Dilluns entrava a Barcelona escoltant a RAC1 l’entrevista als responsables de la Banca Privada d’Andorra, Higini Cierco i Joan Pau Miquel, perseguits i vilipendiats en la no existent operació Catalunya, i no volia que el trànsit anés més de pressa, tot i que anava tard, per no perdre-me'n detall. De fet, el documental sobre aquest cas que van fer a TV3 ja em va resultar d’allò més interessant, perquè d’entrada —això vol dir, en el moment en què la premsa se’n va fer ressò— ja es va veure que no tot era versemblant.
De fet, és una manera tan diplomàtica de dir-ho que és mentida, perquè en tots els casos engegats contra el procés català —de bon començament i encara més en l'evolució de cadascun—, s’ha anat veient que les incongruències eren moltes i grosses i, a més, fàcilment contestables. Encara que això no ha evitat ni presó, ni condemnes, ni multes, ni inhabilitacions. En un sistema democràtic, la justícia hi és per a protegir-te, a tu i els teus drets, especialment davant l’estat; però a Espanya, i en tot el que s’ha fet contra l'independentisme català, ha estat precisament el contrari.
En una democràcia, la justícia hi és per a protegir-te, però a Espanya, i en tot el que s’ha fet contra l'independentisme català, ha estat tot el contrari
Si voleu ho deixo en 'desproporcionat', que sembla poc, però en realitat ja és una gran barbaritat en termes de drets humans. És a dir, les normes escrites i no escrites que descrivien la normalitat als jutjats i en les quals els juristes s’havien reconegut fins aleshores, van passar a estar completament alterades, i encara ho estan —només cal veure què passa amb la no amnistia— per l’afany de sufocar, com fos i com sigui, el moviment.
No calen els àudios ni els correus de Villarejo —tot i que van molt bé— per tenir clar que l’Estat ha depassat tot allò que podia fer, però de periodisme ben poc. Sí molta repetició de pamflet de les consignes persignades. Poques i pocs van fer bé la seva feina, poca investigació feta, i ara mateix pocs mitjans donen el ressò que cal a totes les noves evidències que desmunten el cas. Una vergonya difícilment restaurable, però doblement injusta per a tots els que van veure el seu nom arrossegat pel fangar de l’opinió pública espanyola i, en el seu cas, també de l’opinió pública andorrana.