Sembla que, a poc a poc, es va veient que les polítiques de Giorgia Meloni tenen més suport en el conjunt d'Europa que no pas les d'Emmanuel Macron. Els periodistes, sempre ben ensinistrats, encara es pensen que la història va començar amb la Segona Guerra Mundial i ho expliquen dient que el continent ha emprès una deriva fosca cap a les ideologies d'ultradreta. Però el fet més rellevant d'aquest canvi de tendència és que Roma pertany al sud d'Itàlia.

Qualsevol que sàpiga com es va fer la unificació italiana, la neteja ètnica que van promoure els seus dirigents i la transferència de riquesa que va suposar, es pot fer una idea que el conflicte que s'està covant no és entre ideologies, sinó entre territoris. Meloni, com es diu sovint, és hereva de Mussolini. El que no es diu tant és que Mussolini va ser el primer polític que es va esforçar a integrar l'antic Regne de Nàpols al projecte nacional definit pel Piemont. Tampoc es recorda que es va enfrontar a la màfia —que no va pactar amb els aliats pels ideals democràtics—.

Quan les dones prenen el protagonisme a la política, és perquè la supervivència de la terra i de la llar perillen. Ho vam veure quan va esclatar el procés, i ho veiem ara amb Sílvia Orriols, de manera més accentuada. A les manifestacions independentistes eren les senyores les que portaven la veu cantant. En el camp de l'unionisme, l'Estat va posar dues noies de bandera, que van desaparèixer un cop feta la feina, per atraure els fills dels immigrants que no s'havien integrat. A França, la frustració de la perifèria humiliada també està en mans d'una senyora.

Meloni no sembla que sigui una Le Pen, que és un subproducte de París, ni una Isabel Ayuso, que és un fruit del localisme madrileny; Meloni és un cigne negre d'aquests que apareixen en situacions d'urgència i canvien la vibració dels temps, com Orriols. Roma —insisteixo— és el sud d'Itàlia. Va caure davant dels exèrcits piemontesos, i va ser defensada per catalans il·lustres com el General Savalls, que va estar en la batalla de la porta Pia. Roma no és París, ni Madrid, ni Londres, ni Berlín. Roma és com si Barcelona hagués esdevingut la capital de l'estat espanyol per obra i gràcia del general Espartero i de Napoleó III.

A Itàlia, el pes del nom i de la història van poder més que la realitat política que els colonitzadors del nord volien imposar. Per això, a diferència d'altres muses de la ultradreta, Meloni va per lliure i VOX es va permetre trair-la. Igual que Orriols, la presidenta italiana desconcerta perquè representa una realitat nacional, més que no pas una teoria de l'Estat, com representa l'escola de Macron. Els vells estat nació, sobretot França i Espanya, tenen un problema perquè han abusat de la propaganda per equiparar el populisme amb la popularitat, que és la base de la democràcia.

Meloni i Orriols funcionen perquè, amb el seu exemple, transmeten la sensació que hi ha alguna alternativa concreta al fatalisme, encara que sigui dura

La situació geopolítica d'Europa està canviant i afloren les tensions del segle XIX que van portar a les guerres mundials, però sense el punt de fuga que oferien les colònies. A Espanya, Pedro Sánchez aguanta gràcies a la pressió que la judicatura estatal fa contra Catalunya. Meloni també comença a tenir problemes amb la justícia, i alguns ja busquen la manera d'empastifar-la legalment per aturar-la. Al segle passat, la política no era tan sofisticada i quan Mussolini va arribar al poder, les mòmies de la restauració espanyola van encimbellar Primo de Rivera per frenar el catalanisme, amb la complicitat de la Lliga de Cambó.

Com diu Iván Redondo, la història mai no es repeteix del tot exactament, però sempre rima un mica. Si Meloni fa pensar en Mussolini, el PSC recorda a la Lliga que va pactar una dictadura per evitar el conflicte amb Madrid. Orriols fa por perquè desperta el record d'aquesta història que Espanya i Europa voldrien oblidar, anterior a Franco i a la Guerra Freda, i als mites de la Transició. Però Orriols és el símptoma, no és la causa del problema, igual que Meloni. En els dos casos, el debat sobre la immigració és la carnassa d'una guerra d'interessos regional, d'abast europeu, molt més profunda.

A mesura que la integració europea avança, els vells estats nació intenten reforçar-se i afloren les realitats històriques que la força de les armes no va poder eliminar. Meloni va guanyar les eleccions després que una colla de tecnòcrates italians amb cara de Pedro Sánchez —o de Salvador Illa— fracassessin estrepitosament. A Espanya, el problema és més pelut perquè Catalunya no és encara el sud d'Itàlia. El PSOE espera que els efectes del 155 i les onades d'immigrants debilitin el país, i que Catalunya no pugui defensar-se, o només pugui defensar-se malament, quan Sánchez marxi.

Meloni guanya influència al conjunt d'Europa, però no hi acaba d'encaixar, mentre que Catalunya està més sola a Brussel·les que Orriols al Parlament. Amb els seus discursos contra els musulmans, Orriols recorda cada dia als espanyols que tard o d'hora hauran de triar entre la gent que va votar l'1 d'octubre o la violència de la policia. La Vanguardia ha explicat que no viatja mai fora de Catalunya i que no té referents polítics internacionals. Orriols és llesta i deu veure que la dialèctica ideològica que els russos i els americans intenten instaurar a Europa ens convé tan poc com la que va marcar fa un segle el continent.

Catalunya ha de tenir un ull clavat en països com Itàlia que no tenen vergonya de ser botiguers i cristians, però ha de trobar el seu camí de resistència. De vegades, les minories tenen més influència que les grans majories enquistades per la història, quan saben el que volen i no estiren més el braç que la màniga. L'Europa de França i d'Espanya, que és l'Europa dels Estats més materialistes i desconnectats de la seva història, comença a fer figa. Meloni i Orriols funcionen perquè, amb el seu exemple, transmeten la sensació que hi ha alguna alternativa concreta al fatalisme, encara que sigui dura.