Les recents eleccions al Parlament Europeu han deixat el Vell Continent amb una certa sensació de confusió i desànim, amb el famós eix París-Berlín (el tradicional eix tractor del procés d’integració europea) especialment tocat.

En el cas alemany, el partit del canceller Scholz ha rebut el pitjor resultat electoral de la seva història, cosa que genera dubtes sobre que sigui capaç d’acabar el seu mandat, que en teoria s’allargaria fins a l’octubre del 2025. A més, en aquest país el partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya (AfD) ha obtingut uns resultats insòlits que desvetllen alguns dels pitjors malsons de la nostra història contemporània.

En el cas de França, l’hiperactiu president Macron va prendre una decisió —en plena nit electoral, fins i tot abans que els resultats fossin públics— que segurament en aquell moment ell va considerar audaç, però que ara molts la perceben com irresponsable: la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades. 

I és que sembla que certs cops d’efecte no funcionen a tot arreu i, ara com ara, l’escenari al país gal és més aviat desolador, fins i tot caòtic, i en qualsevol cas, diametralment oposat al que Macron pretenia provocar amb una decisió tan precipitada. Una part de la dreta tradicional s’ha llançat als braços de l’extrema dreta del clan Le Pen, convençuda de la seva victòria; mentre que el Partit Socialista comença a renéixer de les seves cendres al voltant d’un nou Front Popular amb l’esquerra més radical de Mélenchon. I al mig, Macron i el seu partit, que es queden del tot sols en contra del que suposadament el president francès havia planificat.

A tot això, cal sumar-hi el creixement substancial, menys del que es preveia, de l’extrema dreta en un gran nombre de països de la UE, si bé és cert que en d’altres (sobretot nòrdics, però també Polònia i Països Baixos), en canvi, ha baixat.

I en mig d’aquest desconcert, destaca, de manera encara més paradoxal, la figura de Giorgia Meloni, la primera ministra italiana i abanderada dels partits ultraconservadors, com ara se’ls anomena per diferenciar-los de l’extrema dreta europea més dura. 

Europa està confosa i perduda, en part, a causa de les eleccions europees, que en el seu moment es van concebre precisament per al contrari: per reforçar el procés d’integració europea

Com molt bé il·lustrava un article de The Guardian de la setmana passada, només cal repassar algunes de les imatges de la recentment celebrada cimera del G-7, de la qual ella en fou l’amfitriona. La retransmissió de l’arribada dels líders del G-7 semblava una escena shakespeariana. Una Meloni pletòrica (com a amfitriona del G-7 i encara celebrant uns magnífics resultats a les europees) rebent un conjunt de senyors vestits de color fosc, la majoria d’ells cadàvers polítics. Fins i tot, hi ha qui ha fet broma dient que el llibre d’honor en el qual aquests convidats signaven, més aviat semblava un àlbum de comiat.

El primer a ser rebut fou Charles Michel, president en sortida del Consell Europeu; seguit del primer ministre britànic, Rishi Sunak, que d’aquí a pocs dies sembla que liderarà un dels pitjors resultats de la història recent del seu Partit Conservador. Resultats que, en qualsevol cas, no podran ser pitjors dels que acabava d’aconseguir el següent convidat a entrar en escena, el canceller Scholz. Els següents foren els primers ministres japonès (Kishida), que, a priori, serà rellevat pel seu propi partit al setembre, i el del Canadà (Trudeau), que lidera un partit que actualment té la popularitat més baixa dels darrers cinquanta anys al seu país. Seguí Macron, del qui ja hem parlat prou, per acabar —després d’una llarga espera que en alguns moments fregà la comicitat— amb Biden, el futur polític del qual també costa de veure clar.

Tot plegat una metàfora, trista i preocupant, de la situació política a Europa, i també de les principals democràcies de matriu occidental. Com també és il·lustratiu d’aquest nou context en què estem entrant, més en clau global, el fet que Meloni despuntés igualment en la segona part del G-7 on hi van participar, a invitació seva, el papa Francesc, el primer ministre indi (Modi) o l’histriònic president argentí, Milei, en una clara operació de “blanqueig” del darrer, aliat ideològic de Meloni, com dels dos ho és també Vox. 

I és que tampoc hem d’oblidar el fet que Meloni promogués fa unes setmanes, via l’estatal italiana Enel, el nomenament com a membre del consell d’administració d’Endesa d’un advocat molt proper del seu aliat, el líder de Vox, Santiago Abascal.

Una mostra i una metàfora més de com està de confosa i perduda Europa, paradoxalment, en part a causa d’unes eleccions, les europees, que en el seu moment es van concebre precisament per al contrari: per reforçar el procés d’integració europea.

Certament, i a posteriori de la cimera del G-7, Meloni no ha estat inclosa en la primera tanda de negociacions per determinar el nou lideratge europeu, i és conegut el seu enuig —i el del seu entorn— al respecte. S’han mantingut les dinàmiques clàssiques entre els partits Popular, Socialista i Liberal europeus. Però també és cert que d’aquí a unes setmanes la presidència de la UE passarà a mans de l’ultraconservador Orbán, íntim aliat de Meloni. I que quan això passi, el panorama polític a París pot haver canviat substancialment, i no pas a millor, cosa que de segur acabarà tenint impacte a Brussel·les.