistes ja van experimentar al seu dia amb Filesa i altres herbes. Si això fos així, acabarà sortint a les investigacions o bé del cas Koldo o bé del cas Hidrocarburs. A què treu cap precipitar-se amb una querella basada en la inaprehensible confessió d'un amic d'Aldama que no diuen ni qui és? Al jutjat de Pedraz, de debò? No tenen criteri per saber en quin cistell informatiu posen la fe? La desestimació era de llibre i la glopada d'aire per a Sánchez, previsible. Ànsia de mecanisme.
El president del govern espanyol sap, per la seva banda, que el mecanisme de la responsabilitat política, d'assumir la culpa in vigilando, o d'abandonar quan és obvi que no pots tirar endavant iniciatives o pressupostos, o quan t'imputen els més propers perquè t'han tret les castanyes del foc, només funciona si et deixes. D'aquí a enrocar-se només hi ha un pas. D'aquí ve el "amb suport o sense d'un poder legislatiu que ha de ser més constructiu i menys restrictiu" o el "més de mil dies" o el "no hi ha res de res" o l'estúpida querella contra el jutge Peinado —una altra plantofada que es podria haver estalviat, ell i l'Advocacia de l'Estat— o la balada del "delinqüent confés" que ha fet ballar tothom qui vol continuar al seu lloc, saltant-se les directives de la UE sobre presumpció d'innocència, però també deixant més clar que l'aigua quin era "el relat" que al fiscal general li urgia desesperadament guanyar aquella nit. Gripar el mecanisme és l'estratègia de la seva resistència. Després vindrien el no dimitir malgrat tot —en això Álvaro García és una avançada—, el fet de considerar que li fa lawfare fins i tot la magistrada progressista que proposaven per presidir el CGPJ i el fet d'amarrar en congrés búlgar el partit, no fos cas que, segons com es desenvolupin les coses, algú li demani que no acabi d'enterrar un partit amb 145 anys d'història.
El mecanisme és la clau per als uns i per als altres. El mecanisme democràtic, però també el mecanisme del poder, dels diners i de les prebendes i, per què no, el mecanisme de la bona vida, ja vingui amb amigues i xalets o amb bolquets de putes. No pensen en res més, en com accionar o aturar el mecanisme, segons el costat d'on se'l mirin. I mentrestant, sense pudor, es van gripant els ressorts democràtics i es va sotmetent l'exhausta democràcia espanyola a estrips sense solució.