Cada any per aquestes dates, quan arriben els primers dies càlids, estimo posar-me la meva gavardina Cruyff de color cartó i pelar-me de fred a mitja tarda, com un idiota natural. És aleshores quan recordo perquè el canvi horari primaveral, en realitat, és tan traïdor com una eliminatòria del Reial Madrid al Bernabéu amb un 1-3 en contra al minut 80: perquè totes dues coses, a la seva manera, no són més que un miratge momentani o una promesa incompleta. La meva medicina per superar aquest dolorós engany, cada principi d'abril, és asseure’m un matí al sofà amb Les dones i els dies per aferrar-me a Primavera, el poema de Gabriel Ferrater que haurien de recitar a El Temps de TV3 cada vespre, ja que desxifra a la perfecció quines són les perilloses trampes de l’estació de l’any aparentment més bonica. És a dir, com totes les coses belles, també desgraciadament la més perillosa.
Malgrat que ara el dia s’allargui i als migdies la calor faci treure’ns l’abric, la primavera no és tot el que sembla. Potser per això el mateix text tampoc no diu ben bé allò que sembla dir. Malgrat parlar de “viratges damunt dues rodes”, per exemple, no va de moteros que surten a fer trompos i condueixen xiulant com ocellets, cremant goma mentre les poques fulles que queden a la carretera se'n van per sempre més, com l'hivern. La clau és fixar-se en els dos verbs imperatius que conté: el primer “Mira” i el segon “Mira’ls!”. Si algú ens diu "mira!", sense especificar què és el que hem de mirar, segurament el primer que fem sigui mirar amunt. Cap enlloc, és a dir, cap a l'univers.
Això és important, perquè cal no oblidar que la primavera, abans que ser un tòpic literari, és un fenomen astronòmic: la Terra fa el moviment de rotació sobre si mateix (un viratge) i el moviment de translació al voltant del sol (un altre viratge), però a més també el moviment de nutació, en el qual l'eix terrestre s'inclina. Per això després dels dos viratges "en ve un altre", i per això en el poema hi ha un enigmàtic eix inclinat que a primer cop d’ull pot semblar un fal·lus, la torre d’un castell a prop d’una carretera o, també, un element de la mecànica celeste. Si és un eix "falsat", però, és perquè els humans percebem el dia i la nit, així com els canvis estacionals, però no percebem la inclinació del planeta.
Tots saludem la primavera amb la set dels nàufrags, això sí, per això ara el "Mira" ja no és amunt, sinó avall: "Mira'ls", diu Ferrater, que vol dir mira'ns. Mira'ns com diem adeu a l'hivern com qui tanca la porta de cop i amb ràbia, creient que la primavera, pel sol fet de ser primavera, ens arreglarà soleta la vida, regalant-nos "un camí obert" i ple de narcisos grocs. Doncs res, tampoc. Quina colla d'idiotes estem fets si creiem que un canvi estacional ens renovarà la vida, com si trobar parella, arribar a final de mes o evitar guerres a Ucraïna fos cosa del temps. Això és el que diu Ferrater, per això ens insulta dient-nos no només idiotes, sinó idiotes naturals, que és encara molt pitjor: no tenim remei i som ases per naturalesa.
Arriba l'abril i volem posar-nos les sandàlies per anar a concerts envoltats de gent suada i cantar com “ocelluts”. Volem sortir a fer el vermut amb camises de flors ―no pas de fulles, o "fullatges"― dignes d'un programador del FIB. I volem escarxofar-nos al balcó a prendre el sol per fer stories a Instagram dient "aquí, patint", buscant el sol com les abelles busquen la mel, "l'apegalosa mel", sí. Però resulta que la primavera ens enganya un any rere altre bufetejant-nos amb pluges, baixes temperatures i el desencís evident que en el calendari astral potser sí que ha encetat una època d'alegria natural, però nosaltres encara arrosseguem les ombres del passat. Al cos, portem la crosta de l'hivern al damunt en forma de jaqueta; al cor, arrosseguem la ferida eterna de no poder tornar enrere.
Mai més podrem tornar a ser allò que érem, sembla que vulgui dir el poema. Curiosament, és exactament el mateix que diu Menteix la primavera, per bé que la cançó de Mishima ho fa parlant d'una parella adulta que ara, dècades després d'aquell primer incendi d'amor, es mira al mirall i es veu amb pells d'ortiga, nassos de patata i l'humor inestable, acusant la primavera d'haver-los fet creure que serien eternament joves, com aquells dos joves que van enamorar-se una nit d'abril "passejant els nostres reflexos/ pels carrers molls de Barcelona". El que diu la lletra de David Carabén és el mateix que passa al poema de Ferrater: l'idiota natural en té prou amb el que li ofereix la primavera i, per tant, es conforma amb "els escorrims de te esbravat". En rememorar i recrear els temps passats, sempre millors, però sense adonar-se que allò són escorrialles de la vida que va ser.
Per això recomano rellegir Primavera cada any per aquestes dates: perquè és com fer un necessari exercici d'antiflipadisme amb un mateix, ja que l'objecte de burla del poema no és l'abril o l'estació de l'any, sinó nosaltres. Els éssers humans. Els ionquis de la nostàlgia que enyorem la primavera de la vida, que sempre és la joventut, i intentem recuperar com sigui la seva energia, la seva electricitat i la seva trempera escurant al fons del got allò que conservem d'ella. Evidentment, en va. Potser per això, contrariat davant aquesta evidència, Gabriel Ferrater va decidir no entrar mai al seu particular tercer gran "viratge", la tercera edat, i abans de complir cinquanta anys va prendre's la vida, cansat d'escrutar te esbravat. No volia sentir-se derrotat davant el mirall, suposo, ja que sabia que no és la primavera qui menteix, sinó que som nosaltres qui li mentim a ella.