I una merda!

Per a una nena d’escola catòlica com jo, era molt difícil pensar que podia enviar a la merda algú. Amb el que m’importa el bienquedismo, em costa, colossalment, titular així un article, però si no ho faig, em sortirà un lupus. "Sí, tens raó, intentaré millorar". Sempre pensant que els altres tenien més i millor criteri que jo. Envoltar-me de dones poderoses i amb una moral molt semblant a la meva m’ha fet créixer com a persona. Professionals com Samanta Villar o Estel Solè (el Premi Ramon Llull de novel·la de la qual —per Aquest tros de vida— celebro amb molt d’entusiasme i satisfacció), que em van demostrar com n’és d’important que una dona comuniqui i faci el que sent. No tant voler ser la filla perfecta, la parella ideal, la mare model, i més ser una adulta que sap perfectament el que vol. El que passa és que no som capaces de ser-ne conscients. I sí, una frase de l'intel·ligentment guardonat guionista de Casa en flames Eduard Solà ho resumeix tot: "L’amor és donar sense rebre res a canvi". La resposta és un contundent: i una merda! El seu discurs va continuar amb un encertat "ningú no els va oferir una alternativa a aquest model basat en la renúncia a una vida pròpia. Molts pares no van estar a l'altura, tampoc l’estat del benestar". I molt important, perquè no cal només exalçar-ho, sinó recordar que tenim un deute pendent. "Els sacrificis que van fer per nosaltres continuen sent un compte sense pagar".

Faré un particular "i una merda". I una merda aquells i aquelles que continuen atacant les víctimes d’abusos. Que si no hi ha proves, que si per què no ho havia dit abans... Uf, com es nota que ells o elles han tingut la sort de no patir-ho i parlen des del seu privilegi. No, no es pot confondre, igual que quan t'agredeixen, ho saps; quan algú et maltracta, també, perquè fa mal i el teu cervell més reptilià es posa en mode perill. També són curiosos els que no tenen fills i et sermonegen sobre com educar-los. O com aquell capellà que et va fer el curs prenupcial et dictava com havia de ser l’amor conjugal.

No tant voler ser la filla perfecta, la parella ideal, la mare model, i més ser una adulta que sap perfectament el que vol

Hi ha un post magistral a @malasmadres que diu "A totes ens encanta ser mares. El que no ens agrada és fer-ho soles, mentre treballem, cuidem i intentem no tornar-nos boges". Que alliberador que és dir "i una merda" a aquell pare absent que diu que les criatures dormien tota la nit quan ell mai s’ha aixecat per a res. Henar Álvarez té un monòleg (tot són boníssims) que diu que sembla que les dones ho fem tot per diners: ens casem per diners, ens divorciem per diners, la pensió dels fills és per aprofitar-nos dels seus diners, denunciem per diners... En canvi, la prostitució i el ventre de lloguer no ho fem per diners, sinó perquè volem. També tot molt lògic

Igual que als anys 20 les dones es tallaven els cabells per expressar la seva llibertat (malgrat que moltes necessitessin el permís del marit per fer-ho), ara anem sense talons. El que és important és no criticar les que en porten o que volen caure en els paranys (tots hi caiem, no siguem hipòcrites) de la pressió estètica. Crec que aquest corrent de pensament radica en el feminisme una mica ranci i, per sort, les noves generacions no estem per a tantes bajanades. La SORORITAT en majúscules és sumar, no restar. Encara n'hi ha que critiquen les altres sumant punts a aquella frase de Coco Chanel "quan una dona s’arregla, no ho fa per agradar als homes, sinó per molestar les altres dones". Sí, aquesta altiva superioritat que et fa més intel·lectual si no et cuides és molt retro. Aprofito per engegar-les també una mica a la merda.

Igual que els que continuen fent els acudits de per què hi ha tanta cua als lavabos de dones. He vist un reel de 3Cat que ho explica i per fi ho he entès tot. Perquè els lavabos són el mateix espai, però mentre que els dels homes tenen urinaris dempeus, a nosaltres ens costa més temps tancar la porta i seure. Perquè, molts cops, som les que anem amb persones dependents o nens. I perquè, quan tenim la regla, òbviament, necessitem més temps. Vist així, també veig que m’he estat queixant d’un tema que seria tan simple d’arreglar com que l’espai dels serveis femenins hauria de ser, per força, molt més gran. I per aquesta raó, perquè anar a un bany públic de noies ens ha fet perdre molt de temps per quelcom de fàcil i coherent solució, pronuncio un altre "aneu a la merda", més literal que mai!

Desitjo llegir la nova obra de la Marta Pontnou i la Laura Fa La xona d’or per poder-me inspirar. Ja no em vull cagar en més gent, que després, de tant criticar, em surten arrugues a l’entrecella. Però que catàrtic que és!